Fotografia
Cultura 03/10/2021

Quan la Coca-Cola conviu amb el Che Guevara

La Fundació Mapfre mostra els contrastos de l'Amèrica Llatina de la mà del fotògraf Paolo Gasparini

4 min
26 de julio [26 de juliol], l’Havana, 1961

"Quan ets de l'Amèrica Llatina no et pots desempallegar mai del compromís polític", diu el fotògraf Paolo Gasparini (Gorizia, Itàlia, 1934), mentre recorre les diferents sales de KBr Fundació Mapfre, on es poden veure més de 300 de les seves fotografies i fotollibres. Paolo Gasparini. Camp d'imatges mostra sis dècades de carrera fotogràfica i un recorregut per la història més recent de Veneçuela, Mèxic, Cuba, el Brasil o Bolívia. No són imatges icòniques que busquin un impacte estètic, al darrere hi ha un ferm compromís polític. I és que Gasparini, que va emigrar a Veneçuela el 1954, quan tenia 20 anys, per evitar el servei militar, és sobretot un fotògraf ideològic. És molt crític amb la societat del consum i sovint mostra com la publicitat mira de seduir-nos d'una manera o altra.

'Para verte mejor, América Latina', São Paulo, 1972.

Cada imatge acumula molts elements compositius, com una paret atapeïda de cartells electorals i una dona dormint a sota embolcallada amb tot de papers; vistosos anuncis d'estils de vida impossibles amb vianants que mai podran comprar-se res que s'acosti al luxe; o diferents territoris on el petroli enriqueix una minoria mentre la població autòctona viu en la misèria. Gasparini, de 87 anys, recorre l'exposició amb ull crític i alerta que és important llegir els textos que l'acompanyen: "Posar-los era massa complicat i s'han de llegir amb un codi QR", diu. Li agraden els audiovisuals, i l'exposició en mostra algun, perquè a través de la fotografia, el text i la música pot expressar de manera més enriquida les idees. Encara va amb la càmera a sobre perquè li queda feina a fer: "Hi continua havent buits, forats per omplir, coses per fotografiar", afirma. I és que Gasparini retorna sovint als escenaris de les seves fotografies: "Tinc curiositat per saber què ha passat, com ha afectat el pas del temps", afirma el fotògraf.

'La niña de la salina', entre Pampatar i Punta Ballena, illa Margarita, Veneçuela, 1958.

L'àngel que mira el passat

No hi ha cap cronologia, sinó que hi ha una visió retrospectiva o, com diu el mateix fotògraf, "el seny de l'endemà". El ángel de la historia, per exemple, és un fotomural amb dinou còpies digitals en color i quaranta-quatre còpies de plata en gelatina realitzades entre el 1963 i el 2018. L'ordre de les fotografies no varia, però no és el temps el que el marca: "Hi ha una història per sobre de tot, que és l'Angelus Novus del pintor suís Paul Klee, un àngel que al davant hi té el passat i al darrere el futur", diu. Sovint la reflexió sobre aquest passat és present a les imatges. "Hi ha un discurs darrere les fotos perquè la gent pensi i s'adoni de la realitat tan complexa i amarga que estem vivint en aquest món, i cada vegada és pitjor", lamenta Gasparini.

El fotògraf, en la seva llarga carrera, va entusiasmar-se amb alguns projectes, sobretot als anys seixanta, quan alguns països llatinoamericans van intentar alliberar-se de la presència estrangera. L'eufòria de la revolució cubana es reflecteix en algunes de les imatges. Gasparini, convidat per l'escriptor Alejo Carpentier i l'arquitecte Ricardo Porro, va captar els primers moments d'entusiasme a Cuba però també el desencís temps després. El fotògraf ataca sobretot la idea de domini d'un poble sobre l'altre.

La comissària de la mostra, María Wills, assenyala: "Les fotografies de Gasparini reflexionen sobre els efectes de dècades de migracions polítiques als segles XX i XXI: d'europeus a Amèrica, de cubans a Espanya i als Estats Units, d'equatorians a Espanya i, més recentment, de l'èxode massiu de veneçolans a Colòmbia".

Espiar els veïns

En una altra sala es pot veure l'exposició KBr Flama'21, que vol donar suport a les noves generacions de fotògrafs. "L'exposició sorgeix d'una selecció de treballs d'alumnes de quatre escoles de fotografia i l'experiment es repetirà cada any", detalla el coordinador, Pedro Torres. Després d'una selecció dels mateixos professors d'una vintena d'alumnes (19 noies i un noi), finalment se'n van escollir cinc: Laura Gálvez-Rhein (Frankfurt amb Main, 1988), Blanca Munt (Barcelona, 1997), Gael del Río (Barcelona, 1990) i Gunnlöd Rúnarsdóttir (Reykjavík, 1992).

Imatge d'Obscure Presence.

Gael mostra, a Evocare, a través de fotografies seves de determinats espais, des d'una porta fins a un camí de bosc, i dels gravats del seu pare, el procés de dol que va fer. Es pregunta què queda, què perdura, quan es perd el pare. "Al principi vaig començar a fer fotografies per fer front al dol, però no m'havia adonat del vincle d'aquestes imatges amb els gravats del pare. Quan els vaig recuperar cada vegada hi veia més connexions i, al final, hi vaig establir pràcticament una conversa", diu la jove fotògrafa. Gálvez se submergeix en la infància i adolescència del seu avi, Wolfgang F.O. Rehin, nascut durant la Segona Guerra Mundial a Alemanya, i que forma part d'una generació que, segons la fotògrafa, ha estat silenciada. A Alerta Mira-Sol, Blanca Munt entra en la paranoia dels seus veïns. "Fa dos anys que investigo diferents urbanitzacions que cada vegada s'assemblen més a la pel·lícula d'El xou de Truman", diu. A Mira-Sol entra al xat de vigilància veïnal en què s'alerta de qualsevol moviment sospitós i reflexiona sobre la cultura de la por. "És la tensió entre el privilegi de viure en un lloc tranquil i la constant sensació d'amenaça", diu.

stats