Polèmica al Lliure perquè un actor blanc interpreta un negre

Actors negres denuncien que 'Àngels a Amèrica' els invisibilitza i Davis Selvas diu que els ajuda

El debat sobre la diversitat al teatre català ha obert un nou capítol. Un col·lectiu d’actors i actrius negres ha fet públic un comunicat en què critiquen que a l’obra 'Àngels a Amèrica', que es pot veure al Teatre Lliure, un personatge que hauria de ser negre (Belize) l’interpreti un actor blanc (Quim Àvila). A través d’un vídeo -llegit per tretze actors i actrius negres- denuncien que això els “invisibilitza” i “implica blanquejar un personatge i privar de referents la nova generació de nens i nenes negres”. A més, creuen que és una oportunitat perduda per donar feina a un actor negre: “Les anomenades minories que treballem en aquest sector que ja és precari estem doblement precaritzades”.

El gran text de Tony Kushner és un díptic en què l’autor nord-americà explora la identitat sexual, religiosa, nacional, racial i de classe a partir de dos personatges homosexuals que són víctimes de la plaga de la sida a la Nova York dels anys 80. Que es representi al Teatre Lliure sencera ja és en si mateix una fita: a Catalunya només s’havia vist la primera part, 'S’acosta el mil·lenni', al Teatre Nacional el 1996; la segona part, 'Perestroika', mai es va fer per la destitució de Josep Maria Flotats. En aquella ocasió interpretava el personatge de Belize el cubà Alexis Valdés. En el cas del Lliure, el projecte va néixer vinculat a la Kompanyia Lliure del teatre, avui formada per quatre actors i tres actrius blancs. Per això, tot i que el text indica que Belize és un ex 'drag queen' negre -una característica clau, perquè és el personatge que vehicula el discurs sobre el racisme i és un infermer que cuida pacients amb sida quan ningú ho volia fer-, el director David Selvas opta per proposar el rol a un actor blanc però decideix assenyalar sobre l’escenari aquesta incoherència. I no de manera tímida. Quan Belize entra en escena, l’acció s’atura i una pantalla enorme diu: “A la Kompanyia no hi ha cap actor negre. El teatre ha de ser un reflex de la societat. Treballarem perquè això no torni a passar”.

Una denúncia o un blanqueig?

Per a Selvas és un problema d’origen i representativitat, perquè “a les companyies públiques hi hauria d’haver gent racialitzada per explicar les històries que ens passen avui”. Veu la seva solució com una manera de fer militància. “És veritat que hem pres un lloc de treball [a un actor negre] però en el fons crec que servirà més el que fem nosaltres perquè pròximes companyies de teatre, sobretot públiques, no es permetin el luxe de tenir només actors blancs. D’una altra manera ningú estaria parlant d’això avui”, afirma l’actor, sensibilitzat sobre la qüestió racial com a pare d’una nena negra. En canvi, per a Yolanda Sey, una de les actrius del col·lectiu que s’ha format arran d’aquest cas i que ha mogut unes vint persones, la solució encara és pitjor: “Ningú agafa la responsabilitat i s’intenten rentar la cara. Crec que al final s’han adonat de l’error i tiren pilotes fora dient que la Kompanyia no tenia actors negres, quan era l’oportunitat de fer les coses bé i s’ha deixat perdre un cop més”. Per a ella, de la mateixa manera que es va ampliar la companyia amb tres actors veterans, es podria haver fitxat un actor negre. Selvas ho admet, però tenia el lligam de la Kompanyia i estava convençut que Quim Àvila ho faria bé. Va ser el mateix actor qui va tenir dubtes per acceptar el personatge, i fa més d’un any ja es va posar en contacte amb actors afrodescendents. Selvas li va dir que si no volia fer el personatge convocaria un càsting per buscar un actor negre, però que si no en trobava cap que el convencés escolliria igualment un actor blanc. Això va fer decidir Àvila. “El més important és explicar bé la història. I l’obra m’ho permet”, diu el director, justificant que Kushner assenyala que algun personatge home pot ser interpretat per una dona (Vicky Peña interpreta dos homes). “D’acord, però el cas és que no s’ha cregut necessari ni fer el procés [de càsting]”, lamenta Sey.

Crítica d''Àngels a Amèrica': ‘This is America’

On hi ha acord és en el fet que l’objectiu final és que els actors racialitzats puguin fer qualsevol paper, també els no marcats per la raça. “Però no ens saltem passos. Si no em donen papers de negra, ¿com puc esperar que em donin papers on no ho especifica?”, planteja Sey. Ho constata Miquel Àngel Ripeu, que porta 23 anys a la professió i continua lluitant contra els estereotips, a vegades escrivint-se ell mateix els papers per poder sortir del nínxol. “És un problema que existeix a tota la professió, i passa perquè no es fan càstings. Avui hi ha prou actors negres, en quantitat i qualitat, per escollir”, assegura l’actor, que no forma part del nou col·lectiu d’actors negres. Directors com Selvas i Josep Maria Pou ho dubten. Per a Ripeu, “el problema no és només de colors”, sinó de reflectir la societat: “No s’admet la diversitat real. No parlo de posar negres, moros i gitanos a tot arreu, sinó d’assumir que hi ha una sèrie d’històries que s’han d’explicar d’una manera. I, si no es fa així, que sigui per una lectura artística del director”.

En defensa de la llibertat

El director Josep Maria Pou defensa aquesta llibertat creativa per sobre de tot. Fa anys que als Estats Units i Anglaterra hi ha exemples d’actors racialitzats fent papers de blanc, des de 'Hamlet' fins a 'Frozen', si bé són societats tradicionalment més mestisses. I, tot i així, hi continua havent polèmiques per falta de paritat racial. “Vivim un moment que la societat està molt sensibilitzada amb grups històricament exclosos o minoritaris. I em sembla bé. Però jo defensaré sempre la llibertat del teatre per sobre de colors”, diu Pou, que recorda el cas del Manelic negre de 'Terra baixa' que es va veure al Teatre Romea, tot i que és un cas aïllat.

La polèmica entronca amb els debats que avui hi ha oberts sobre paritat i diversitat al teatre. Fins i tot amb els activismes que defensen que un personatge gai l’ha de fer un actor gai (i el mateix amb els transsexuals). A Pou li molesta que es limiti la feina d’actor. “Seria espantós pintar un actor blanc de color negre, esclar. Però un actor té la capacitat de convertir-se en altres persones. De la mateixa manera que un actor transsexual ha de poder fer també un personatge que no ho sigui, i al revés”, opina.

Per a Selvas, la crítica és fruit d’un procés lògic i accelerat (i positiu) de canvi social. “Fa tot just tres anys que es va formar la Kompanyia i ningú va criticar que tots els actors fossin blancs”, assenyala, i s’havien presentat al càsting dues actrius negres. “Els teatres públics han de tenir una responsabilitat ètnica. Una opció és a partir de quotes”, conclou Yolanda Sey. Selvas també apunta al mateix: com més oportunitats es generin, més qualitat tindran els actors racialitzats lluny dels tòpics. És el peix que es mossega la cua.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF