Cultura 29/10/2021

Els calòrics i els catòlics

3 min
La Calòrica ressuscita l’obra Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I.

Manacor.- La Calòrica ressuscita l’obra que conta les darreres hores de la reina Isabel I, la Catòlica, deu anys després de la seva estrena. Una peça que va sorgir tot just quan els components de la companyia acabaven els seus estudis a l’Institut del Teatre. Una presentació de credencials. Una bona manera de deixar ben clar que la seva irrupció dins l’univers de Talia no anava de bromes. El títol és prou significatiu, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. La dramatúrgia és del seu escriptor de capçalera, Joan Yago, dirigida pel titular de la companyia, Israel Solà, i interpretada pels tan incommensurables com habituals Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira, Marc Rius i Cristina Arenas. Hi falta Júlia Truyol, de gira amb L’oncle Vània, que podrem veure aquest cap de setmana al Principal i a Manacor. És La Calòrica en estat pur, amb el seu indiscutible segell, que amb aquesta resurrecció fan, mirant cap enrere, un salt cap endavant, per posar la peça al lloc que li correspon dins el seu ja extens i saborós currículum. De passada, obriran les portes de pint en ample cap a altres mercats, com són els de parla castellana, perquè, com no podia ser d’altra manera, aquesta ‘recreació’ de l’agonia de la reina catòlica, engendradora de deu fills i de la Santa Inquisició, i esposa de Fernando –Ferran– d’Aragó, a qui també li deien, i no sé ben bé per què, el Catòlic, està concebuda en la llengua que li pertoca. 

Els personatges: Ells dos, i ja és sabut que “tanto monta, monta tanto”, la seva filla Juana la Loca, el seu gendre, Felipe el Hermoso, el cardenal Cisneros i la criada, sense nom –“niña”, li diuen. La història que conta no pretén establir nous paradigmes sobre la reunificació del regne que esdevindria imperi, però quasi. Podríem dir que al tarannà que més s’assembla és al de l’escèptic Eslava Galán, mentre que gens ni mica al del trascendent i circumspecte patriota Pérez Reverte, i per ventura podria tenir algun punt de contacte ‘acientific’, però també desmitificador, amb la de Gonzalo Pontón. Dit això i no sense posar per davant que em va encantar, començaré per dir el que em va deixar una mica aïrat. La vaig trobar curta, com si m’haguessin posat un deliciós caramel davant el nas, l’haguessin desembolicat, deixat olorar i fins aquí. Com una exhalació, au!, ja s’ha acabat. Em vaig quedar en ganes de més, de molt més i amb la mel als llavis. Yago obre tants flancs per desenvolupar que no s’acabarien amb una sèrie. Què passa amb Cisneros després, i amb Felipe, i amb Juana, i amb Ferran? O amb la Beltraneja, personatge el·líptic de la funció? O abans de tot, amb les noces dels reis del món, que són més divertides i suculentes que les de The Crown, i no de poc. És a dir, el calòrics amb els catòlics varen encetar un cabdal inesgotable que demana més llenya al foc. 

Val a dir que amb aquests seixanta cinc minuts ja s’ho paga i de llenya no en falta. No hi ha cap possibilitat de no passar-ho d’allò més bé. Per moltes raons, com ara la interpretació majúsucula de tots i cadascun dels protagonistes. Naturalment, a qui li ha tocat la grossa és a Galisteo-Rocher en el seu rol d’Isabel, encara que Xavi Francés en funcions de Ferran també és un confit, o tutti quanti, perquè ni un dels components del repartiment no treu el màxim profit i substància al seu personatge. Mèrit compartit amb un Israel Solà que, a més, empapa de fluïdesa la narració d’un Yago impecable. Ni una frase que no tingui una sobredosi de gràcia, que no lligui amb la història oficial farcida de llegendes oficioses. Tot plegat molt rodó, divertit, provocador, precís, impecable. Irreverent? Ca!

stats