Marta Barceló, dramaturga: “Al càncer de mama se l’ha fet molt visible, però se l’ha omplert d’estigmes”

PalmaSigna el text d’Anar a Saturn i tornar, un monòleg teatral que va assumir com un repte difícil: concebre na Rosa, una dona de 45 anys a qui dignostiquen un càncer de mama, i defugir els tòpics. La dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973), lluny de convertir el personatge en guerrera o heroïna, narra com s’enfronta a la malaltia –“una de les maneres possibles”, diu– qui no té altre remei que fer-ho perquè estima la vida, “perquè ella no se’n vol anar”. L’obra es representarà, amb Marga López com a intèrpret, el 6 i 7 de febrer al teatre Principal de Palma. En parlam amb l’autora a la imponent sala del C.IN.E, el Centre d’Investigació Escènica, a Sineu, l’espai que codirigeix amb Biel Jordà per a l’acollida, promoció i internacionalització dels nous llenguatges del teatre, el circ i la dansa.  

Per què el càncer de mama?

— L’obra és un encàrrec que em va fer Bernat Clar, de Cultural-Ment, per visibilitzar i desestigmatitzar el càncer de mama. Jo no tenia, per sort, cap experiència personal ni propera de la malaltia i em feia respecte fer-ne una història. Ho vaig assumir com un repte. Vaig contactar amb l’associació Auba, de dones afectades, que varen ser hipergeneroses. No puc estar-hi més agraïda. Les vaig escoltar quan es reunien, les vaig veure riure i plorar, i vaig constatar que cada tumor i cada vida és diferent, singular. Jo havia de triar.  

Així va néixer na Rosa, el personatge d’Anar a Saturn i tornar. Vàreu triar un cas real?

— Na Rosa no és una dona real. He volgut fer només una de les possibles vivències. Tenia l’opció de ficar-me en una de les històries de persones que quasi donen gràcies al fet que la malaltia els ha canviat la vida, perquè han après a apreciar-la. Però no ho veig així, ningú vol passar per això. Donar les gràcies a un càncer? No. Així, vaig triar una dona que ja estava contenta amb la seva vida, amb els dos fills petits, amb la parella i amb la feina de mestra. L’obra comença quan ja li han diagnosticat el càncer. Ho diu als seus alumnes, però com ho diu a la mare? Li ho ha de dir o no? Na Rosa té dubtes, pors i coratge. Es troba, com sol passar, en una mena de muntanya russa, amb les emocions a flor de pell.    

Què en voleu dir, del càncer de mama, des del teatre?

— No sé què vull dir amb l’obra. Ara bé, sí que treballant-la em vaig adonar que el càncer de mama està molt visibilitzat, cap altre càncer rep tanta atenció com el de pit, però s’ha de desestigmatitzar. Al càncer de mama se l’ha fet molt visible –té el seu dia, llaços rosa, etcètera–, però se l’ha omplert d’estigmes.  

De quins estigmes heu volgut fugir?

— Sobretot d’allò que neguen les mateixes afectades. “No som heroïnes”, et diuen. No tenen altre remei que tirar endavant. A més, si acceptam que les que se’n surten són heroïnes, què hauríem de pensar de les que no se’n surten? Aquest no és un pes que puguem posar a les dones. També xerr de la tirania del pensament positiu, que està molt bé tenir un bon ànim si n’estàs afectada, però també has de poder manifestar la por i la ràbia que sents. Són narratives que no se senten tant. 

Com a espectador de l’obra, hi plores i hi rius.

— L’humor sempre em surt. L’humor ens ajuda a lluitar contra les nostres pors, a desdramatitzar. En tot cas, les emocions contraposades que sent tant la persona afectada com tots els del seu voltant permet posar molts de colors al text i a l’actriu, pots fer molts canvis de ritme. I tot i que sigui un monòleg, et permet incloure-hi totes les persones del seu redol i interactuar-hi. La del càncer de mama és una història individual, però també col·lectiva. 

Just abans de l’estrena, vàreu rebre el premi de teatre Palanca i Roca. De l’obra, el jurat en va destacar que fugiu de sentimentalismes i de lliçons morals. 

— El moment del premi va ser fantàstic com a aval en un temps tan complicat com aquest. En tot cas, jo no tenc tendència a donar lliçons de moralitat. Respecte del sentimentalisme, a pics he de mesurar un poc les emocions, que sí que em surten. Però me’n salva el sentit de l’humor, que dona molta llum, també en escriure.

El teatre Principal també oferirà l’obra en streaming. Com veis la relació entre el teatre i la virtualitat?

— Hi ha un gran debat en aquest tema. Crec que ens hi hem d’adaptar. Mai no serà el mateix que plorar o riure junts al teatre, però ens dona l’oportunitat d’accedir a obres, a qualsevol punt del món, que, si no, no veuríem. Hauran de conviure. És més, es poden fer coses molt creatives pensant en la virtualitat.

Com viviu la pandèmia des del C.IN.E?

— Són temps complicadíssims per a tothom. Però nosaltres hem salvat l’any gràcies al suport de les administracions i també perquè en tot moment hem continuat el projecte internacional que tenim. Estic molt contenta de la feina que feim aquí, sobretot perquè, amb programes d’intercanvi, entre d’altres, contribuïm a crear oportunitats per a les companyies d’aquí.