Les emergències imposen una nova arquitectura

Palma“Les emergències climàtiques, sanitàries i de l’habitatge suggereixen la necessitat d’un canvi de model productiu, social i econòmic. Aquest model requereix un nou llenguatge arquitectònic, basat en el decreixement del consum de recursos, el creixement del confort, l’autosuficiència energètica i material, la justícia social, el benestar i la sostenibilitat ambiental, econòmica i social global”. Quasi res. Parla l’arquitecte Carles Oliver, que treballa a l’Institut Balear de l’Habitatge (Ibavi). Tant ell com Francesc Cifuentes, d’Aulets; Aina Salvà, de l’estudi Feina, i Jaume Mayol, de TEd’A, consideren que és clau per al futur de l’arquitectura –i, per tant, l’urbanisme– pensar en aquestes necessitats que s’imposen globalment.

Aquest cap de setmana, en el marc del festival d’arquitectura Open House (en què més de 70 edificis de totes les èpoques obriran les portes) es poden veure diferents construccions que mostren des de l’arribada de la modernitat arquitectònica a Palma –per exemple, amb l’hotel Araxa (1958), de l’arquitecte racionalista Francesc Mitjans Miró– a les noves línies que imposen les emergències actuals –amb els habitatges del carrer de Salvador Espriu de l’Ibavi i projectes de Feina com la casa Plywood i Split House. També es veuran les avantguardes més espectaculars, com l’edifici de Gesa de Josep Ferragut.

Segons Cifuentes, fets com la pandèmia del covid de l’any 2020, l’atac rus a Ucraïna i la crisi energètica a què ha derivat i, també, la crisi climàtica evidencien que el model de construcció implementat a partir dels anys 60 s’ha esgotat. “En aquell moment va canviar la proporció de les coses: es van començar a fer hotels de 400 habitacions, edificis enormes, hi hagué canvis en la funcionalitat de les construccions (per exemple, hi començà a haver oficines)”, explica. A més, van irrompre el formigó i materials provinents dels combustibles fòssils. L’arquitecte d’Aulets ho lamenta, perquè això va “rompre amb les cadenes de producció dels territoris”. 

Carles Oliver conta també que, després de la Segona Guerra Mundial a Europa, i a les Illes Balears a partir dels anys 60 i 70, “es varen desenvolupar els models productius industrialitzats que varen donar forma al que s’anomena Moviment Modern”. A més dels materials sorgits d’energies fòssils, aquest canvi va suposar la màxima expressió del capitalisme desregulat de creixement il·limitat i sostingut que no presta atenció a les externalitats negatives que genera”, indica Oliver. N’hi havia que s’hi abocaven pensant que “resolien els problemes socials més urgents”, altres en feien ús –del model industrialitzat– com a “eina del turisme de masses”. El resultat, assegura Oliver, “va ser el mateix”.

Els fonaments d’avui

“Ara ens toca respondre com a professionals, fins i tot tenir responsabilitat en l’àmbit humanístic”, diu l’arquitecta Aina Salvà. Despatxos com el seu són conscients de la necessitat d’un canvi de model que impliqui la reducció de la despesa energètica, tant del moment de la construcció com de l’habitatge en si. També saben que caldrà projectar cases capaces de fer front “a noves condicions climàtiques, com les temperatures extremes i la sequera de llarga durada a l’estiu, i la gota freda i les torrentades de la tardor”, detalla Cifuentes. Tenen on aferrar-se: “Hi ha certs paral·lelismes, a l’hora d’abordar els projectes, amb Josep Ferragut i Antoni Alomar, per exemple. Ara bé: ells usaven materials de proximitat perquè era normal, nosaltres ho feim per principis, perquè pensam que és necessari”, diu Salvà.

De fet, als anys 60 va esclatar la construcció desbocada però, també, van començar a germinar els fonaments sobre els quals s’està fent feina avui. Arquitectes com Alomar, Ferragut, Henri Quillé i Jorn Utzon, des de les Balears, comencen a veure les orelles al llop, a plantejar-se que “la modernitat “pot arribar a l’absurd” i considerar que “aquest no és el camí”, apunta Cifuentes. “Fins ara, aquestes veus no han trobat reconeixement social, polític i normatiu”, lamenta Oliver, que no s’oblida de celebrar i reivindicar l’absoluta vigència de tot el que van escriure fa 50 anys.

De fet, la historiadora de l’art i directora de la UNED a les Balears, Judit Vega, experta en Ferragut, reivindica que en els anys 50 i 60 ja es tenia en ment la sostenibilitat: “Pensaven molt en la utilitat de l’edifici, aprofitar la llum solar per consumir menys electricitat i fer les cases còmodes per viure”. Reconeix que va començar a usar-se molt el formigó, però que cal contextualitzar que potser faltava coneixement sobre els nous materials. “Estaven experimentant, però ja tenien en compte incloure zones verdes als projectes, per exemple”. Així mateix, assegura que Ferragut, i altres arquitectes, van advertir que “tot s’estava desmadrant”.  

“Som on som. Ens hem de demanar què podem fer amb el que tenim”, reclama l’arquitecte Jaume Mayol, i diu que “si no és per sensibilitat, serà per imposició legal”. La insostenibilitat de la construcció desmesurada no té sentit, diu, i convida a pensar en l’arquitectura com un ecosistema i no tant com a projectes aïllats. “Ser originals vol dir tornar als orígens”, apunta Mayol. 

Així, diferents arquitectes a les Balears ja treballen en un nou llenguatge que parteix dels recursos locals, que també són de “baix impacte ambiental”. Ho diu Carles Oliver:“En alguns casos, coincideix amb els materials preindustrials i artesans, que són els que no requerien energies fòssils per a la seva fabricació. Aquests recursos, que inclouen els materials i també fenòmens atmosfèrics, com les tipologies derivades d’aquests, configuren, a més, el patrimoni construït de cada lloc”. 

A Mallorca encara hi ha alguns d’aquests recursos locals de baix impacte, explica Oliver, però altres, com la fusta, “ja s’han extingit”, i s’han de tornar a recuperar. La resta, en general, es troben en fase d’extinció, com per exemple el marès, comenta: “És necessari visibilitzar-ne el valor cultural, ambiental i físic, per tal de canviar el relat social, que el considera humit, quan el problema és que una gran part de les edificacions dels anys 50 i 60 estaven mal construïdes. 

Lleis o neoliberalisme 

“Massa vegades el mercat acaba decidint com funciona una cosa. S’han de fer lleis i establir regulacions per aconseguir que els nous camins de l’arquitectura quedin”, diu Cifuentes. Aina Salvà considera que s’han fet grans avanços amb la regulació, però que l’administració “l’ha de fer complir”. El de TEd’A, Jaume Mayol, opina que “la industrialització ens ha fet perdre el coneixement i la consciència”, i que els canvis s’imposaran, “si no per lògica econòmica, per lògica tècnica: el món és finit”.