Bernardí Roig reivindica la vigència dels Bous de Costitx al Museu Arqueològic Nacional

PalmaSeria fàcil definir la intervenció que Bernardí Roig ha fet al Museu Arqueològic Nacional, a Madrid, com un diàleg amb la col·lecció del museu. Però l’artista adverteix tot d’una que no es tracta exactament d’això. “És més aviat un monòleg i, en realitat no és que estigui vinculat tant amb la col·lecció de l’Arqueològic o amb algunes peces com amb allò que significa un museu. Podríem dir que és un monòleg sobre el mateix concepte de museu”, argumentava Roig en conversa amb l’ARA Balears poc abans de la inauguració de la mostra. L’acte ha tingut lloc aquest dimarts horabaixa i ha estat encapçalat per Marga Prohens, qui ha destacat que l’acció, impulsada pel Govern i duita a terme amb la col·laboració del Consell de Mallorca, de l’Ajuntament de Palma i del museu Es Baluard, s’emmarca “dins l’estratègia que presenta l’Executiu balear a Fitur per promocionar les Balears com a destinació cultural d’alt valor”. En total són sis les peces que conformen aquest Caps [y] Bous. El tercer cuerno, que té com un dels seus elements troncals els Bous de Costitx. De fet, l’artista n’ha recreat un, incorporant-hi una tercera banya daurada i introduint-lo en una torre de llum instal·lada al pati Ibèric del museu. 

En referència a les peces talaiòtiques originals, Roig afirma que es tracta d’unes peces que li produeixen “una gran emoció”. “M’emocionen pel seu esquematisme, però també per la seva actualitat. Les podríem fer exactament igual com les varen fer en el seu moment i serien unes obres absolutament modernes. No han perdut vigència”, explica, i confessa sentir-se meravellat cada vegada que s’hi retroba. “Així com estan exposades, amb un plantejament excel·lent, és inevitable emocionar-se quan les veus, una devora l’altra. Pots arribar a dubtar de si ets a un museu d’art contemporani, no sé si seria l’hora de canviar el nom del museu i batiar-lo com a Museu Arqueològic Contemporani”, afegeix entre rialles. 

Aquesta idea de contemporaneïtat, de fet, serveix també de fil conductor d’aquesta intervenció del mallorquí que aquest dimarts s’ha presentat a Madrid. “Ara topen els dos extrems de la història de l’art. La peça més antiga del museu té 200.000 anys i ara conviu al mateix espai que dibuixos meus molt recents. De sobte, el ventall històric és de 202.025 anys i les meves obres són veïnades de la història”, relata, “cosa que ja ha servit per rapinyar el concepte de memòria i tots els seus significats. És fabulós que de cada vegada hi hagi més museus que s’obren a fer coses així”, defensa.

A més de l’obra vinculada als bous de Costitx, la resta de peces de Roig conviden també a ressignificar el contingut d’aquest museu inaugurat l’any 1871 i on s’exposen al voltant de 15.000 peces. Per exemple, destaca la reproducció que ha fet del reixat que envolta el centre i que ha alterat afegint-hi un barrot doblegat per simbolitzar la idea d’escapar. “Quan un artista fa una relectura tot deixa de ser com havia estat fins llavors. Les noves perspectives ho alteren tot”, argumenta Roig, qui defensa la mirada de cadascú com a eina imprescindible per dotar de contingut l’existència dels museus. “Hi ha molts centres expositius que estan plens de cartells i jo crec que això s’hauria de revisar. El fet de mirar ha de ser un acte heroic, t’ha de posar en perill. No fa falta anar a veure quadres o dedicar-se a llegir poemes si no et passa alguna cosa mentre ho fas, tingui o no un component emocional”, proclama Roig. Cal recordar que l'artista mallorquí ha exposat a centres com el Museu d'Art de Bonn, el Centre Pompidou de Màlaga i la Pinacoteca Antiga de Múnic, entre d'altres.

La ubicació dels Bous de Costitx

Demanat sobre l’eterna polèmica al voltant de la ubicació dels bous de Costitx i el seu possible retorn a Mallorca, una qüestió vinculada també amb el recent anunci fet pel ministre de Cultura Ernest Urtasun de “revisar les col·leccions dels museus per fugir del marc colonial”, Roig afirma que és una reflexió que és “lògica i sensata”. “Hi ha moltes coses a reflexionar i a matisar, en tot cas, perquè per mi hi ha una cosa que és clau i és si l’obra en qüestió va ser espoliada, requisada o venuda. Per mi és important que se’n parli, de tot això, però també m’agradaria que si fos possible les peces anassin pel món, en bones condicions, per poder ser admirades degudament, si es donassin les condicions tècniques adequades. També s’hauria de parlar d’aquesta idea que tenim de transferència d’identitat als objectes, un plantejament de construcció cultural que prové precisament de l’època colonial. I de vegades ens n'oblidam, però darrere la bellesa molt sovint hi ha violència, una violència monstruosa que tendim a ignorar”, assenyala l'artista.