Embarbussaments, paraules llargues i diccions complicades

PalmaUn embarbussament és una oració que es fa difícil de pronunciar. Habitualment, els embarbussaments són usats com a jocs, sobretot per entretenir els infants amb poca cosa més que les paraules. Tots hem provat de dir, com més aviat millor, embarbussaments com ‘Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, si el penjat fos despenjat es menjaria els setze fetges dels setze jutges del jutjat’, i ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’. Si ens fixam en les característiques d’aquestes oracions ens trobarem amb un element compartit: la repetició d’un so. La repetició d’un so és un recurs estilístic que anomenam al·literació i que també es dona en poesia, com en aquell vers de Josep Maria de Sagarra, “Vinyes verdes vora el mar”. Però a diferència de l’al·literació, l’embarbussament consisteix en la repetició, habitualment a gran velocitat, de seqüències de sons alternants. Amb aquest sistema, la dificultat sorgeix quan apareix un so diferent però semblant. Si pensam en ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’, l’error en què solem caure és arribar a ‘pebre negre’ i pronunciar ‘peble negle’ o, si ens volem prevenir, pronunciar ‘pre’ i no ‘ple’. En aquests casos la ‘l’ i la ‘r’ són consonants que es pronuncien col·locant la llengua al mateix punt de la boca, abans de les dents de dalt. En un embarbussament com ‘De genollons collia codonys, de genollons codonys collia’ el canvi d’ordre de la paraula ‘codonys’ i la semblança de la primera síl·laba amb el mot ‘collia’ pot provocar que diguem “de genollons codonys codia’” o, per la semblança de la darrera síl·laba de ‘genollons’ i ‘codonys’ dir “de genollons collons collia”. La segona de ben segur és la que farà riure la persona que ens ha desafiat a pronunciar l’embarbussament.

‘Lapsus linguae’

Un fet semblant que ens pot semblar un embarbussament, però sense intenció de ser-ho, són el que coneixem com a ‘lapsus linguae’: la inoportuna confusió d’una paraula amb una altra o la pronunciació d’una paraula influïda per la paraula anterior o posterior. Els lapsus linguae més comuns són els malapropismes, que succeeixen quan intercanviam una paraula poc freqüent per una amb més freqüència. És un automatisme del nostre cervell quan decideix recórrer a un mot que ‘coneix millor’ en lloc del que volem dir. De ben segur que heu sentit parlar de la posteta per referir-se a la pròstata i la basílica per referir-se a la vesícula. El filòleg Joan Miralles recull un malapropisme del segle XVIII, amb el qual un escrivà d’un poble de Mallorca feu constar que s’havien duit a terme un seguit de despeses per reparar una màquina fornicatòria, tot referint-se a una màquina fumigatòria. Un tipus de malapropismes (ben)intencionats són els dels eufemismes: la substitució voluntària d’un terme malsonant per un de neutre. Així, el meu padrí sempre es cagava en Cròstol, que no és ningú, o en les puces. També hi ha gent que ens demana que no els toquem els bemolls i no parlen de qüestions musicals...

Deixant de banda els lapsus, tornem als reptes purament articulatoris. Perquè els embarbussaments no són l’única manera que té la llengua de posar-nos a prova: podem trobar complicacions en una sola paraula. Les paraules llargues funcionen amb una lògica diferent de la de l’embarbussament. Aquí el problema no és l’alternança de sons semblants, sinó la quantitat de síl·labes que hem de mantenir ‘carregades’ al cap mentre encara les anam pronunciant. Provau de dir d’una tirada ‘meteorologia’ i ‘àcid desoxiribononucleic’. No és un problema únicament vostre si heu dit ‘meterologia’ i ‘desexiribonucleic’. Són jugades que ens fa el nostre cervell per mitigar l’esforç que suposen aquests mots. En el primer cas, evitar el contacte de dues vocals en ‘meteorologia’, en el segon igualar la vocal a la primera en ‘desoxiribononucleic’. Com més síl·labes té una paraula, més probable és que ens succeeixin aquestes coses. Algunes paraules contenen també diccions complicades, és a dir, afluències de sons que en compliquen la pronúncia. Aquest fet es sol donar en noms estrangers, com el de l’actor-polític Schwarzenegger, que l’hem sentit pronunciar de mil maneres diferents. Una anècdota divertida és la del carrer de l’Astre de Manacor. Aquest carrer fou batiat el 1969 com a ‘calle Armstrong’ en homenatge a l’astronauta que trepitjà per primera vegada la Lluna. Amb el pas del temps entre la gent de la ciutat el nom del nord-americà es va deformar i passà a ‘Astro’. Amb la normalització dels noms dels carrers al català, l’Ajuntament de Manacor el fixà com carrer de l’Astre, pensant que aquell ‘Astro’ feia referència a un cos celeste. Almanco tot va quedar dins el camp semàntic de l’espai.

Equivocar-se és divertit

Al cap i a la fi, entre embarbussaments que ens fan perdre els nervis, paraules llargues que no acabam mai de dir, diccions que ens aturen per límits mecànics o un carrer de Manacor que va acabar canviant de nom perquè ningú no sabia com pronunciar el cognom d’un astronauta, la conclusió apunta cap allà mateix: aquesta senyora, molt ensenyorada que sempre va en cotxe però sempre va banyada, fa el que pot. La llengua és un múscul i té límits físics, pot tenir fatiga i pot ser poc àgil en certes ocasions. A més, el nostre cervell sempre tria el camí més curt, el que és més còmode i fàcil de fer. Deforma, simplifica, substitueix una síl·laba per una altra i ens pot fer males passades i posar ‘collons’ on toca haver-hi ‘codonys’. Potser per això els embarbussaments han sobreviscut generacions senceres d’infants sense necessitat d’instruccions: no ensenyen a parlar millor, ensenyen que equivocar-se és divertit i, sobretot no és un fracàs, és un repte per fer moure la llengua.