LITERATURA

David Trueba: “La gent no reflexiona gaire; ha perdut el domini de la seva biografia”

Entrevista a l'autor de 'El río baja sucio', que es va presentar dijous a la llibreria Rata Corner de Palma

Després de tancar amb Tierra de campos (2017) el cicle de les seves cinc primeres novel·les amb Anagrama, David Trueba torna amb El río baja sucio (Siruela), que va presentar dijous a la llibreria Rata Corner de Palma. Els protagonistes són dos adolescents de ciutat que es troben al poble durant les vacances de Setmana Santa a la vora d’un riu contaminat.

Per què us sembla interessant enfocar la novel·la des del punt de vista de l’adolescència?

Mai és una decisió calculada, però crec l’adolescència és present gairebé sempre en el que escrivim, perquè és un moment molt definitori del caràcter i la manera de ser. És un territori que m’agrada i, a més, obliga els joves a interactuar amb personatges adults, de manera que, al final, és més un mosaic generacional.

Amb aquesta novel·la, connectau amb la vostra adolescència?

Hi ha moltes coses diferents. Primer, perquè jo venc d’una família molt gran, de vuit germans, que ara ja no existeix. Teníem recursos molt limitats per a l’entreteniment i t’havies de cercar la vida i divertir-te pel teu compte amb el que anaves trobant. També ha canviat molt tecnològicament: els joves ara són molt dependents de les màquines, i això els ha fet d’una sociabilitat molt diferent. És bonic també observar la seva època i mirar de parlar-los a ells.

I com la percebeu, l’adolescència d’avui?

Em sembla que és més difícil, perquè estan més exposats a la societat del consum. Abans es vivia més amablement l’adolescència perquè estava menys comercialitzada. Tot això ha provocat un enorme narcisisme, per una banda, i per l’altra, certa angoixa, una pressió per fer coses en un moment en què no has de tenir pressió, sinó els ulls oberts i descobrir el que vols.

A Palma heu presentat el documental Si borrara el viento lo que yo canto.

Sí. És un documental que parla de les cançons que Chicho Sánchez Ferlosio feia a la universitat. I és curiós, perquè veig en presentar-lo que avui dia un jove que vol cantar no ho pot fer en el seu entorn, sinó que ha d’utilitzar els programes concurs, les xarxes socials... I potser a la llarga és una equivocació fer creure a la gent que és l’únic que hi ha, perquè de vegades també s’aconsegueix l’èxit fent el que tu vols per camins diferents dels que estan prefixats.

Hi ha massa exposició?

Clar. I és tot menys progressiu. No és el mateix que primer presentar-te davant els teus i, a poc a poc , anar guanyant seguretat. No haver de convertir-te necessàriament en un producte del màrqueting per ser acceptat pel mercat. Hi ha molta joventut d’usar i tirar. Joves a qui converteixen en alguna cosa, els espremen i, un cop usats, els tiren als fems.

En la novel·la llançau també un missatge contra els “salvadors” que ens solucionin els problemes. Però en continuam cercant, i alguns adolescents: Greta, Malala... Per què?

Sí, és aquesta cerca de superlíders, producte d’una educació una mica absurda sobre la resolució dels problemes. Però els superlíders no resolen els grans problemes, el que es necessita són acords col·lectius. Tots els grans avenços de la història els fa la societat; en algunes ocasions, amb algun valent, i d’altres, amb alguns molt prudents.

Com veis el món?

Veig el món disposat a fer una gran reflexió sobre moltes coses, però tenc la sensació que la gent no reflexiona gaire i que ha perdut el domini de la seva biografia. Hi ha por de ser autònoms.Volem associar-nos a l’èxit, en lloc de mostrar el que som, el que volem contar. L’èxit ja vindrà, i si no ve és perquè he de continuar treballant. Però no hem de cedir tan de pressa a les pressions dels interessos d’altri.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF