Bernat Vivancos toca el cel a Peralada

Nit memorable al Festival de Pasqua de Peralada, l’endemà del concert inaugural, amb l’estrena absoluta dels Responsoris de Setmana Santa de Bernat Vivancos: una peça per a cor a cappella, escrita a sis veus, que revisita des del present la tradició cristiana de les Lliçons de Tenebres, típiques del Renaixement.

La revisió del compositor barceloní no és cap estridència contemporània ni cap raresa artificial, sinó que, partint i inspirant-se en l’herència del passat, basteix una lamentació polifònica extremadament moderna i alhora respectuosa amb la història. Els seus Responsoris, dividits en tres parts tripartides que s’encadenen a mesura que s’apaguen les espelmes del tenebrari, són purs, transparents i continguts, quasi atemporals, amb un sentiment religiós a flor de pell que transcendeix qualsevol doctrina. L’escriptura és extremadament vertical: amb acords i harmonies sostingudes en el temps que el cor modula i resol en bloc, amb dinàmiques que amplifiquen i silencien la intensitat, sense necessitat de contrapunt ni diàlegs melòdics o rítmics, ja que, de manera admirable, la tensió dramàtica de tota la peça es modela quasi únicament a partir dels clústers i les dissonàncies.

En aquest tractament miraculós de la polifonia coral ressona inequívocament el mestratge de Tomás Luis de Victoria, però també la coreografia modal del cant gregorià, sobretot en els passatges per a quartet solista, més melòdics que la resta. En l'evolució natural i coherent de Vivancos cap a llenguatges més contemporanis també s'hi palpa la llavor de l'espiritualitat nòrdica, etèria i mística i, fins i tot, la textura de les progressions harmòniques de les bandes sonores de Hans Zimmer.

I una menció a part mereix la impactant interpretació del Cor de la Ràdio de Letònia, sota la direcció de Sigvards Klava, absolutament impressionant: precís, decidit, quirúrgic i ressonant com un orgue a sis veus, infal·lible en l'emissió i sense cap dubitació en l'afinació extremadament exigent de la peça. Fins a l'últim responsori, Sepulto Domino, amb l'escenari a les fosques després d'apagar la darrera espelma, fent sonar una cadència conclusiva en do sostingut major, gravíssima i culminant, que va deixar l'església en silenci uns segons abans de l'ovació final.