PalmaConservatori.- Varen ser moltes les circumstàncies que feren especial aquest primer concert de la temporada de Studium Aureum. És clar que la primera fou aquest reencontre amb el seu públic després de gairebé un any i escaig d’afàsia pandèmica. L’auditori del Conservatori estava gairebé ple, expectant, emocionat. Els aplaudiments que va rebre la formació per persona interposada, és a dir, quan aparegué Carles Ponseti, varen ser d’una intensitat molt superior a l’habitual, que no és poca. Per una altra banda, durant aquest temps d’afàsia obligada un dels silencis es va emportar un personatge i millor persona, Miquel Dols, que donava suport a Studium en moltes vessants. Professor universitari, polític, “el del pesquero”. A ell, merescudament, anava dedicat el concert amb el qual es va iniciar el ‘Dols’ i emotiu retorn del grup. Per a ell va ser el bis, Eternal Rest, una oració fúnebre de James Whitbourn, que interpretà Studium i que es va convertir en un d’aquests moments tan especials, tan inoblidables.
Dins el programa, música de Händel. S’inicià amb el Concerto Grosso Op. 6, 5 amb Ramon Andreu al capdavant. Festa major. Una evidència de la versatilitat del compositor, ja establert a Londres, tot just després del seu pelegrinatge per no pocs punts d’Europa. Amb aquest Concerto Grosso, utilitzat com a complement i mai com a peça principal, va fer un recorregut musical per demostrar la seva idoneïtat dins el cosmopolitisme londinenc. Així podem trobar influències de l’òpera francesa al primer dels sis moviments que integren la composició; la fuga i el contrapunt més alemany al segon i el quart, l’Allegro i el Largo, o reminiscències italianes (Corelli) al tercer. Podria semblar un popurri, un desgavell estilístic, difícil d’embastar, però si alguna cosa destaca més que les altres és precisament aquest equilibri dins un marc majestuós, marca de la casa, que el conjunt musical va desenvolupar amb l’habitual precisió, gràcia i intensa harmonia, que també és segell àuric.
Ja amb el cor sobre l’escenari i Ponseti com a timoner arribà el Dixit Dominus, un immens torrent de virtuosisme per honorar la Verge del Carmel que Händel havia escrit per encàrrec del cardenal Colonna. Raquel Ribas, Maria Rosselló, Antonio Aragón i David Sagastume, sopranos, tenor i contratenor, respectivament, varen ser els encarregats de la part solista. Senza errore, mentre que el cor va estar immens, per exemple, a l’inabastable bot que en el Juravit Dominus va del forte al pianissimo i que requereix una mica més que l’entusiasme del qual va sorgir tot un broll d’emocions que mestres i públic havien guardat durant tant de temps amb sincer afecte i no menys devoció.
Església del Crist Rei.- Llubí, Felanitx, Manacor. Aquest va ser el recorregut dels tres Concerts de Brandenburg que oferí l’OCM amb Bernat Quetglas a la batuta i Olivier Charlier al violí, Enrique Sánchez i Xesc Crespí a la flauta, i Jaume Tomàs al clavecí. Els tres concerts varen ser el 3 (BWV 1048), el 5 (BWV 1050) i el 4 (BWV 1049). Més exhibicions de talent per part d’un Bach que mai en va tenir prou a l’hora de rompre cànons fins a aconseguir que les seves partitures assolissin el més alt de la història de la composició, per, finalment, quedar com a gran referència. Si aquesta no era la seva intenció objectiva i conscient, probablement ho era la subconscient. Una bona prova, una de tantes, són aquests Concerts de Brandenburg, que varen sorgir d’entre la immensitat de partitures anteriors que brollaven de la infinita imaginació del Cantor. Tots els instruments són solistes en un moment o un altre, exceptuant el violone. Una clara demostració del domini en la instrumentació i una articulació tan minuciosa com sòlida. Al tercer seria el violí de Charlier el protagonista; al cinquè, una exhibició per part de Jaume Tomàs al clavecí per interpretar els 64 compassos que foren gran novetat dins la història de la música, mentre en el quart els tres grups de corda lluiten per guanyar el protagonisme. Per una altra banda, cada un dels concerts té absoluta autonomia i personalitat pròpia. No hi ha cap motiu vertebrador del conjunt. Una delícia que varen fer possible els integrants de l’Orquestra de Cambra de Mallorca i els solistes convidats. L’ascensió de nivell, que no atura.u
