PalmaLiceu.- Per primer cop en la història, Rodelinda, de George Friedrich Händel, va trepitjar l’escenari del Gran Teatre del Liceu, amb una producció del Teatro Real, l’Òpera de Lió, l’Òpera de Frankfurt i el mateix Liceu. Per a les representacions barcelonines, han estat Bejum Mehta i Lisette Oropesa els encarregats de liderar un repartiment que no va abaixar respecte del nivell qualitatiu dels dos protagonistes d’una obra molt coral pel que fa a la distribució de mèrits vocals i per la gran dificultat de gairebé tots els papers. Original de Corneille, amb el títol Pertharite, Roi des Lombards, la va reconvertir Antonio Salvi i poc després Francesco Haym, a partir d’aquesta versió, es va inspirar per escriure el llibret que Händel va musicar gairebé al mateix temps que ambdós varen treballar a Giulio Cesare i Tamerlano. Tres òperes recuperades els darrers temps i esdevingudes habituals dels millors teatres del món amb el segell de clàssics indiscutibles i peces de repertori per a molts anys.
Les expectatives de Rodelinda, per tant, no eren poques, i si hi havia cap dubte aquest es va esvair de seguida a la primera intervenció de la soprano nord-americana amb Ho perduto il caro sposo. De veu delicada, tersa i sòlida, Lisette Oropesa, Rodelinda, va obrir tot un ventall de colors, potser més belcantistes que barrocs, però en qualsevol cas d’una subtilesa i qualitat extraordinàries, sense trair l’esperit original. La resposta va ser immediata amb Pompe vane di morte i Dove sei amato bene, a càrrec d’un exquisit Bejum Metha com a Bertarido, que va encisar el respectable i no va desfer l’encanteri fins a la baixada del teló; augmentà el deliri amb un Vivi, tiranno, io t’ho escampato, d’autèntica antologia. El duet, l’únic de tota l’òpera, Io t’abraccio, també es va convertir en un altre dels moments cabdals d’una funció que musicalment tan sols es pot qualificar d’inoblidable. I per no oblidar tampoc són les intervencions de Joel Prieto interpretant Grimoaldo, elegant, de veu neta i expressiva, que va assolir el seu cim amb un Fatto inferno è il mio petto, de la mateixa manera que les de l’eficaç Sasha Cooke com a Eduige. Però hi va haver un altre gran triomfador de la vetllada, Josep Pons, qui ja no sorprèn per la senzilla raó que ens té acostumats a una versatilitat exhibida de bell nou amb una intensa, acurada i molt minuciosa direcció d’una orquestra ad hoc amb la qual va fer ostentació de tot un seguit de músics en funcions de baix continu que fa difícil destacar-ne un per sobre de l’altre.
El vespre musical va ser superior, mentre que quant a la direcció artística de Claus Guth, tot i l’espectacularitat de la casa giratòria, la sensació va ser de ‘copiar-aferrar’, de ja haver-la vista, no tan sols per la concepció escenogràfica, sinó perquè també manté la mateixa estructura dramàtica del seu Parsifal, programat al Liceu i que no deixa de ser un hàndicap a l’originalitat. Per una altra banda, Flavio, el fill de Rodelinda i Bertarido, convertit en omnipresent i hiperactiu fil conductor de la història, una tragèdia d’embolics, interpretat per Fabián Augusto Gómez, no fa altra cosa que dramatitzar, sense paraules ni gens de credibilitat, el que d’alguna manera van interpretant els cantants, amb un resultat minso de valors escènics, tan sols els dibuixos del nin projectats a la façana, ni molt manco argumentals, convertides en tot un seguit de reiteracions que no fan altra cosa que restar valor a la representació. La creu d’una cara senza errore.
