Canvi de registre per a Philippe Jaroussky
Què va fallar? Res. Què vam enyorar? El repertori de sempre
BarcelonaPhilippe Jaroussky, Thibaut Garcia
Palau de la Música, 14 desembre 2021
Planava a l’entrada del Palau de la Música cert desencís: la setmana més musical de la tardor barcelonina perdia un dels concerts més enlluernadors de la temporada, amb la cancel·lació de L’enfance du Christ que havia de dirigir aquest dijous John Eliot Gardiner. Però, per sort, una vetllada amb Philippe Jaroussky sempre té aires de gran esdeveniment.
¿Va ser el recital del contratenor francès amb el guitarrista Thibaut Garcia una esplendorosa festa musical, com ens té acostumat el cantant? Taxativament, no. I no pas pel repertori triat, eclèctic i variat, des de Dowland fins a García Lorca, passant pel lied schubertià o pel Rossini seriós (Tancredi). Tampoc pels innegables dots comunicatius de Jaroussky, que manté incòlume el seu carisma. Ni per la qualitat interpretativa del guitarrista de Tolosa de Llenguadoc.
Què va fallar? Res. Què vam enyorar? El repertori de sempre. Què va sobtar? El canvi de registre, l’eclecticisme pel qual ha optat Jaroussky i que es palesa en el seu treball discogràfic (À sa guitare), que de fet era el que es presentava al Palau de la Música. El problema, però, rau en el fet que Jaroussky no sempre resulta creïble. El caràcter lliure, a ritme de bossa nova en pàgines com Manhâ de Carnaval de Luiz Bonfá (de la pel·lícula Orfeo negro), no encaixa gaire amb la tècnica i la predisposició del cantant francès. Els aires aflamencats de García Lorca no fan per ell i el caràcter goiesc de La maja y el ruiseñor de Granados sonava fora d’estil.
En canvi, el primer bloc del concert, amb Dowland, Purcell, Caccini o fins i tot Mozart va permetre’ns gaudir d’interpretacions sublims, en part també gràcies a la guitarra de Garcia. Que quedi clar, però, que Jaroussky ha tingut moments molt millors, que l’instrument no té la puresa que havia tingut, aquell timbre natural i aquella immaculada facilitat pels reguladors en un fraseig del tot envejable. Dit d’una altra manera, l’hem sentit molt millor en altres ocasions. Jaroussky és un músic inquiet, un artista a la recerca de nous camins, cosa que és de lloar. Però potser aquest no és el camí. Caldrà seguir-lo de ben a la vora, com sempre hem fet, i vetllar perquè no ensopegui.
