Bach, talent i feina
Un monument musical, marca de la casa, un cim assolit amb escreix que d’alguna manera marca les aspiracions i potencial de qui l’interpreta
PalmaEscoltar Bach dins una església, com és la de la Mercè i com ho varen fer els primers que la varen escoltar a la de Sant Nicolau de Leipzig, té un valor afegit, com també alguns inconvenients, però no és menys cert que l’espiritualitat que destil·la la partitura augmenta exponencialment i ho compensa tot. La partitura no va ser una altra que la de la Passió segons Sant Joan, de Johann Sebastian Bach, el qual es va inspirar en els capítols 18 i 19 de l’Evangeli. Un monument musical, marca de la casa, un cim assolit amb escreix que d’alguna manera marca les aspiracions i potencial de qui l’interpreta. Qui l’interpretà fou l’Orquestra de Cambra de Mallorca i el cor constituït per a l’ocasió, dirigits per Bernat Quetglas, i amb Soledad Cardoso, Serena Pérez, Aitor Garitano, Gabriel Mas i Toni Aragón com a protagonistes. Aquest darrer va ser l’encarregat de cantar el paper de l’evangelista, la columna vertebral de la composició, de qui sorgeixen la pràctica totalitat de les intervencions de la resta de solistes, el conductor de la història, resolt amb la fermesa, segell propi i seguretat que caracteritzen les seves interpretacions.
L’orquestra va lluir maduresa i consistència en tot moment, i si algú mereix destacar, no tant per la qualitat que fou al mateix nivell que la resta de l’orquestra, amb Ramon Andreu com a concertino, com per la durada de la seva intervenció, al llarg de les dues hores de la Passió, foren el violoncel i l’orgue de Marc Alomar i Nofre Morey, respectivament. Un altre moment d’especial rellevància va ser l’ària Es ist vollbracht, interpretada per Serena Pérez, acompanyada pels dos encarregats del doble continu, la tiorba d’Alejandro Pernas i la viola de gamba de Joan Fiol, com també el coral Durch dein Gefängis, Gottes Sohn i l'Ach Herr, lass dein lieb Engelein, final, més que res per la seva particularitat en comparació amb la resta d’àries i recitatius. Pel que fa al cor, triat a consciència, també va brillar, amb intensitat i mesura, adient, senza errore, és a dir, perfecte. Tot a l’església de la Mercè va sonar com cal, però a més d’aquesta exquisidesa musical que oferiren tots i cadascun dels integrants del concert, el que més ressaltà de la funció va ser l’equilibri i ponderació de tot plegat, que no és més que el fruit obtingut per “obra i gràcia” de qui ho embridava tot, de qui mostrà, un cop més, solvència i control, Bernat Quetglas al capdavant i sense por, tot i que quedà clar que no es tractava tan sols d’una qüestió de valor, sinó sobretot de talent i feina, perquè sorgís una Passió segons Sant Joan en tota la seva magnificència, com així va ser.