Ginestà: "Es carrega responsabilitat de la llengua als artistes, quan també correspon a les institucions"

PalmaEl grup Ginestà s’ha consolidat com una de les formacions més destacades de l’escena musical en català, amb un projecte que ha crescut des de les sales petites fins als grans festivals dels Països Catalans. Amb una proposta que reivindica fer música en català com a part essencial de la seva identitat artística i centrada en les emocions quotidianes, el grup ha anat ampliant la connexió amb el públic. Ara arriben a Mallorca, on aquest cap de setmana actuaran al TribuFest.

Com recordau els inicis del projecte de Ginestà i què us fa pensar avui que vàreu encertar el camí que vàreu agafar aleshores?

— Els inicis els recordem com una etapa molt intensa i, alhora, complicada. Érem un projecte petit i emergent que havia de conviure amb estudis i altres feines, i això feia que tot avancés a un ritme lent però constant: gravàvem cançons, en componíem de noves i començàvem a fer els primers concerts. Va ser una etapa dura, però també molt il·lusionant, en què la motivació ho sostenia tot. Les primeres cançons, fetes a casa amb guitarra i veu, van anar evolucionant fins a convertir-se en un projecte de banda que va anar creixent a poc a poc amb nous membres.

Heu passat de tocar en sales petites a omplir festivals arreu dels Països Catalans. En quin moment vàreu notar clarament que el projecte havia fet un bot?

— El punt d'inflexió arriba després del confinament. Quan tot va reobrir, vam ser realment conscients que la gent venia a veure'ns a nosaltres. Veure festivals plens a primera hora va ser una sensació molt clara que alguna cosa havia canviat. En aquell moment també publicàrem Suposo que l'amor és això, i tot plegat va suposar un abans i un després. Vam entendre que el projecte havia deixat de ser emergent per convertir-se en una proposta consolidada.

Quina importància té per a vosaltres cantar en català avui en dia i com creis que això ha condicionat la trajectòria del projecte?

— Per a nosaltres és essencial fer música en la nostra llengua. Si no ho feim nosaltres, difícilment ho farà ningú. Ara bé, també creiem que sovint es carrega massa responsabilitat sobre els artistes, quan la protecció i promoció de la llengua hauria de venir també des de les institucions.

Heu crescut dins una escena musical en català en plena transformació. Com heu viscut aquest canvi?

— Hem viscut un moment de creixement molt important de l'escena. L'aparició de nous grups ha generat una onada fresca, similar a altres moments previs amb bandes com Manel, i formacions del País Valencià com La Gossa Sorda, que també van marcar una etapa. No són fenòmens comparables, però sí moviments que han renovat l'interès per la música en català entre diferents generacions. El més rellevant és que s'ha consolidat una escena molt connectada, amb col·laboració entre grups i amb el suport creixent de festivals i festes majors, que programen cada vegada més música en català.

Les vostres cançons connecten molt amb el públic jove. Quin pes tenen les experiències personals en la composició?

— Les cançons neixen sovint d'idees personals, però inevitablement acaben connectant amb experiències compartides per molta gent. Això fa que el públic s'hi pugui identificar, especialment el de la nostra generació. També és cert que el nostre públic ha crescut amb nosaltres: si abans venien joves de vint anys, ara també ens escolta gent de trenta o quaranta, fins i tot famílies senceres. Aquesta evolució és una de les coses que més ens agrada del projecte.

—

Hi ha alguna decisió clau de la trajectòria de la qual us hàgiu penedit?

— No especialment. Som un grup amb perfils diferents, alguns més atrevits i altres més prudents, i creiem que l'equilibri entre aquests dos pols és el que ens ha funcionat. En realitat, no hem hagut de prendre decisions que ens posessin en situacions extremes. Tot ha anat bastant natural.

Com ha canviat la relació amb el públic des dels primers concerts fins ara?

— Ha canviat molt. Abans teníem el públic molt a prop, en sales petites; ara, en festivals i escenaris grans, la distància és més evident. Tot i això, intentem mantenir el contacte amb la gent tant com podem: baixem a signar discs, vendre marxandatge o simplement parlar amb el públic. També a les xarxes intentem ser propers. És una manera de no perdre aquesta connexió, encara que el format hagi canviat.

Què heu guanyat i què heu intentat no perdre pel camí?

— Hem guanyat poder arribar a públics que mai hauríem imaginat, com el de les Illes Balears o altres territoris dels Països Catalans. És una sensació de somni complert. El que hem intentat no perdre és la manera de fer música i la identitat del projecte: ser fidels a allò que som i a la manera com entenem les cançons.

Actuareu al TribuFest aquest cap de setmana a Mallorca. Hi ha alguna cosa especial preparada?

— Hi ha cançons que sempre tenen un pes especial, com Estimar-te com la terra, que al concert de Mallorca tindrà un paper destacat. Quan sortim de Catalunya, sovint adaptem el repertori i donem més protagonisme a temes que connecten especialment amb cada territori.

Què us queda encara per explorar com a grup?

— Ens queda molt per fer. Més que créixer en dimensions, ens interessa continuar fent coses que ens motivin. Ens agradaria, per exemple, treballar amb una orquestra o plantejar formats diferents de gira. L'objectiu no és només arribar més lluny, sinó continuar gaudint del procés i fer coses que ens facin il·lusió.