La batalla del ‘Parc sí, pàrquing no’

PalmaFranco encara era viu i oposar-se a les autoritats no sortia de franc. Així i tot, ara fa 50 anys (1975), en aquesta Mallorca on mai no passava res, la mobilització ciutadana va aconseguir aturar una monstruositat urbanística: un aparcament als peus de la Seu de Mallorca. Això s’afegia a una altra actuació, aquesta sense marxa enrere: l’autopista a l’aeroport, que va separar la Seu de la mar per primera vegada en la història. Recordam aquest episodi, i ho feim amb els textos de Miquel Payeras, Maria Magdalena Brotons, Sebastià Verd, Josep Rosselló, Biel Vilanova, Gina Garcias, Antoni Janer i el que es va publicar a la premsa de l’època.

Tot va començar quan es va dur a terme l’autopista que unia Palma amb l’aeroport. Va ser a mitjans dels seixanta, en ple boom turístic i quan s’havia de créixer com més millor –el contrari d’ara. Contra aquesta barbaritat es varen aixecar veus com la del periodista i editor Lluís Ripoll, destacat defensor del patrimoni i del paisatge. Aquella obra va deixar, entre la nova via i la Seu, 90.000 metres quadrats de terreny guanyats a la mar. Fins llavors, i des de la seva construcció, la catedral s’havia reflectit a la Mediterrània. Ara ho deixava de fer.

Ara bé, aquell espai no era de la ciutat, sinó del Ministeri d’Obres Públiques, que havia fet l’obra. Segons Verd, l’Estat es va plantejar “una escandalosa operació especulativa”, consistent a fer servir aquella terra de ningú com a moneda de canvi, per obtenir de l’Ajuntament una edificabilitat més gran a les Estacions (plaça d’Espanya) i aixecar-hi un gratacel de 90 metres d’alçada –no es va arribar a construir.

El Ministeri va cedir aquells terrenys guanyats a la mar a l’Ajuntament el 1972. Per a què? Per convertir-los en un parc. Ja que el conjunt arquitectònic de la Seu, l’Almudaina i la murada havien quedat separats de la mar, allò podia representar una certa compensació paisatgística. L’any següent, Cort va adjudicar les obres a una empresa, Parkmar Societat Anònima, que les havia de dur a terme. El fet que almanco tres dels seus responsables vinguessin de l’Administració va aixecar suspicàcies.

El projecte frustrat de Miró i Sert

L’arquitecte Gabriel Alomar, gens sospitós de ser un roig perillós –havia estat redactor del Pla General de Palma i comissari del Patrimoni Artístic de l’Estat–, va fer sonar la veu d’alarma el 27 de novembre del 1973 a una carta al director al Diario de Mallorca: allò s’assemblava més a l’autopista veïna que a una zona verda. Certament, s’hi havien prevists jardins. Però també, aparcaments en superfície, vials interiors per als automòbils, un pont descomunal per als vianants i, fins i tot, una benzinera, si bé aquesta es va descartar aviat –segurament, això ja passava de mida. A la protesta d’Alomar es va afegir el seu col·lega Josep Lluís Sert. Els diaris es varen fer ressò d’aquelles reticències i varen animar el debat ciutadà.

Existia una alternativa a aquell desgavell. Com va revelar anys més tard (1990) El Día 16 de Baleares, coincidint amb la cessió dels terrenys a l’Ajuntament, Joan Miró i el seu amic Josep Lluís Sert conceberen un parc de la Mar molt diferent l’any 1972. Havia d’allotjar dues escultures de Miró: Femme, de característiques semblants a la que està actualment al parc que duu el nom de l’artista a Barcelona, que havia d’arribar als 21 metres d’alçada; i l’Arc de Triomphe, molt similar al que es troba a la fundació Maeght, a França, però el triple de grossa (15 metres d’alt). Fins i tot, Sert va fer el càlcul per fer-se idea de les dimensions, comparades amb la Seu. Miró no només volia instal·lar-hi aquestes dues peces seves, sinó convidar els seus amics, escultors de fama mundial, perquè hi aportassin les seves obres. Una d’aquestes hauria estat la Nancy, d’Alexander Calder, que el seu autor volia al parc de la Mar, si bé finalment s’emplaçaria a l’Hort del Rei.

Joan Miró havia dissenyat un mural justament per a l’Hort del Rei. Però Gabriel Alomar li va suggerir que el futur parc seria un escenari més adient, i és on es troba avui dia. El contrari del que va passar amb la Nancy. Com que aquell somni de Miró i Sert no es va fer realitat –l’Ajuntament no va arribar a posar-lo en pràctica–, l’esmentat mural seria l’única empremta mironiana que acolliria aquest espai.

Els ciutadans que es pronunciaven en contra de les obres que es feien sí que s’havien assabentat de la proposta de Miró i Sert. El 6 de juny del 1975 –se’n compleixen 50 anys divendres–, un grup de persones es varen manifestar a la plaça de Cort, davant la Seu i al mateix parc en construcció, amb una pancarta que proclamava: “Volem un parc Miró-Sert, no un pàrquing. Quina vergonya!”. Per primera vegada, varen aparèixer les camisetes amb el lema “Parc sí, pàrquing no”, que seria el lema d’aquella batalla ciutadana. Segons relata l’històric opositor Miquel Rosselló, va ser l’inici de “la moda de camisetes amb inscripcions polítiques”.

Només tres dies més tard, el ple de Cort va abordar la polèmica. Les diferències entorn del parc enfrontaven els regidors més oberturistes, com se’ls deia llavors, i els més conservadors, l’anomenat ‘búnquer’. S’afegiren algunes lleugeres modificacions al projecte, per fer-ho més bo d’empassar.

Una manifestació il·legal

Mentrestant, ja havia quedat enllestit el pàrquing, la qual cosa no els va fer gens de gràcia als opositors. El juliol següent, sis representants de la protesta varen lliurar al llavors batle, Rafael de la Rosa, 4.177 signatures que exigien la retirada del projecte, l’encàrrec d’un de nou a Miró i Sert i la supressió dels aparcaments. Si no es feia així, demanaven la dimissió de tot el Consistori. Els sis portaveus eren Joana Gual, Dolors Quetglas, Pere Caminals i tres membres destacats de l’oposició esquerrana i clandestina: Emilio Alonso (el PSOE), Manuel Mora (Partit Socialista Popular) i Antoni Tarabini (Partit Comunista). La Policia havia detingut Tarabini només uns mesos abans, si bé el varen posar en llibertat l’endemà. Es varen afegir a la protesta contra les obres els membres dels jurats dels premis Ciutat de Palma d’aquell any: Josep Maria Llompart, Jaume Pomar, Josep M. Palau, Cristóbal Serra, Carlos Meneses, Joan Bonet, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Josep M. Forteza i Gabriel Fuster Mayans.

La següent passa era convocar una nova manifestació, que es pretenia massiva, contra aquell desastre. Aquesta vegada, demanant el preceptiu vistiplau governamental abans. Però el governador civil d’aleshores era el mític Carlos de Meer, figura notòria del ‘búnquer’, que es caracteritzava per prohibir-ho tot: recitals de Lluís Llach i José Antonio Labordeta, conferències de persones tan moderades com Antonio Alemany i, fins i tot, un concert de Joventuts Musicals. Per descomptat, l’autorització es va denegar.

Convé recordar que Franco encara era viu –si bé a les darreres– i el mecanisme repressor de la dictadura estava ben vigent, per calibrar el valor que varen tenir les persones que, així i tot, el 19 de juliol següent –devers les vuit del vespre– es varen concentrar a l’encreuament del passeig de Mallorca i Jaume III. Una altra vegada hi varen aparèixer les camisetes amb el lema “Parc sí, pàrquing no”. Però el dispositiu policial que es va desplegar a la zona va interrompre la manifestació i els participants es varen haver de dispersar.

No hi va haver gaires novetats fins al ple municipal del 20 d’octubre següent, quan els regidors del ‘búnquer’ varen deixar astorats els seus companys progressistes en demanar, ja no noves modificacions, sinó que fos anul·lat el projecte totalment. Tots dos grups es varen posar d’acord finalment en uns canvis significatius: esbucar aquell pont desproporcionat i llevar els aparcaments en superfície.

Amb això, la història va acabar. El 1976 va accedir a la batlia Paulí Buchens, que va fer una passa endavant. Es va acordar de fer creu i ratlla: rescatar la concessió de les obres i convocar un nou concurs amb un jurat presidit –aquest sí– per Josep Lluís Sert, que va triar el projecte de l’equip Zócalo, al qual pertanyia el conegut arquitecte Pere Nicolau. La batalla del ‘Parc sí, pàrquing no’ s’havia guanyada.