Les deu joies de ‘Paysage Miró’ segons els seus comissaris

PalmaQue moltes de les obres de Joan Miró siguin tan fàcilment identificables per a la majoria de la gent podria dur a pensar que hi ha poques coses noves, poques facetes de l’artista que, avui dia, més de 40 anys després de la seva mort, encara puguin resultar sorprenents. Des d’aquesta setmana, però, l’ambiciosa exposició Paysage Miró, amb més d’un centenar d’obres distribuïdes en quatre seus a Palma, demostra justament el contrari: que és possible redescobrir, una vegada i una altra, la trajectòria artística –i humana– d’un dels grans artistes del segle XX des de múltiples perspectives.

Plantejada com un gran projecte expositiu dividit en quatre espais diferents, Paysage Miró, la major exposició dedicada a l’artista en dècades, s’estructura en diferents eixos connectats per un fil argumental, si bé cadascun d’ells funciona de manera independent. Fins al pròxim gener, a la Fundació Miró Mallorca s’hi pot veure La Guspira Màgica, una mostra que tresca entre els objectes i materials que van servir d’inspiració per a Miró, així com entre la constel·lació d’artistes que el van envoltar. Al casal Solleric, en canvi, s’exposen tant quadres com escultures, principalment dels 60 i els 70, en la recerca dels múltiples lligams entre ambdues disciplines: la pintura entesa com a color i l’escultura vista com a ombra, en una exposició que du per títol El color i la seva ombra.

Les ombres continuen a la Llotja, espai ocupat per La força inicial. La proposta està conformada per deu impressionants escultures amb pàtina negra –deu éssers fantasmagòrics– que conviden a ser vistes des de tots els punts possibles. Finalment, a Es Baluard es troba Pintar entre les coses, una invitació a redescobrir la infinita rebel·lia de Miró, que es manifesta tant en la capacitat de dotar d’identitat una taca de pintura com en la voluntat d’anar més enllà dels límits dels quadres. Tant la mostra d’Es Baluard com la del casal Solleric estaran obertes fins al 9 de novembre, mentre que la de La Llotja es podrà veure fins al febrer.

D’entre el centenar d’obres que es podran contemplar els pròxims mesos a Palma –moltes provenen del museu Reina Sofia i no s’havien vist mai a Palma–, els comissaris del projecte –Fernando Gómez de la Cuesta, David Barro, Carmen Fernández Aparicio i Antònia Maria Perelló– han respost a la petició de l’ARA Balears d’escollir-ne les essencials, les que serveixen per fer una espipellada de Paysage Miró i la seva transcendència.

1. ‘Femme, oiseau, étoile’

(Homenatge a Pablo Picasso. 1966 - 1973)

A la Fundació Miró Mallorca

“És una pintura clau del període tardà de Joan Miró a Mallorca”, relata Antònia Maria Perelló, directora de la Fundació Miró Mallorca, la qual “va donar per acabada el dia de la mort de Picasso, el 8 d’abril de 1973, i que, com veiem pel títol, li va dedicar”. “Miró havia conegut Picasso a París l’any 1920 i des d’aleshores van mantenir una admiració mútua i una amistat que es va consolidar amb el temps”, diu. Perelló també en destaca la importància dels símbols –la dona com a referència a la terra, l’ocell a la llibertat i l’estrella que representa el cosmos, allò poètic i espiritual.

2. ‘Paysage’

1974. A la Fundació Miró Mallorca

El concepte de paisatge que dona títol al projecte expositiu és present a totes les mostres que el conformen, sigui de manera més abstracta, com a la Llotja, o de manera més concreta, en quadres com aquest que destaca Antònia Maria Perelló. “Pertany a un moment en què Miró anava simplificant les seves composicions, en contrast, per exemple, amb les complexes i bigarrades Constel·lacions de 1939 a 1941”, exposa l’experta. “El ressò d’Orient que crec trobar en aquesta tela, per la seva austeritat, per aquest horitzó baix, em porta, fins i tot, a voler-hi veure un sol ixent”, comenta Perelló.

3. ‘Personnage pour Joan Miró’,

Alexander Calder. 1947

A la Fundació Miró Mallorca

No només es poden veure obres de Joan Miró a Paysage Miró, sinó que també s’hi exposen –concretament a la Fundació Miró Mallorca­–, elements que serveixen per explicar el seu imaginari, siguin propis o aliens. En aquest cas, el coordinador de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Palma, Fernando Gómez de la Cuesta, en destaca el personatge mòbil que Alexander Calder va regalar a l’artista. “Un objecte no molt gran que sintetitza aquest món meravellós de personatges impossibles, on allò usual, allò quotidià i allò màgic donen forma a la mirada, a la bellesa i a l’art”, exposa el director del casal Solleric.

4. ‘Oiseau Lunaire’

1966. A la Llotja

Un dels grans reptes tècnics de Paysage Miró ha estat el trasllat d’aquesta impressionant peça, que normalment funciona com a epicentre del jardí Sabatini, al museu Reina Sofia de Madrid, fins a la Llotja, on comparteix escenari amb altres éssers fantasmagòrics en un entorn que, sorprenentment, sembla resultar-los orgànic. “És una obra paradigmàtica, de les més evocadores i monumentals que va fer Miró en escultura”, resumeix David Barro, director d’Es Baluard. “Tot i la seva envergadura destaca per la suavitat de les seves formes. No és ni humana ni animal, és una invenció híbrida i alhora poètica”, afegeix.

5. ‘Paysage de Mont-Roig’

1916. A Es Baluard

“Crec que Miró du a un territori inèdit la idea de pintar el color”, comença David Barro. “És cert que en aquests paisatges inicials no hi trobam el Miró més fàcil de reconèixer, però ja s’hi pot observar una ruptura amb l’espai pictòric convencional, amb aquesta intenció de deixar de pintar les coses per pintar entre les coses, d’una manera no representativa”, explica. Es tracta del quadre més antic de Miró que es pot veure en el projecte expositiu, el qual, segons el director d’Es Baluard, ens permet “acostar-nos al moment en què començava a descobrir el seu propi llenguatge, més enllà de la pintura”.

6. ‘Paysage’

1976. A Es Baluard

“Dins Es Baluard trobam el Miró més salvatge, aquell que va decidir ‘assassinar la pintura’ pintant, forçant els seus límits, cremant els seus llenços, esqueixant les teles. Una pintura en què la forma, el color i la idea s’empren sense concessions per part d’un artista que, cada dia que passa, torna a ser completament actual, absolutament contemporani”, observa Fernando Gómez de la Cuesta, que destaca “el gest mínim, la simbologia complexa i demolidora del punt, de la línia, de l’estrella, del color i de la taca blava que dona forma als somnis” d’aquest quadre en què la signatura de Miró esdevé un element més.

7. ‘Peinture I, II i III’

1973. A Es Baluard i la Fundació Miró

La tríada que conformen aquestes tres pintures, dues de les quals s’exposen a Es Baluard i la tercera a la Fundació Miró Mallorca, té per protagonista una taca blava. “L’antecedent és la petita pintura-poema de 1925 en què una taca blava va acompanyada de la frase ‘aquest és el color dels meus somnis’, en francès. No hi ha formalismes plàstics, és a través de la paraula i la taca que Miró uneix poesia i pintura”, assenyala la directora de la Fundació Miró Mallorca, mentre que el director d’Es Baluard defineix aquestes taques blaves com “una plataforma de possibilitats per treballar des de la incertesa”.

8. ‘Femmes VI’

1969. Al casal Solleric

Diu Carmen Fernández Aparicio, cap de conservació d’escultures al Reina Sofia, que fer una tria entre les obres de la col·lecció del museu que es poden veure a Paysage Miró és “una tasca difícil”, si bé en tria tres vinculades a la representació de la dona a Miró, “un tema central de la seva obra amb una visió positiva i enriquidora”. Entre elles, destaca “la qualitat desbordant de l’art de Miró” que es pot observar a Femmes VI, una pintura que defineix com a “plena de vitalitat i bellesa, on es reflecteix el pensament de l’artista sobre la dona, sempre connectada amb la poesia i la natura”.

9. ‘Femme aux beaux seins’

1969. Al casal Solleric

“Aquesta delicada i subtil escultura està feta arran de buidar un estri de barbacoa, l’eix central de la figura sobre el qual la resta de formes esdevenen metàfores d’allò còsmic i terrenal”, proposa Carmen Fernández Aparicio, per a qui aquesta peça “té un aspecte de lleugeresa que contrasta amb altres obres de Miró, a la recerca d’una bellesa etèria que connecta amb elements del paisatge còsmic”. Per a la cap de conservació d’escultures del museu Reina Sofia, “l’al·lusió al cercle solar es transmuta en un cap i es converteix, a la vegada, en referència a la forma de pit, símbol matern i sexual”, diu.

10. ‘Personnage et oiseau’

1968. Al casal Solleric

L’escultura escollida per Fernando Gómez de la Cuesta és una de les peces en bronze que es poden veure al Solleric, i que contrasten amb les de la Llotja tot i estar-hi directament connectades. “L’habilitat genial de Joan Miró per donar sentit als seus personatges, a les seves dones, als seus ocells, connecta amb la seva increïble capacitat per convertir objectes que pertanyin a la nostra cultura ancestral en tòtems màgics que neixen des de la terra, entesa com a origen, com a nació, i es projecten cap al cel, allà on les idees assumeixen la seva veritat”, assenyala el director del Solleric.u