Música

Sales de concerts: retrats d’un present desesperat

L’ecosistema dels locals de música en directe arrossega vuit mesos de tancament

Tant el tancament de les sales de concerts com una possible reobertura amb aforaments restringits tenen un efecte catastròfic en un ecosistema musical més i més vulnerable com més mesos passen sense activitat plena: en reben les conseqüències locals, personal de sala, tècnics, músics, promotors... Per això sales d’arreu de l’estat promouen el 18 de novembre L’últim concert?, una campanya per demanar solucions que evitin la destrucció d’aquest teixit cultural. Tot seguit, testimonis de la magnitud de la devastació.

Quim Marcé

“A La Mirona tenim pèrdues acumulades de 200.000 euros”

La Mirona de Salt és un dels principals actius de la música en directe a les comarques gironines: una sala per a 1.800 persones i una altra per a 450. Es va inaugurar el desembre del 2001... i qui sap si arribarà al vintè aniversari. “Si no hi ha ajudes, al gener començarem a donar senyals que indicaran que haurem de tancar”, diu Quim Marcé, director i programador de La Mirona. “No soc ni optimista ni pessimista, sinó realista”, afegeix. Ara com ara la sala gironina té gairebé mig centenar treballadors en ERTO (sis fixos i quaranta fixos discontinus), i “unes pèrdues acumulades de 200.000 euros” en vuit mesos de pandèmia pràcticament sense activitat. A l’estiu, tot i tenir la sala gran tancada, van poder fer concerts a l’aire lliure per a 250 persones assegudes. “Però amb horaris retallats. I quan ens van obligar a plegar a les 23 h, vam decidir tancar”, diu.

“A La Mirona vivim dels concerts, però també necessitem, el després, el club, les barres. Anem de bracet de l’oci nocturn i necessitem vendre coca-coles”, lamenta Marcé davant un supòsit en què pogués obrir la sala per a concerts però no com a discoteca. “Fa uns anys vam sortir d’una crisi econòmica molt dura pedalant, fent feina. També quan van apujar l’IVA cultural. Ara el problema és que no podem pedalar perquè estem tancats”, explica Marcé. La solució, diu, depèn d’un rescat: “A l’abril tothom parlava de reobrir al 70% de l’aforament, però ara tot passa pel rescat. Després ja parlarem de quan obrirem i en quines condicions. Fa tot tanta pujada, amb tantes pèrdues acumulades...”

Marco Morgione

“He hagut de vendre el pis i traspassar l’estudi de so”

Tècnic de so amb dues dècades d’experiència, des del març Marco Morgione només ha pogut treballar en set concerts. “Me n’han cancel·lat 42, de Joan Miquel Oliver, Delafé i Enric Montefusco, entre d’altres. Calculo que he perdut uns 15.000 euros des del 14 de març”, explica. Fins i tot quan es van poder fer concerts, la reducció d’aforaments va comportar “reducció dels recursos i, per tant, dels ingressos”. La clatellada està sent tan forta que Morgione ha hagut de vendre el pis on vivia, traspassar l’estudi de gravació i ha decidit marxar a viure fora de Barcelona. “Es tracta de reduir despeses i començar de zero però amb tota l’experiència d’aquests anys de feina”, diu. De moment, no té pensat canviar de professió: “Tinc 43 anys i porto des dels 20 fent aquesta feina. Ara no podria viure d’una altra cosa. Amb la crisi del 2008 sí que m’ho vaig plantejar, però ara no. Per això he venut el pis abans que haver de deixar de fer aquesta feina”, diu Morgione.

Roberto Tierz

“Al Sidecar tenim setze persones en ERTO”

“Serem els últims a obrir d’una manera plena, i anirem arrossegant pèrdues en les diferents fases de desescalada”, assumeix Roberto Tierz, responsable de la sala Sidecar de Barcelona, que té “setze persones en ERTO, i vuit més de seguretat i tècnics, que són persones subcontractades que depenen directament d’aquesta feina”. Com a sala de concerts i discoteca, està tancat des del març, però com que també és bar-restaurant, va poder obrir la terrassa amb vuit taules durant un mes i mig traient dues persones de l’ERTO.

Amb “unes despeses fixes d’entre 20.000 i 22.00 euros mensuals”, el Sidecar acumula “150.000 euros de pèrdues”. “Hem demanat crèdits i hem tingut el suport de patrocinadors, però les expectatives de reobrir són complicades. En qualsevol cas, la reobertura serà amb aforaments del 30%, el 40% o el 50% i sense discoteca, que és d’on traiem els diners per sufragar els concerts. Amb això no fas res”, diu Tierz.

En 38 anys d’història, la sala de la plaça Reial les ha vist de tots colors: els temps heroics quan a Barcelona tot just hi havia mitja dotzena de locals per al rock, la degradació del Gòtic a causa de l’heroïna, la depredació turística que va canviar la fesomia comercial del barri, la crisi del 2008 que no els va afectar tant com a d’altres perquè servien “els cubates a sis euros i no a nou euros”... i ara el desert coronavíric. “Parlant fa anys amb comerciants del Gòtic, els deia que havíem de treballar per a la gent de Barcelona, perquè podia passar que algun dia el turisme desaparegués i llavors tot seria terra cremada. Em deien que era impensable, i justament és el que ha passat ara”, lamenta. El tancament de sales seria una derrota molt dura. Com diu Tierz, “construir la xarxa de sales, botigues d’instruments, empreses de producció i escoles de música ens ha costat 35 anys, i ara pot desaparèixer en un pim-pam”.

Núria Maynou

“Fins a l’estiu del 2021 encara estarem així”

“Després de la gira amb el Joan Dausà, que vam acabar a principis d’any, ja sabia que el 2020 tindria una temporadeta baixeta”, explica la violoncel·lista Núria Maynou. La feina de músic també és així: estalviar per als mesos sense concerts. Però el que no podia preveure és el que ha passat. A més, el tancament de sales, i en general la davallada de la música en directe, té un efecte secundari que també ha afectat Maynou: “Una de les conseqüències de la pandèmia és que s’han endarrerit els discos que havia de gravar. Alguns s’han ajornat sis mesos, i d’altres directament no surten”. Per exemple, el nou àlbum de Flamaradas, que havia de sortir a la primavera, es va endarrerir a la tardor, però així i tot tampoc és segur que es pugui presentar en directe el 24 de novembre. Al juliol també va gravar el de Ran Ran Ran, i ara el de Lluís Bòria, però no sap quan sortiran ni quan hi haurà actuacions. Fins i tot quan es puguin fer concerts, Maynou no té assegurada la feina. “En temps de crisi també passa que no hi ha pressupost, i aleshores no em criden per anar a tots els bolos, perquè el violoncel no és la bateria...”, diu Maynou, que aquests mesos està tirant endavant gràcies a la feina al segell Seed Music: “Suposo que hi ha músics als quals els ha afectat més, com el Miquel Sospedra, que només viuen dels concerts”.

Efectivament, el baixista Miquel Sospedra explica que ha perdut “un 60% dels concerts”. Ell viu del directe i dels enregistraments, però no de la docència o de la promoció, com altres companys de professió. “Encara tinc la sort que toco amb molta gent, i el degoteig de feina de cada artista m’ha ajudat. Si només depengués de dos artistes seria més complicat”, diu Sospedra, que ha pogut actuar amb Sanjosex, Mazoni, Xarim Aresté, Paula Valls, Guillem Roma i The New Raemon. També amb Amaia, tot i que el que havia de ser una gira amb la navarresa ha quedat reduït a un sol concert. “Anímicament, el pitjor és la incertesa”, assegura el baixista. “Crec que fins a l’estiu del 2021 encara estarem així”, diu Maynou.

Albert Pijuan

"Per aguantar deu mesos sense activitat a l'Heliogàbal necessitàvem 110.000 euros"

“Aquest és l’impacte de la pandèmia a l’Heliogàbal: per aguantar deu mesos sense activitat i fer front a les despeses necessitàvem 110.000 euros”, diu Albert Pijuan, responsable del local del barri de Gràcia de Barcelona que en els últims anys ha invertit 200.000 euros en reformes, encara en curs, per poder augmentar l’aforament i ser viable com a espai de música en directe i bar. “Per sobreviure hem demanat un crèdit de 50.000 euros i hem rebut 8.000 euros d’ajuda de l’Icub [Ajuntament de Barcelona] i 12.000 de l’ICEC [Generalitat]. L'absència de d'activitat també fa que caiguin patrocinis, i sort que Estrella Damm n'ha mantingut el seu suport”, detalla.

L’Heliogàbal, que acaba de fer 25 anys, lluita encara per aconseguir un reconeixement efectiu com a espai cultural que li permeti fer concerts i mantenir el bar obert. Paradoxalment, gràcies a tenir llicència de bar-restaurant va poder acollir concerts quan locals similars però amb llicència de sala de festes o bar musical no podien. Tanmateix, eren concerts per a un aforament de 16 persones. Pijuan, que defensa la importància dels locals de petit format en el teixit cultural de la ciutat, demana “voluntat política i perspicàcia per trobar solucions que siguin inclusives, que no deixin ningú enrere”: “Més feina i menys rescat, perquè, com més feina, menys rescat cal”.

Janian Rangel

“M’ha caigut el 80% de la feina de producció i promoció”

Amb les sales de concerts tancades, sense festivals, amb la música en directe restringida i els mitjans de comunicació sota mínims, cau dramàticament la facturació de les persones que es dediquen a feines de producció i promoció com ara Janian Rangel, que treballa a l’empresa Promosapiens. “A finals de març ja m’havia caigut el 80% de la feina”, explica Rangel, que va haver d’acollir-se a l’ajuda per a autònoms. Ella ha perdut la promoció sortides de discos i gires de Koers, Roba Estesa, Delaporte, Maruja Limón, Anna Ferrer i Jorge da Rocha, a més de la producció de les gires de Planet Events que havien de passar per Barcelona i es van cancel·lar. “Hi ha grups que fan discos, però no es publiquen perquè no hi ha on presentar-los. I sense activitat no hi ha feina per a nosaltres”, diu Rangel descrivint el cercle gens virtuós que colpeja l’ecosistema musical. Companys de professió han buscat feines de mitja jornada en altres sectors per no haver de deixar la professió. Ella admet que, amb 41 anys, no és fàcil reinventar-se: “Em preocupa el futur. No hi veig solució”.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF