Ferran Torrent: “Després del tsunami de la DANA ha vingut el tsunami de la burocràcia fastigosa”

BarcelonaAbans d’encarar aquesta entrevista amb l’escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) hauríeu de llegir la que li va fer Laura Serra a l’ARA el 12 de novembre. Allà parlava a raig del hat trick que ha hagut de viure en quatre anys: la pandèmia, un càncer de pròstata i la DANA. La riuada va deixar Ferran Torrent sense cotxe i sense casa durant un mes i mig. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona a promocionar el seu últim llibre, El jo que no mor, i a parlar amb una mica més de distància del que ha significat la DANA per a ell i per al País Valencià. La conversa la comencem parlant del restaurant on dinava Carlos Mazón aquell 29 d’octubre.

Tu que coneixes tots els restaurants de València: quan ha estat l’últim cop que has anat a dinar a El Ventorro?

— Doncs fa un parell de setmanes. Soc client d’El Ventorro. Conec l’amo, i un dels cambrers, que és gitano, de cognom Cortés, és del meu poble. Des del famós dinar de Mazón no pregunte mai pel tema, perquè en deuen estar molt farts.

Com és El Ventorro?

— És una mica barroc. S'hi menja molt bé, perquè és dels pocs restaurants de cullera. Els cambrers deuen ser dels que més esport fan de València. Tot són escales amunt i avall.

Hi ha molts reservats?

— Jo he estat en un dels reservats, i recorde que no hi havia cobertura, almenys amb la meva companyia. Vaig estar allí amb Paco Roig i tres o quatre més.

Què és l’últim que t’han explicat d’aquell dinar?

— Moltes fantasies. En no haver-se donat explicacions hi ha molts rumors. Però és que totes les fantasies que te conten... No m’ho crec. La que més me crec és que ell va estar allí fins a les quatre i mitja, de manera que encara quedarien dues hores més per explicar. Eixa és més possible, però qui pot explicar-ho és Maribel Vilaplana, qui jo no conec però he defensat perquè sembla que ella tingués la culpa de tot. Ella no ha donat cap explicació.

Poques setmanes abans de la DANA, el president de la Generalitat, Carlos Mazón, et va donar l’últim Premi de les Lletres Valencianes. Hi ha una foto en què se’l veu somrient donant-te la mà. Què penses quan veus aquella foto?

— No recorde la foto, però te puc explicar per què vaig acceptar eixe premi. Em telefone Miquel Nadal, que és el director general de Cultura, una persona fiable en l’àmbit cultural i lingüístic, i m’explica que m’ha proposat per al premi. Jo pense que és una oportunitat per a mi, perquè la dreta del País Valencià mai ha acceptat un escriptor en català. Ni Fuster, ni Estellés, ni Joan Francesc Mira, cap. Qui és l’únic escriptor valencià acceptat per l’esquerra i per la dreta? Blasco Ibáñez. Els escriptors en català sempre hem patit allò d'“Eres catalanista, estàs venut a l’or català”. Això la dreta ho ha explotat molt. Vaig pensar: "Si accepte este premi, qui me dirà a mi catalanista? Qui me dirà que estic venut a l’or català?" I vaig pactar que aniria als premis, el dia 8, però no a l’acte polític, el dia 9.

Avui acceptaries el Premi de les Lletres Valencianes?

— No. Tu no pots acceptar un premi d’un govern que ha tingut una gestió desastrosa que ha costat morts. Un tio que està dinant allà i que no fa cas de les alarmes, o no en rep, o no sé en què collons està pensant.

Com és Carlos Mazón?

— És que el vaig conèixer cinc minuts. És del Barça. Açò no vol dir res, però m’estranya. Ximo Puig és del Madrid, Zaplana era del Madrid, Camps era del València, Joan Lerma era del Llevant.

I més enllà de l’equip de futbol que segueixi?

— És que ja te dic, van ser cinc minuts. Em va parlar en castellà, li vaig contestar en valencià. Van ser coses banals.

El llibre que acabes de publicar suposo que ja el tenies escrit abans de la DANA...

— Si m’enganxa a mig, no l’acabe. És que la tragèdia ha sigut tan gran, tan enorme. I després l’altre tsunami, que és la burocràcia. Catalunya, el País Valencià, l’estat espanyol, Europa... Som un país de buròcrates. Una burocràcia absolutament fastigosa. He vist persones de 90 anys acompanyades pels fills a l’Ajuntament a fer-se la firma electrònica. A poc a poc han posat assistents per ajudar la gent, però et demanen coses reiterades. Tu vas a treure’t un crèdit ICO i et demanen si estàs al corrent de les quotes de la Seguretat Social. A veure: ¿el mateix banc que em demana això no pot veure el meu compte corrent i saber que he pagat la quota d’autònoms? Me’n vaig anar cabrejat i no vaig demanar el crèdit. Em lliure de tota la burocràcia que puc. La burocràcia està feta per humiliar els ciutadans.

La dedicatòria del teu últim llibre a la teva germana és preciosa: “Sempre ha estat orgullosa de mi. I jo d’ella. Vull que ho sàpiga, ara que encara em recorda”.

— Sí, encara em recorda. Cada diumenge hi vaig a dinar. El primer que li dic: “Qui soc?” I recorda els dos noms. De xiquet me digueren Juan Fernando i després me’l vaig canviar a Ferran, quan ja vingué la democràcia. Està a casa, amb una xicona colombiana que la cuida. Els meus nebots van per allà, jo hi vaig cada diumenge. Té Alzheimer.

Com t’expressava aquest orgull que sentia per tu?

— Quan vaig publicar el primer llibre, en va comprar quatre o cinc exemplars, i anava a les llibreries i deia: “L’autor és el meu germà”. D’alguna manera, la meva germana, tot i que només té quatre anys més que jo, m’ha fet de mare. La mare se va dedicar al seu marit i poc als fills.

Qui és ara la teva família?

— La meva germana, el meu fill, els dos nebots i jo. El meu fill té 38 anys, el vaig adoptar quan en tenia 11. Ara he viscut quinze dies amb ell, a Torreblanca. Molt bé, és un manetes, se guanya la vida bé.

Hi ha un parell de frases del Mític Regino, que és el protagonista principal del teu últim llibre, que m’han fet pensar que t’estaves descrivint a tu mateix. La primera: “A mi em costa formar part de qualsevol grup”.

— Sí, em costa. He treballat sol pràcticament tota la meva vida. Fa anys que visc sol, també. I quan generalment fas el que vols, si te posen en un col·lectiu, fatal.

Però no t’agrada ser ni del col·lectiu dels escriptors, ni dels catalanistes, ni del col·lectiu d’esquerres. Per què?

— No ho sé, perquè tinc els meus propis codis. Soc molt transversal. Tu coneixes amics meus que no tenen res a veure amb el món de la literatura. No m’agraden les normes, procure trencar-les, sempre que no faça mal a altra gent.

Una altra frase del Mític Regino que lliga amb això que dius: “No he obeït mai cap ordre”. Tu, això, ho pots dir amb aquesta rotunditat?

— És possible que alguna sí, però molt poques, poquíssimes. I si és una ordre encara menys. Si me ho demanen "per favor", sí.

El jo que no mor està situat al 1966, quan encara queden deu anys de franquisme. Quins últims records t’han quedat de la dictadura?

— Aquell últim mes que el general tenia flebitis i no es moria. Però també, paradoxalment, la llibertat que vaig tenir de nen. Quan tornàvem dels Jesuïtes era berenar i, després, a jugar. Aleshores els pares no eren mànagers. No havies de fer piano, anglès ni res. Ara són mànagers, tothom vol viure del fill. El futur importava poc. Això era la infantesa, quan vivíem despreocupats políticament. Després ja agafes consciència del règim en què vius.

L’última entrevista que vas fer amb l’ARA va ser fa encara no tres mesos amb Laura Serra, just després de la DANA.

— Ah, sí. Tingué molta sort, la Laura Serra, perquè em va enganxar entrant a El Corte Inglés. Jo tenia pressa a comprar, com a mínim, els sofàs. Jo crec que, en eixe moment, jo tenia un xoc emocional. I l’he tingut durant molt temps. Tenia els sentiments a flor de pell. Havia viscut moltes desgràcies; no en primera persona, però sí amb els veïns.

L’entrevista era boníssima.

— Sí, sí. No recorde ni què li vaig dir. Jo vaig començar a contar el meu tumor de pròstata, gairebé dos o tres anys després de tindre’l. Eixe dia ho vaig contar tot. Havia sabut la mort de Chechu, que va tenir una mort horrorosa, a dins del cotxe, parlant amb la seva dona. Ara, amb tu, potser soc una mica prudent, però en aquell moment ho vaig amollar tot. Açò és un tsunami i una cicatriu. Hi haurà una cicatriu que no es curarà mai.

Quant fa que tornes a viure a casa teva?

— Vaig estar una setmana en casa d’un amic, tres setmanes en casa d’un altre, dues setmanes amb el meu fill... Fa un mes i mig que visc en l’habitació, el lavabo i el despatx, que hi tinc coses que vaig poder salvar de la planta baixa. Si entre a casa a les sis, vaig directe al llit.

El càncer, la DANA... Què creus que t’ha suposat més impacte?

— La DANA. I això que al maig em va rebrotar el càncer. Em van fer radioteràpia, que no me n’havien fet, però és que no em fa mal res. Faig una vida absolutament normal. He arribat a sentir-me millor que abans del càncer, perquè psicològicament la teva vida canvia. He d’aprofitar cada dia, he de llevar-me de damunt els idiotes, fer les coses que m’agraden.

I després de la DANA, què has pensat?

— En el càncer de pròstata el problema era meu. En el cas de la DANA el problema és de milers de persones. Conec molta gent que s’ha arruïnat. Quan la desgràcia és dels altres i tu no hi pots fer gran cosa, el problema és major.

Continues fent allò que feies d’anar al casino del poble a jugar al dòmino o al xamelo?

— Sí, sí, el casino el van tornar a obrir en dues setmanes. Primer van saquejar totes les begudes alcohòliques. Però va estar bé que l’obriren ràpidament: anaves allà i desconnectaves un poc.

Quines conseqüències polítiques creus que tindrà la DANA per al País Valencià?

— Em refie tan poc dels valencians que són capaços de tornar a votar el PP. No ho sé, no ho tinc clar. No me’n refie. Crec que si foren negres votarien el Ku Klux Klan. I mira que estan indignats, eh, perquè això ha afectat 300.000 persones. Mira com van rebre el rei, com van rebre Sánchez, com reben Mazón... L’única que ha estat ben rebuda ha estat la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé.

Des d’aquí es fa estrany que Mazón no dimiteixi. Des d’allà també?

— Jo veig obvi que continue. Si el PP el fa dimitir, accepta que ho ha fet mal i així va sobrevivint, a veure si pot capgirar-ho. Crec que ell també els deu haver demanat garanties judicials, perquè hi ha un col·lectiu d’advocats que defensen els familiars que han perdut algú, i volen anar per la via penal. Una de les coses que manifesta aquesta desgràcia és el fracàs absolut de la classe política valenciana. Això passa en Madrid i en un mes està arreglat. A Catalunya, igual. I a Euskadi. Per què? Perquè creeu problemes polítics, i en el cas de Madrid perquè ho fagocita tot. Els valencians no creem problemes polítics. Aprovem els pressupostos espanyols, que van contínuament contra els valencians. Si ets obedient, te perden el respecte.

Quin és l’últim vici que has deixat?

— És que jo he tingut tots els vicis, però no me n’he quedat cap. Fumava i ho vaig deixar. Un poc de farina, quan era jovenet, però tampoc m’ho vaig quedar. Soc de vi i cervesa, i poca cosa més. I el joc m’agrada molt, però tampoc és perillós, perquè des de la crisi econòmica ha baixat molt...

Una altra frase de la teva última novel·la: “Un és en la vida el que és en el joc”. Tu com ets?

— Agosarat, individualista, solidari... Si veig que el de la dreta perd, el deixe passar perquè puga guanyar. Què diré de mi, si no coses bones?

Què és l’últim que has demanat a Déu?

— No li demane res, perquè no m'enviarà res. Li demane a l’editor, als amics, però a Déu?

L’última cançó que estiguis escoltant.

— Jo no em poso música quan escric. Només cap al final de les novel·les. M’agraden les àries de Puccini, cantades per Montserrat Caballé.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Óscar Puente, arregla els trens, per favor. Que estem farts del ministeri de Transports. Les dues últimes vegades que he vingut a Barcelona he tardat cinc hores.