Publicitat
Publicitat

TEATRE

El classicisme renovat del teatre narratiu de Pere Riera

Molts autors catalans busquen la complicitat del públic

Enmig d'un tsunami de males notícies per a la cultura en general i el teatre en particular, potser ha arribat el moment de parlar d'una possible edat de plata de la dramatúrgia catalana. Amb permís del que sentenciï el futur -llunyà, per la joventut dels autors-. Això és el que proclama amb timidesa la minvant cartellera de Barcelona. Entre escenaris grans i petits, privats i públics, oficials i alternatius, hi ha una dotzena de títols d'autoria catalana: vuit de destacats; dos, convertits en fenòmens populars, i dos que ho són en potència. El dramaturg més ben representat és Pere Riera. Seves són El don de las sirenas ,a la Sala Beckett, i Red Pontiac , al Poliorama. I en preparació, Barcelona , al TNC.

Aquesta realitat, que no hauria de ser un fenomen passatger, es pot deure a molts factors. Alguns s'esmenten amb certa periodicitat sense perdre la vigència, i d'altres són relativament nous, com l'aparició de noves sales amb una especial sensibilitat per la dramatúrgia catalana (FlyHard) i l'oficiosa germanor generacional a favor d'un reformulat teatre popular que podria enfonsar les seves arrels en la producció catalana de principis del segle XX. És una anàlisi defensada per Eduard Molner en els articles i en la tesi de fons de l'exposició sobre el Paral·lel que ha comissariat amb Xavier Albertí al CCCB.

Autors (Casanovas, Clua, Samper, Buchaca, Crehuet, Morales, Peña, J.M. Miró, López) que des del seu propi món es podrien considerar vagament deixebles d'un avantatjat Jordi Galceran, ja que tots ells consideren el públic com una variable important del procés dramàtic. Agradar, interessar, seduir i entretenir ja no és vist com una claudicació artística. Es defensa un classicisme adaptat als temps. Per ser més precisos: es busca retornar al teatre el valor perdut d'una manifestació de la cultura de masses, encara que mai més l'aforament mitjà dels teatres d'aquesta ciutat sigui de 1.500 localitats.

En primer lloc es volen explicar històries; després ve tota la resta. Una dramatúrgia essencialment narrativa, que es desenvolupa amb qualsevol gènere, encara que predominen els híbrids i els préstecs, sobretot de llenguatges, recursos i solucions cinematogràfiques o televisives. Res a veure amb l'experimentació. Només es tracta d'experiència compartida. Arguments que persegueixen la implicació a qualsevol nivell, també amb els vilipendiats sentiments. Trames que connecten amb l'espectador. Tot és reconeixible: el plaer i el dolor, la crítica i el conflicte.

Sense complexos

Pere Riera és un dels que practiquen amb més tenacitat productiva aquest classicisme contemporani sense complexos, acceptant fins i tot el repte de les imposicions de l'obra d'encàrrec. És una tendència que ja s'entreveia en textos com Lluny de Nuuc (un casament com a excusa per a una catarsi col·lectiva) i que madura en propostes com Desclassificats (una periodista estrella entrevista un polític). Ha escrit comèdies, drames, thrillers polítics. Textos que comparteixen alguns trets comuns. Potser el més habitual és la presència determinant d'un secret. D' El factor Luxemburg ençà, la veritat és per a ell una cosa circumstancial, un incentiu per emprendre un procés de desconstrucció d'una situació passatgera. Parteix de situacions banals, quotidianes, de costum, per introduir elements que augmenten la tensió entre els personatges. El secret és una bomba de rellotgeria que farà explotar l'equilibri emocional i psíquic de les seves criatures.

En les dues obres que té ara en cartell -dues comèdies dramàtiques amb apunts de farsa- porta aquest joc de tensions a un nivell gairebé psicòtic. Subratlla així el domini de l'autor sobre els personatges, modificant amb un punt de crueltat la seva vida normal amb la introducció d'una personalitat psicòpata. Gaudeix trencant esquemes. El desequilibri psíquic de dues mares antagòniques a Red Pontiac o de dues dones enfrontades a la crisi de parella a El don de las sirenas . L'agent reactiu és en tots dos casos una trobada fortuïta (un banc al parc, la veïna que truca a la porta) que no hauria de pressuposar un revulsiu emocional. Gairebé una variant esmorteïda de les històries de fustigació, encara que Riera sigui més ambigu a l'hora de repartir els papers entre assetjat i assetjador.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF