'La cresta de la ola': Una pobra targeta de presentació
Hi ha un intent de fer un teatre diferent a través de la faula i el joc, però el pitjor és el resultat
La cresta de la ola
Teatre Nacional, Sala Tallers. Fins al 28 de novembre
Viure la nostra vida, per senzilla que sigui, o anhelar una vida aliena aparentment lluminosa? Valorar el que tenim o deixar-nos enlluernar per la falsedat i el diletantisme que ens interpel·la des dels mitjans? Oblidar qui som. Viure la vida d’un altre, aquesta és la qüestió. Almenys és la qüestió que planteja l’actor, dramaturg i director José Troncoso a La cresta de la ola, amb la qual es presenta la companyia La Estampida, guardonada amb el premi Ojo Crítico “per ser una companyia que beu tant d'una tradició existencialista del teatre andalús com del teatre físic europeu”.
Troncoso aborda la qüestió en una faula protagonitzada per Victoria, una dona de fer feines casada amb un marroquí que està cansada de la seva vida, està cansada d'estar sempre dreta i per això li demana al marit que quan es mori l’enterrin asseguda. Victoria voldria ser com la ridícula Stella, l’estrella de ves a saber què, a qui li han pagat un munt de diners per presentar una funció benèfica per als nens que es moren de gana. I vet aquí que tot d’una i per art de màgia el seu desig es veurà satisfet.
Els valors del premi rebut no queden gens clars, aquí. És una proposta ben vestida pel que fa al suggerent espai escènic (Alessio Meloni) i al vestuari (Miguel Ángel Milan), i hi ha un intent de fer un teatre diferent a través de la faula i el joc, però el pitjor és el resultat. És un text que s’encalla, després d’unes prometedores primeres escenes, entre estèrils repeticions i sorprenents banalitats amb un humor que no acaba mai d’esclatar i una direcció de les actrius i l’actor que vol suplir la feblesa argumental amb accions i moviments no gens destil·lats.
