Antoni Janer Torrens: “El franquisme va aprofitar el ‘boom’ turístic per fer oblidar els morts de la Guerra Civil”

PalmaEra l’any 2018 quan Antoni Janer (sa Pobla, 1978) va començar la secció Turista de coa d’ull a l’ARA Balears. Set anys després, aquella recerca sobre els orígens del turisme ha derivat en temàtiques diverses, però amb especial atenció a la memòria històrica –“la cara B de la gallina dels ous d’or”, afirma–, que Nova Editorial Moll ha aplegat en un únic volum, Memòria d’una amnèsia, que aquesta setmana arriba a les llibreries. La llavor de tot plegat, segons el filòleg clàssic i periodista, és la frase present a la tomba familiar de Climent Garau: “Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran”.

El títol del llibre no pot ser més eloqüent, com també ho és la portada: la fotografia d’Aurora Picornell esqueixada per Gabriel Le Senne.

De l’editorial em varen proposar editar tots aquests articles aprofitant els cinquanta anys de la mort de Franco. Volíem una foto potent per a la portada i jo recordava aquesta de la manifestació de Memòria Històrica que es va fer llavors. És una imatge que representa molt bé allò que vol dir el títol: la banalització ha arribat fins al punt que tenim polítics que no en saben res, de la història de Mallorca i de les Balears durant la Guerra Civil, i que són capaços fins i tot de banalitzar les víctimes.

Le Senne encara ocupa el càrrec de president del Parlament.

I si en lloc d’Aurora Picornell, el gran símbol de la repressió feixista aquí, hagués estat una víctima d’ETA, l’estat espanyol què hauria fet? Haurien quedat de braços plegats? Aquest fet il·lustra perfectament el cicle que hem viscut: hi va haver una primera generació, la dels nostres padrins, que va patir la guerra, però que va restar en silenci; una segona, la dels pares, que va viure dins la ignorància del que havia succeït, i després hi som nosaltres, que hem pres consciència i volem saber què va suposar realment el drama de la guerra.

Aquesta tercera generació és filla de l’amnèsia, però ha començat a fer memòria. En el vostre cas, com va ser?

Jo vaig començar a ser-ne conscient gràcies al documental Memòria i oblit d’una guerra, que va emetre l’extinta Televisió de Mallorca el 2008. Després hi ha hagut tot un procés que per mi ha estat terapèutic. Quan jo, d’adolescent, parlava amb la meva tia Jerònia d’Inca, que ho havia viscut, em contava d’uns bombardejos, però no els donava molta importància. Era de les que s’havien cregut el relat que els havien venut, que Franco havia duit la pau i que els republicans eren el dimoni. Parlava amb devoció del rei, en conservava tots els discursos.

Els vostres pares us n’havien contat mai res?

No. És curiós perquè mon pare i ma mare, que són fills de la postguerra, han descobert la història que els va robar el franquisme gràcies als reportatges que he fet. Quedaven sorpresos amb moltes coses perquè ells varen néixer en un món on es volia fer veure que no havia passat res. A això hi has d’afegir el boom turístic, que tot ho enlluernà.

Perquè la vostra recerca en memòria històrica neix, precisament, vinculada a la investigació sobre els orígens del turisme.

El boom turístic va anar molt bé al franquisme per fer oblidar no només la postguerra, sinó també el drama humà de la Guerra Civil. Ja no hi havia morts, ni cunetes, ni fosses. Tot era el mana turístic, que serví per accentuar l’amnèsia. I encara perdura. Tenim turistes que venen a prendre el sol en platges com la Coma, tacades de sang, però no ho saben.

Tot això va ser en el marc d’una transició que al llibre apareix com a títol d’un capítol acompanyat d’un interrogant.

Allò va ser una anomalia. Encara ho és, al cap i a la fi, la monarquia és hereva del franquisme. Ara els reis van a Auschwitz a visitar tombes d’espanyols republicans, però es neguen a visitar cap fossa comuna. I és cert que hi ha lleis, però són recents i queden moltes coses per fer. Com pot ser que la casa d’Emili Darder estigui encara en mans de l’Estat? I que no tinguem un museu de memòria com toca, com el de Santiago de Xile?

A la introducció en parlau, d’aquestes diferències amb altres països.

És que quan veus el que han fet a llocs com Xile o l’Argentina ets encara més conscient de la dimensió del que es va fer aquí. El que hi va haver aquí va ser una traïció a la memòria de les víctimes, tutelada pels franquistes que de cop i volta varen passar a ser grans demòcrates.

Una part molt important del llibre és la recuperació de testimonis.

Sí, jo estic molt agraït als investigadors que han obert camí i que m’han ajudat. De fet, el llibre vol ser també un homenatge a Llorenç Capellà, que, amb la publicació de Diccionari Vermell, va ser, juntament amb el pare Josep Massot, qui ens feu descobrir la tragèdia de la Guerra Civil a les Balears. Però tots els testimonis per mi eren molt importants. Record un home de Campos, d’uns 90 anys, a qui de petit havien assassinat el pare. Ja de gran el varen visitar els parents del botxí de son pare i es varen abraçar, plorant.

No tothom coneix la història real dels seus avantpassats, però.

No, i és un tema que m’interessa molt. He pogut entrevistar nets de botxins de la Guerra Civil i és gent que té molts remordiments, que han viscut un trauma important en saber-ho. N’hi ha que tenien una imatge molt edulcorada dels seus padrins i de sobte varen descobrir que no eren com es pensaven. Són uns fantasmes amb els quals has d’aprendre a conviure, de gent que ha fet uns actes dels quals tu no ets responsable, però que t’acompanyen.

Hi ha algun tema que encara tingueu pendent d’investigar?

Em vaig fer un guió dels temes que volia tractar i més o menys els he fet tots, almenys els més representatius, però sí que m’hauria agradat poder resseguir la pista del botxí que va matar Emili Darder. Va ser assassinat per un escamot, però algú va pegar el tret de gràcia, amb l’afegit que dies després la vídua va rebre la bala com a record, que és una cosa maquiavèl·lica. Alguns investigadors m’han dit que és impossible localitzar qui va ser, perquè l’arxiu on hi havia els integrants dels escamots ha desaparegut, però m’hauria agradat saber-ho.

Heu parlat de tres generacions, però ja n’hi ha una quarta que és major d’edat. Hi ha consciència entre els joves d’avui dia de tot el que va passar?

S’està frivolitzant massa el missatge feixista. Tenim una tecnocasta que alça el braç fent la salutació nazi com si res, i les noves generacions són molt vulnerables a tot. Aquesta espiral tan accelerada on hem entrat, farcida denotícies falses, pot ser la mort de la democràcia. Hi ha joves que diuen “Visca Franco!”, però ho fan per provocar. Ni saben qui va ser.u