B.M.B. Exquisideses

Pollença.- Arabella Steinbacher va ser l’encarregada de substituir l’anunciada Janine Jansen com a solista, acompanyada per la Camerata Salzburg, per interpretar el Concert per a violí núm. 4 K. 218, de Wolfgang A. Mozart, de qui cada composició va acompanyada de l’anècdota corresponent. Per a l’ocasió, es tracta d'un dels cinc concerts per a violí que amb tan sols un any, el 1775, va compondre a Salzburg, dins aquesta eferverscència musical que no l’abandonà mai. El canvi de solista no va minvar l’expectació en absolut, perquè, entre d’altres, el grup que tenia al darrere, per si sol, té el prestigi per omplir qualsevol indret. Ple fins a la bandera, la Camerata Salzburg, amb Gregori Ahss al capdavant amb el seu violí, va obrir la vetlada amb l’Adagio del quintet de corda, d’Anton Bruckner. Com tots els seus adagis, Bruckner hi va bolcar solemnitat, bellesa i puresa, i la formació oferí una pròleg que posava el concert al més amunt de les més exigents expectatives i que, per una altra banda, feien oblidar per complet el canvi de solista. Però amb un cop d’ull al currículum d’Arabella Steinbacher, queda clar que la qualitat tenia poques possibilitats d’afeblir-se ni poc ni gens. Una dada que resol qualsevol dubte resulta del fet que la violinista utilitza habitualment un Booth Stradivari del 1716. Poca broma. A partir d’aquí Mozart i el quart concert per a violí amb la certesa d’una interpretació excelsa, deliciosa i elegant. Així va ser, sobretot quan al segon moviment la violinista encarà la cadència. Hi va posar la tècnica precisa aparellada amb l’esperit del geni inesgotable, capaç de convertir en sòlida la diversió i la lleugeresa de les seves composicions. Tornà a mostrar les seves excel·lències amb la coda del tercer moviment, que sonava com si més violins ho fessin alhora. Mentrestant, la Camerata Salzburg servia de complement perfecte a tanta delicadesa.

Després de l’intermedi el grup canvià completament la seva estructura amb la desaparició dels violins per donar protagonisme a les violes. Gregori Ahss va deixar el seu lloc a Firmian Lermer per interpretar la Serenata núm. 2 op. 16, de Johannes Brahms, el compositor del Rèquiem alemany, qui, com els francesos, trobava Bruckner massa alemany. La Camerata va fer acte de presència amb una formació de sis violes, quatre violoncels, tres contrabaixos, nou fustes i dues trompes. Un so poc convencional, més suau, molt temperat per concloure un altre concert de primeríssim nivell, com l’exquisidesa i magneficiència de les tres peces a rotllo, dins el tarannà i nivell interpretatiu que fa tants anys que caracteritzen la formació.