Clàssica

La 'Carmen' de Calixto Bieito, un clàssic de sempre per encetar l'any

Torna al Liceu la icònica producció, vista al teatre de la Rambla per primera vegada el 2010

3 min
Un imatge del muntatge de 'Carmen' al Liceu amb direcció escènica de Calixto Bieito

BarcelonaUna de les característiques dels primers vint-i-cinc anys del nou Liceu és haver produït o coproduït espectacles esdevinguts clàssics de la casa. Ara, i per obrir l’any, el teatre recupera la magnífica posada en escena de Carmen dirigida per Calixto Bieito, vista al coliseu de la Rambla per primera vegada el 2010 (després el 2015), però estrenada el 1999 al Festival de Peralada. Era el debut operístic de Bieito i el muntatge s’ha consolidat com un dels referents icònics del Liceu. La lectura del –no sempre– polèmic director reforça la idea del món masculí que envolta Carmen, una dona empoderada però, per això mateix, maltractada des de la seva primera aparició, tot i lluitar per la seva llibertat.

Bieito parla de la brutalitat del masclisme indòmit en una Espanya casposa, la del “Soberano es cosa de hombres”, la de la Manada, la dels acudits d’Arévalo, la d’Ortega-Smith, la de la cabra de la Legió. Gairebé vint-i-cinc anys després d’haver-la vista per primer cop, la producció manté la seva força i coherència. Però també el tremp poètic: el torero nu mentre sona l’intermezzo del tercer acte o la imatge dels Mercedes atrotinats a l’inici del segon –per no parlar de l’esfereïdor final– són alguns dels grans encerts d’un espectacle senzillament rodó, ben complementat amb la precisa caracterització dels personatges.

D’entrada, no associaríem aquest títol al repertori habitual de Josep Pons. El mestre de Puig-reig opta pel detallisme i el puntillisme colorístic per deixar a un segon terme la teatralitat tràgica de la partitura de Bizet. És una opció que, en aquest cas, ha tingut resultats més que solvents, també en part gràcies al bon engranatge de l’orquestra del Liceu. De tota manera, qui signa aquestes línies estava situat en un extrem de la fila 4 de platea –massa a la vora dels metalls greus i la percussió–, i feia l’efecte que la corda sonava un xic ofegada. Bon paper el del cor titular, complementat al primer i quart acte amb les magnífiques veus del cor infantil Veus - Amics de la Unió, que dirigeix Josep Vila i Jover.

Clémentine Margaine assumeix el rol de Carmen i ho fa amb un timbre poderós i una veu bonica, però li falta matisar molt més la incisivitat del personatge. Millora al quart acte, però liquida els grans moments del primer, segon i tercer sense donar a la cigarrera l’expressiva i justa caracterització que li escauria. Michel Spyres és un baritenor molt adient per a la part de Don José. I si bé la química escènica amb Margaine és inexistent, el cantant nord-americà ho dona tot i canta l’ària de la flor en una versió de manual, respectant totes i cadascuna de les indicacions dinàmiques de Bizet.

Esplèndida, per detallista, acurada i preciosista, la Micaëla d’Adriana González, mentre que Simón Orfila interpreta un Escamillo suficient però en un estat vocal que denota un desgast en els registres agut i greu del baix-baríton menorquí, que, tanmateix, preserva un elegant registre central. Excel·lents els secundaris, Felipe Bou (Zúñiga), Toni Marsol (Morales), Laura Vila (Mercedes), Jasmine Habersham (Frasquita), Carles Cosías (Remendado) i Jan Antem (Dancaïre), a més del gran paper dels figurants d’aquest trepidant i intens muntatge.

stats