Les creacions a les Illes trenquen el tabú de la salut mental
En gairebé tots els llenguatges i gèneres, les obres dels creadors de les Balears contribueixen a fer visibles les seves múltiples afectacions
PalmaVa ser a final de gener del 2019 que l’escriptora Neus Canyelles publicà el seu sisè llibre, Les millors vacances de la meva vida, després d’una aturada de gairebé sis anys. La protagonista de la novel·la és una escriptora de nom Neus que relata el seu pas per un centre de salut mental després d’haver-se intentat suïcidar. “És escriptora. Des de fa quatre anys no ha escrit res. Afirma que s’ha retirat. Des dels catorze anys no recorda cap temporada bona. Parla de la seva vida tudada”, diu l’informe que reprodueix la narradora al mateix llibre. Set anys després, al nou llibre de Canyelles, el recull de contes Sales d’espera editat també per Empúries, la consulta del psiquiatre es converteix en l’escenari del retrobament de dos personatges, dues dones que es varen conèixer quan eren infants i que han quedat marcades per l’abús comès pels companys d’escola contra una d’elles.
Com sol succeir en l’obra de l’autora mallorquina, guardonada amb premis com el Lletra d’Or o el Ciutat de Palma, també a Sales d’espera es descriuen, amb una naturalitat tan desconcertant com eloqüent, tan poc habitual com adient, les certeses i, sobretot, els dubtes que acompanyen qualsevol trastorn de salut mental. Segons l’Organització Mundial de la Salut, en pateixen més de mil milions de persones al món, és a dir, una de cada set. Fins no fa tant, emperò, en l’àmbit cultural tots aquests diagnòstics eren, en el millor dels casos, un tabú; en el pitjor, un terreny infestat de prejudicis i llocs comuns. Afortunadament, però, en els darrers anys la situació ha començat a canviar, a mesura que s’incrementaven les campanyes de visibilització i sensibilització de la població general.
En primera persona
Entre les nombroses mostres que han vinculat cultura i salut mental els darrers anys a les Balears se’n poden diferenciar de tres tipologies. La primera, creadors que comparteixen experiències personals. A més de Canyelles, en aquest grup s’hi troben el dibuixant Gonzalo Aeneas i l’escriptora Almudena Sánchez. El primer és el principal protagonista del còmic Las olimpiadas del sufrimiento (Dolmen), guanyador del premi Ciutat de Palma 2020, que s’acosta a la realitat de la depressió a través del text, signat per Enric Pujadas, i de la imatge, del mateix Aeneas. També és la depressió, malaltia per la qual els centres de salut de les Balears atenen unes 30.000 persones cada any, el trastorn que travessa la novel·la Fármaco (Random House) d’Almudena Sánchez. En el text, la mateixa autora explica els seus objectius amb l’escriptura del llibre. “Vull definir un estat abstracte”, hi diu, “perquè m’estic curant i no tenc cap cicatriu que demostri que he passat per una cosa atroç”.
A més dels relats centrats en l’experiència personal dels autors, durant la darrera dècada s’ha viscut un increment d’una altra casta d’obres vinculades a la salut mental: les que conviden les mateixes persones diagnosticades a emprar l’art com una manera d’expressar-se. Des de la pionera Estepa Teatre, companyia associada a l’agrupació Estel de Llevant, fins al recent documental En un lloc de la ment, impulsat per José Corbacho i Catalina Solivellas amb la col·laboració de 3 Salut Mental, són nombroses i molt diverses les iniciatives que han sorgit en aquest sentit. També destaquen, per exemple, l’exposició fotogràfica Jo no soc el meu diagnòstic, impulsada pel psicòleg i fotògraf Vicente Galaso, i el projecte La forma dels somnis, impulsat per la Universitat de les Illes Balears.
Un món malalt
El binomi cultura i salut mental ha derivat també en peces com el llargmetratge La primera mujer, de Miguel Eek, i l’obra de teatre Bad Moon, d’Hector Seoane, en què els autors s’acosten a situacions i persones reals per donar forma a creacions que conviden a reflexionar sobre aquestes qüestions. També en aquesta tipologia s’inclou el projecte multidisciplinari L’incendi de les papallones, el qual l’actriu i escriptora Agnès Llobet presentà fa més de deu anys. El punt de partida fou un poemari, publicat per Edicions del Despropòsit amb il·lustracions de Francisco Javier Barrera, sorgit del contacte de la mateixa Llobet amb pacients derivats de psiquiatria que residien en habitatges tutelats. D’aquest llibre en sorgí una obra de teatre homònima que, tanmateix, l’actriu defuig d’encasellar en l’etiqueta de “projecte sobre salut mental”. “No crec que sigui correcte definir-ho així, perquè jo no tenia ni les eines ni els recursos per parlar amb propietat d’aquests temes”, afirma, “el que volia era acostar-m’hi des d’una perspectiva artística”. I si bé Llobet reconeix que en els darrers anys s’ha avançat molt en el tractament d’aquestes qüestions, no dubta a assenyalar que queda molt de camí per recórrer. “S’ha fet molta feina de visibilització”, exposa, “però és evident que no és suficient. Tenim un món malalt, malalt de desigualtats, acceleracions i pressions. Davant això, s’haurien de multiplicar els recursos que es destinen a salut mental, perquè són bàsics”, assegura.
