PalmaCan Balaguer.- Palma Clàssica acull tot un seguit de concerts, fins a tretze, en tres espais diferents: l’auditori del Conservatori, el teatre Xesc Forteza i Can Balaguer. En aquest darrer, Tomeu Moll-Mas oferí un concert en què trobàrem peces d’alguns compositors de “territoris molt pròxims”, com són Occitània, Catalunya Nord, el País Valencià i Mallorca. Alguns d’ells –Alexander Vert, Xavier Gelabert i Rafel Riera– eren presents a la sala, fet que d’alguna manera donava una rellevància i un valor afegit a la interpretació de Nuages, Voix i 9’ 33, respectivament. Una miscel·lània de música contemporània que, a més de les esmenades, incloïa Flamme Violette, de Josep Planells; Série Blanche, de Pierre Jodlowski i Joan Mascaró, i Impromtu, de Tomeu Moll i Helga Arias, una peça amb molts matisos, contrastos i gradacions que d’alguna manera es podria qualificar de molt narrativa, sense perdre l’esperit contemporani de la composició i del concert. En el concert poguérem trobar tota una sèrie d’estils amb un denominador comú, el de la transgressió amb tot el respecte al bagatge del que hi ha hagut abans. Interessant seria un adjectiu que frega la correcció, que és sinònim d’impertinència. Va ser molt millor que això i, com a prova, un recinte amb el cartell d’entrades exhaurides.
Auditòrium.- Mahler, la sisena simfonia, cent músics sobre l’escenari, Mielgo a la batuta i Christian Schnoll com a concertino convidat. Interpretar una peça d’aquestes característiques és gairebé una revàlida per constatar el nivell –a tots els nivells– que ha assolit la formació amb la incorporació de l’Acadèmia Simfònica. Tot plegat s’ha convertit en un regal per als espectadors i una porta oberta a qualsevol altre repte de volums que fins no fa tant ni tan sols podíem somiar. Si en lloc d’escriure una crònica haguéssim de definir el concert amb una sola paraula, seria senzill: espectacular. Però, per si un cas vol continuar llegint, cal dir que la revàlida de la Sisena a Viena, l’any 1907, no li va anar tan bé. Entre moltes altres floretes, hi trobam algunes com aquestes, totes de diferents autors: “Incapaç·, “Nul·litat de renous cacofònics”, “Tot es desenvolupa entre la frontera del menys bell i el més lleig”, “Inclinació diabòlica a l’excés” i “La catàstrofe, el punt final de la decadència actual de l’art i la cultura”. Tampoc no fa tant –està clar que el temps ho posa tot al seu lloc i avui ja ningú no posa en dubte el gran talent, i les extraordinàries ganes de fer una iconoclasta passa endavant en la història de la música de Gustav Mahler–, “Apàtrida per triplicat. Bohemi entre els austríacs, austríac entre els alemanys i jueu a tot el món”. Per una altra banda, ell volia que l’scherzo fos el segon moviment i l’andante, el tercer, però finalment s’interpreta com va decidir Alma Mahler, com l’autor ho havia escrit en un principi. I així va sonar a l’Auditòrium aquesta poderosa composició que moviment a moviment es torna fràgil i sinuosa fins a arribar a l’angoixant final després dels “tres cops que rep el protagonista, que amb el tercer cau abatut com un arbre” explicava Mahler. Mielgo aconseguí que aquest gran mosaic d’infinits colors brillassin tots ells amb llum pròpia. Una marató en què cada matís resulta fonamental perquè aquest edifici format per petites peces, un cop ajuntades i ajustades, assoleixin la immensitat d’una inabastable obra mestra. Quin luxe.
Teatre Principal d’Inca.- L’OCM (Orquestra de Cambra de Mallorca), dirigida per Bernat Quetglas, oferirà un cicle de vuit concerts al mateix escenari on podrem trobar des de música de cinema –John Williams, és clar–; l’Stabat Mater de Pergolesi, amb Mercedes Darder i Christian Borrelli, soprano i contratenor, amb Rafael Sánchez-Araña a la batuta; Amor brujo, de Falla, amb Esperanza Fernández de cantaora; Les quatre estacions de Vivaldi amb Olivier Charlier com a solista… Obriren amb un concert que no per conegut perd ni valor ni dificultat. Com a aperitiu, l’Obertura, de Coriolà, Op. 62 en Do menor. Poc més de deu minuts que s’inicien amb una intensitat característica del geni de Bonn i acaba amb el to tràgic de la història del soldat romà que es va revoltar contra els seus. A punt d’entrar a Roma per conquerir-la, la seva mare i la seva esposa li demanen que no ho faci. Ell, per no contrariar-les ni tampoc als seus homes, se suïcida. Coses del destí i dels herois, que tant li agradaven al compositor. Tot just després, i sense un segon de treva, Quetglas va fer sonar les quatre notes de la Simfonia núm. 5, en Do menor. Op. 67 amb les quals el destí toca a la porta. Era un repte difícil, també per les referències, que l’orquestra va superar amb bona nota. Hi va haver potència i tragèdia, subtilesa i contundència Un bot de qualitat amb el qual l’orquestra ha perdut ja el qualificatiu de promesa.
