HISTÒRIA
Cultura 01/05/2020

El bisbe de Mallorca que abans va ser papa

Gil Sánchez Muñoz, el darrer pontífex de Peníscola, va néixer ara fa 650 anys i el seu capell encara presideix la sala capitular gòtica de la Seu de Palma

Francesc M. Rotger
6 min
El bisbe de Mallorca                   que abans va ser papa

PalmaÉs possible ser alguna cosa més en aquesta vida, després d’haver estat papa? Idò sí: bisbe de Mallorca. Aquest és el cas de Gil Sánchez Muñoz, Climent VIII (1370-1447), nascut a Terol fa 650 anys, de molt bona família. Va ser el darrer ‘antipapa’ -és a dir, papa no canònic- de Peníscola i hi renuncià el 1429 per reunificar el catolicisme; bé, per això i perquè li mancava suport polític.

Per recordar-lo cal retrocedir a una època molt diferent; això sí, també castigada per les pandèmies. L’Església, i sobretot els bisbes i cardenals, tenien béns i rendes, no gaire diferents de les de la noblesa senyorial. I també tenien amants i fills o, en el seu defecte, nebots, als quals pretenien transmetre poder i riqueses; d’aquí ve el terme ‘nepotisme’. La religió era inseparable de la vida quotidiana, llastada de superstició, pensament màgic, pors i culte a les relíquies -les restes dels sants-, que eren un negoci lucratiu. Els papes eren també sobirans dels Estats Pontificis, la franja central d’Itàlia, i això els situava enmig de les intrigues dels monarques europeus.

A la sala capitular gòtica de la Seu de Palma, atribuïda a Guillem Sagrera, hi ha el sepulcre d’aquell que fou papa abans que bisbe, amb la seva efígie gravada. Conta la tradició que es va fer enterrar assegut, baix la llosa. Al sostre encara hi ha un vell capell, que es diu que és seu; penjat per continuar presidint el capítol catedralici després de mort. Segons la llegenda els canonges es volgueren sostreure d’aquesta autoritat post mortem i canviaren d’espai de reunió. El cert és que hi ha una segona sala capitular, aquesta barroca, molt posterior.

Nascut al palau familiar que encara es conserva a la plaça de Sant Joan, a Terol, Gil Sánchez Muñoz era el primogènit de la família, quan allò habitual era que fossin els següents els que es consagrassin a la religió. Segons l’historiador Juan José Alpuente, la seva família es deia descendent d’un rei d’Escòcia i de Munio Sancho, conqueridor de la ciutat amb els seus disset fills. Els Muñoz i els Marcilla foren els Capulet i Montagut de la vila aragonesa: un Marcilla era l’‘amant de Terol’ de la famosa història d’amor impossible.

A principi d’aquell segle XIV, i sota el domini dels reis de França, un papa francès, Climent V -el mateix que va dissoldre l’Ordre del Temple, també pressionat pel monarca, que els devia diners-, va traslladar la cort papal a Avinyó, que aleshores formava part dels dominis de l’Església. Els pontífexs hi restaren fins que un d’ells, Gregori XI, de visita a Roma, morí en aquesta ciutat, el 1378. Els romans exigiren que es triàs com a successor un italià, i va ser Urbà VI. Però els cardenals dissidents elegiren un altre papa per a Avinyó: Climent VII. Aquest és l’anomenat cisma d’Occident i cada rei de l’època es decantà per un papa o un altre. Un concili, a Pisa, tractà de restablir la unitat amb un nou papa: Alexandre V. Així que, en lloc de dos rivals, passà a haver-n’hi tres. A Mallorca, respecte del cisma, diu l’arxiver diocesà Joan Rosselló i Lliteras, hi hagué “períodes de pràctica indiferència o neutralitat”. Molt adient al tarannà de l’illa.

Gil Sánchez Muñoz era seguidor de Pere de Luna (1328-1423), qui seria el següent papa d’Avinyó: Benet XIII, successor de Climent VII. El 1375, segons Rosselló, els canonges de Mallorca havien elegit Luna com a nou bisbe, però “per motius que desconeixem” Gregori XI s’estimà més designar-ne un altre, si bé el compensà amb una canongia de la Seu. Ja convertit en papa, Benet XIII renuncià a les rendes d’aquest càrrec a favor del pare de Francesc Ribalta, un mallorquí que era el seu metge a la cort d’Avinyó, on residien, com a mínim, set illencs més: Jaume Ribas, Francesc Negrell, Pere Sa-Costa, Bernat Estany, Simó Colom, Julià Guardiola i Pere Morro.

El papa Luna fuig disfressat

Un concili a Perpinyà avalà la legitimitat de Benet XIII. L’havia convocat ell mateix, és clar. Com que a diferència dels seus competidors mai no estava disposat a abdicar, s’atribueix al seu ordinal (XIII) aquesta expressió d’‘estar en el seus tretze’, és a dir, “entossudir-se a mantenir una opinió o propòsit”, segons diu l’Alcover-Moll. Per ser aragonès, Pere de Luna s’implicà en la successió del darrer monarca de la dinastia barcelonesa, Martí l’Humà, amb el famós Compromís de Casp (1412) del qual sortiria elegit el castellà Ferran d’Antequera. De fet, ja havia deixat Avinyó: el 1403 va fugir disfressat de frare cartoixà en companyia del metge Ribalta -conta l’historiador de la medicina Antonio Contreras- i es va instal·lar a Barcelona.

Tant el nou rei com el valencià sant Vicent Ferrer tractaren de convèncer Pere de Luna, en una reunió a Morella el 1414, perquè renunciàs. Sense èxit. El deixaren per impossible i Benet, ‘en els seus tretze’, es refugià a l’antic castell templer de Peníscola fins que morí. “Potser el problema bàsic de Pere de Luna”, diu Baltasar Porcel a Camins i ombres, “va ser de no entendre res d’allò que succeïa: el transvasament del món medieval al món renaixentista. Luna venia embolcallat en actituds axiomàtiques, en principis carismàtics, de sòlid i nebulós caire medieval. I l’Església, Europa sencera, canviaven, necessitaven mudar de pell. Ho varen fer”.

Tres del quatre cardenals de Peníscola varen triar Sánchez Muñoz com a nou papa. El quart en va elegir tot sol un altre, Benet XIV. La regent d’Aragó, conta el cronista Bartomeu Bestard, “ordenà arrestar els cismàtics de Peníscola”, però el seu home, Alfons el Magnànim, revocà aquesta decisió i concedí a Climent VIII 16.000 florins anuals. Per fi, Pere de Foix -de la família de la nostra reina Esclarmonda-, Ponç Pons -es deia com el poeta menorquí- i Alfons de Borja -sí, és el futur papa Calixt III i el primer dels famosos Borja- convencen l’aragonès, que renuncià.

Com a compensació, el papa Martí V -aquest sí reconegut per tothom- el designà bisbe de Mallorca. El problema era que ja havia se n’havia nomenat un altre, Galcerà Albert, monjo de Ripoll, que es resistia a deixar el càrrec. “Fou necessari”, narra Llorenç Lliteres, que el governador reial l’intimidàs amb l’amenaça de greus penes perquè abandonàs el palau episcopal, on s’havia arrecerat amb homes armats. Durant el seu breu bisbat havia ordenat rogatives per “una gran epidèmia” que aleshores afectava l’illa.

Segons Lliteres, Gil Sánchez Muñoz, com a bisbe, va ser un “gelós pastor” que aconseguí del Magnànim “gràcies i exempcions” per a la Seu. També va ser -diu-“fidel mantenidor de la puresa i integritat en els ensenyaments i disciplina eclesiàstiques” i “bondadós pare” dels feligresos. Porcel afegeix que “va evitar una frenètica crema de jueus que es preparava el 1435 (...) Després de l’aventura de Peníscola, no estava per radicalismes de cap mena. Va ser un bisbe excel·lent”. Les seves possessions passaren als seus nebots, incloent-hi una fabulosa col·lecció de relíquies que incloïa, segons la Miscelánea turolense ’, un bocí de la creu, llet de la Verge, mirra dels Reis Mags i ossos de sant Pere, sant Pau, sant Jordi, sant Sebastià i les onze mil verges.

Els Borja, bisbes de Mallorca

Alfons de Borja, al servei del Magnànim, es va fer càrrec d’administrar les rendes de la diòcesi de Mallorca, que posà al servei de les despeses de la Corona. Ja convertit en el papa Calixt III, va autoritzar el 1458 l’Hospital General de Palma. El seu nebot, Roderic, italianitzat com a Borgia, fou bisbe de Mallorca, bàsicament per cobrar les rendes, des del 1489 fins a la seva elecció com a pontífex, el 1492. Es tractava d’Alexandre VI, el famós pare de Cèsar i Lucrècia.

Encara un tercer familiar, Baltasar de Borja i de Velasco, besnet del general dels jesuïtes sant Francesc de Borja, fou, alhora, bisbe i virrei de Mallorca. Segons Ernest Prats, durant el seu mandat a Eivissa fou suspès del seu càrrec i expulsat de l’illa. Reposat al govern, tornaren els problemes: denegà l’entrada a Vila a un capellà, detingué els jurats -regidors- i en designà uns altres, fins que bescanvià el càrrec amb el governador de Menorca. Morí a Palma i fou enterrat a l’actual capella de Miquel Barceló de la Seu.

Ben diferent d’aquests prínceps de l’Església poderosos, rics, mundans, és el Blanquerna creat per Ramon Llull, fill dels virtuosos Evast i Aloma, que arriba a papa, però hi renuncia per fer-se ermità. És possible que Llull es fixàs en un insòlit cas contemporani, el de Celestí V, avui sant Pere Celestí, que va ser pontífex només uns mesos, el 1294, i abdicà. S’atribueix la seva retirada al seu successor, Bonifaci VIII, papa tot just abans del trasllat a Avinyó: Dant el posà al seu infern i Dario Fo, al seu Misteri Buf, basat en la tradició medieval, li atribueix el costum lleig de fer clavar la llengua als seus enemics.

stats