Babilònia a Cap Rocat

PalmaÉs difícil poder expressar amb paraules la dimensió musical de l’esdeveniment que va tenir lloc a Cap Rocat a la darrera funció de la cinquena edició del Festival que any rere any va augmentant prestacions de manera exponencial. Si l’any passat varen ser Jonas Kaufmann i Sondra Radvanovsky els que interpretaren el final llarg de Turandot, escrit per Franco Alfano, que tantes llegendes ha suscitat, per a l’ocasió els organitzadors han multiplicat l’aposta fins al punt d’oferir Nabucco, sencera, en versió concert i un repartiment que tan sols es pot qualificar d’impressionant. Anna Netrebko, la soprano, ara com ara, més mediàtica de l’univers operístic, fou l’encarregada d’encapçalar una nòmina d’autèntic luxe, la mateixa que fa tres nits la cantava a l’Arena de Verona i que fa poques setmanes la va cantar per primer cop a Berlin, trenta-un anys després del seu debut al Marinski. Per a molts el paper més difícil de la llarga llista de sopranos que han desfilat pel repertori de Giuseppe Verdi. Aquesta va ser la primera per a soprano dramàtica d’agilitá, i amb la qual es va encunyar el terme 'spaccavoci' ('rebenta veus'). Netrebko va cantar una Abigaille d’una brillantor fora mida, amb un assortiment de recursos on no mancava res, com un decàleg per com assolir la peanya que ja li tenen reservada a l’eternitat. Ben io t’invenni, un espectacular i enverinat recitatiu, podria ser un bon exemple, però el cànon es fa inabastable, arrodonit per una gràcia interpretativa que tampoc no venen a plaça. Plaer inabastable.

Però la Netrebko no cantava sola. Ni més ni menys que Luca Salsi com a Nabucco i Christian Van Horn com a Zaccaria escortaven la diva. El primer oferí una interpretació molt acurada, amb molts matisos amb els quals oferia tot un mostrari dels molt diferents estats d’ànim del seu personatge, mentre que un Van Horn majestuós fou tot potència perfectament controlada i farcida de colors. No destacar la vellutada veu de la mezzosoprano Caterina Piva, com a Fenena, i la intensitat i capacitat expressiva de Caterina Marchesini, tot i la petita dimensió del seu paper com a l’Anna, seria també una injustícia.

Francesco Demuro, Moisés Marín i Manuel Fuentes compliren amb escreix els seus papers, però l’altre gran personatge de Nabucco és el cor, per a l’ocasió i com ja és habitual el de Cap Rocat, dirigit per Joan Company, sense el qual, la monumentalitat de la composició no s’aguantaria ni poc ni gens. Aleshores, monumental el cor, que convertí l’emblemàtic Va, pensiero en una anècdota, comparat amb la resta de les múltiples intervencions que encimbellen l’òpera, la tercera de Verdi, la primera que el va enlairar fins des d’on no ha baixat ni un mil·límetre al llarg dels anys. Pablo Mielgo dirigia la seva formació, l’Orquestra Simfònica Illes Balears, i de bell nou exhibí un nivell que semblava que es multiplicava per tot plegat i que va fer que, quan acabà la funció, els eximis protagonistes es girassin per aplaudir tant l’orquestra com el cor. De les mamballetes del públic, no cal fer menció. Ja s’ho poden imaginar.