Dins un tià de terra sofregirem dues cebes grosses tallades a rodelles. Les salam i, quan comencin a transparentar, hi afegim quatre grans d’all picats i, seguidament, mig quilo d’esclata-sangs tallats a bocinets. Ho deixam sofregir a foc baix, hi afegim una branca de tem (farigola) i un gotet de vi blanc sec. Hi posam al damunt els molls nets i escatats. Els espolsam amb una picada de pa ratllat mesclat amb pebre bo, all i julivert picats i un poquet de sobrassada tendra. Tapam el tià i ho deixam coure a foc baix uns vint minuts. Mentre els molls es van confitant amb la salseta, dins una paella amb unes gotes d’oli saltarem els fetges dels molls. Els deixam que refredin i, dins un morter, farem un allioli amb ou, una picada d’all i julivert (opcional) i els fetges dels molls. Servim el molls amb cebes i esclata-sangs acompanyats amb l’allioli de fetge de molls.
PalmaEra considerat el mes més fred de l’any i el seu nom ve que era el desè mes del calendari romà. També és el mes en què la terra dorm i no despertarà fins al febrer; per tant, les feines per a la pagesia no eren gaire feixugues. “Si plou per Santa Bibiana, plourà 40 dies i una setmana” diu el refranyer, així que si avui, 2 de desembre, plou, podem preparar els paraigües uns quants de dies. Un altre costum, ja gairebé perdut, era que el dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, se sembrava el tabac de pota, a més de ser el dia en què a la pagesia de temps d’emprimer iniciava el seu parenòstic particular per a l’any que havia d’entrar amb els ‘comptes de Salomó’: hi ha la creença que els 12 dies que van des del 13 de desembre fins al 25, dia de Nadal, representen els mesos de l’any, i el temps atmosfèric que faci cadascun d’aquests dies serà el que predominarà al llarg del mes corresponent. Això vol dir que el temps que faci el 14 serà el del gener; el 15, el del febrer, i així fins al dia de Nadal, que serà el del mes de desembre de l’any vinent.
Pel que fa a la collita, tindrem patates, naps, coliflors, taronges, mandarines, clementines i olives, a més dels primers tronxos de carxofera. És també temps de porquejades (matances, a Menorca) i de pastonar aquells animals que ens havien de servir per a les menges del Nadal i Cap d’Any, com els galls dindi (indiots), polles d’Índia, pollastres, capons i gallines, a banda d’anyells i porcelles. Quant a la cuina i a la gastronomia, és encara temps de bolets i de fer arrossos en els quals seran els protagonistes, com el de llomillo (així deim al filet de porc a Menorca) amb esclata-sangs i cama-seques (picornells), al qual sempre aniran bé unes carxofes primerenques i unes mongetes verdes.
És també temps de caça menor, amb la qual podrem fer arrossos amb bolets i tords, a partir del 18 de desembre. A part d’arrossos, podrem cuinar aquells plats que tindran com a element principal les perdius, pel fet que comença el període de caça de la perdiu amb reclam mascle. I així tindrem elaboracions com les perdius amb col, les perdius a la menorquina, les perdius amb salmí... i tants altres plats de caçadors, d’aquella cuina dels sabaters de banqueta que tenien sempre a ca seva les gàbies amb els seus perdigots, els mascles que millor cantaven, i a qui més d’un es posava el nom de Caruso.
Com hem vist, és temps de collita de patates, naps, cols i coliflors, i amb ells prepararem els primers plats de llegum, acompanyats amb la carn de porc de les matances, i els embotits, que donaran aquest gust tan nostre als ciurons, a les mongetes, llenties i guixons, que també podem acompanyar a l’olla amb bocins de carabassa.
És temps de bullits de carn, en els quals no mancarà la pilota i el xenc –anglicisme que prové de shank, ‘cuixa’, amb el qual denominam a Menorca aquesta carn de vedell que va des del colze al genoll, que és molt gelatinosa, melosa i tendra i que en castellà es diu ‘morcillo’. Antigament es feia el brou de xenc, que es donava a les persones malaltes i convalescents com a reconstituent. És temps de plats de cullera, i també de berenars de forquilla, de salses i d’aguiats, de panaderes amb les carns i els productes vegetals de la terra. De cuina entorn de la taula i al costat del foc.
Pel que fa a la cuina marinera, és temps de molls de roca, que farem a la graella acompanyats de la seva salsa de fetges; o bé podrem optar per les receptes antigues i tradicionals com els fideus amb molls o els molls amb salsa de pinyons. Hi ha, a més, un maridatge de mar i muntanya, molt saborós, que són els molls amb esclata-sangs i sobrassada.
És, igualment, temps de sopes, de brous, aguiats, panaderes i bullits de peix, de tots aquests plats brouosos que ens aportaran calentor al cos.
A l’apartat de les postres, és temps de magranes amb moscatell i de taronges amb mel i canyella. De menjar les darreres arboces i, a la cuina, d’elaborar les greixeres de monyaco (moniato), els monyacos al forn amb llet i sucre, els púdings i greixeres de carabassa, i de començar a preparar tota aquella rebosteria, pastisseria i totes les menges de les festes de Nadal i de Cap d’Any, de què parlarem en les properes setmanes.
