Bernat Vivancos: "Rosalía i Jennifer Lopez em van venir a buscar"

PeraladaEl Festival de Peralada és una de les institucions que aposta de manera més decidida per l'estrena de noves peces musicals de creació catalana. En l'edició de Pasqua d'aquest any, que se celebra del 17 al 20 d'abril, el compositor Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) hi presenta l'obra d'encàrrec Responsoria Hebdomadae Sanctae: una revisió contemporània de les lliçons de tenebra de Setmana Santa, escrita per a cor a cappella, que pretén aportar noves sonoritats a l'espiritualitat original de la litúrgia cristiana. Vivancos és un dels compositors catalans més prolífics del segle XXI, hereu de la tradició musical de l'escolania de Montserrat, format a Barcelona, París i Oslo, amb un estil compositiu propi, eminentment contemporani però alhora eclèctic i atemporal.

Què podem esperar d’aquests Responsoris contemporanis que s'estrenaran a Peralada?

— Segueixo amb molt de respecte els cànons tradicionals d’altres compositors que han fet responsoris i utilitzo els textos originals de la litúrgia de Setmana Santa sobre la mort de Crist de la manera més típica possible. És, per tant, una obra sacra i així s’ha d’escoltar, però la meva música és oberta i no va dirigida només a les persones creients.

Tomás Luis de Victoria és el seu gran referent per escriure una peça com aquesta?

— Sí, quan era un nen i anava a l'escolania de Montserrat, vaig cantar els seus responsoris i em van impressionar molt. Em fascina com Tomás Luis de Victoria tracta musicalment el text, cada paraula, cada frase, amb un contingut musical molt concret. El passatge diu una cosa i musicalment la peça evoca aquesta mateixa cosa. És molt difícil i un repte important, però això és el que he intentat fer amb els meus responsoris.

Des del punt de vista musical, però, la seva proposta no té res a veure amb les harmonies i els modes del Renaixement.

— És clar, les harmonies, l'estil i la manera de construir la música és meva, no tindria cap sentit imitar fins a aquest punt Victoria. Proposo una obra que també s'ha fet segles abans, però amb el meu llenguatge, i aquesta és la gràcia, que cada autor mantingui la sinceritat musical que li és pròpia.

I com descriuria aquest llenguatge musical propi que l'identifica?

— Jo no seria la persona més adequada per definir la meva música, però sí que diria una frase del meu professor de composició a Oslo, Lasse Thoresen, que deia que la meva és una "música sense temps", que no saps on situar-la, si fa 600 anys, 400 anys o al segle XXI. Jo defenso que evidentment és música escrita al segle XXI, però estic d'acord que és bastant inclassificable, ja que a algú li recordarà la música antiga, altres diran que és música new age, música espiritual. No ho sé...

El vessant espiritual li ve de la seva infància i adolescència a l'escolania de Montserrat?

— Clar, a Montserrat es canta molt, cada dia, en uns anys molt importants de la vida d'un músic, i es canta un repertori molt bonic i interessant. La veu és un instrument que portem a dins, així que el fet d'utilitzar-la tant durant aquesta edat a Montserrat és un pòsit que et marca i és el millor regal que t'endús com a músic. Després he estudiat a Barcelona, París i Oslo, però la llet materna, allò que em va fer créixer des de petit, és l'escolania.

La seva música no té temps. Però té lloc? La identitat catalana hi és present d'alguna forma?

— Sovint em diuen que soc un músic del sud que faig música del nord. I certament reconec que tinc influències nòrdiques i escandinaves, però alhora soc 100% mediterrani. El tractament de la meva música vocal i orquestral recorda la música nòrdica i l'escola espectral, amb el seu reflex de la naturalesa freda i fosca, centrada en la llei física del so. Però en aspectes de coloració o en l'exposició del material soc més català, menys fred i estàtic, ja que de petit he mamat el folklore català, ara visc a Catalunya i el nostre clima i la natura molt més lluminosa també m'inspira moltíssim.

—

Ha col·laborat amb Rosalía i Jennifer Lopez, fent arranjaments i cors per a les seves gravacions. Li interessen les propostes de la música pop?

— Curiosament, van ser elles que es van interessar en el que jo faig, em van venir a buscar i per mi va ser extraordinari. "La teva música m'emociona", em va dir la Rosalía. En aquest tipus de col·laboracions, el que trobo més important és la sinceritat de cadascú i no trair els nostres principis. Elles fan el que fan, i jo faig el que faig, i en cap moment jo vull ser menys per apropar-me al seu estil, o viceversa. Si mantenim la sinceritat el resultat és bo.

A Peralada pren el testimoni de Joan Magrané, que l'any passat també va estrenar una versió dels responsoris, i Raquel García-Tomás acaba d'estrenar una peça al Palau de la Música Catalana com a compositora resident. Com veu el moment de la creació musical catalana contemporània?

— Estem en un moment de riquesa molt gran, ja que sobretot després de la creació de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) surten compositors i compositores de molta qualitat, i abans no passava. Això també fa que sigui més difícil trobar el teu lloc, però, com deia abans, si un és sincer amb el que vol fer llavors és quan podrà tenir cabuda en el món de la creació contemporània. Per a mi és el més important. Ara bé, malgrat que hem millorat molt, evidentment no som Viena, i ens calen més encàrrecs, educació, ajuts i propostes perquè tot aquest talent i aquesta riquesa pugui viure de la música.