Liceu.- ”Hi ha un aspecte de l’òpera que no podem oblidar: més enllà de la música i el teatre, ens transporta a l’univers íntim i inefable de les emocions”. Aquestes paraules són de Josep Pons i estan escrites al darrer mural de l’extraordinària exposició que el CaixaFòrum dedica al món de l’òpera, Òpera, passió poder i política. Un títol que millor que cap podria definir l’argument d’ Aida, el qual conta les cuites entre etíops i egipcis, que va compondre Giuseppe Verdi amb llibret d’Antonio Ghislanzoni. El Gran Teatre ha tornat a treure dels seus magatzems l’escenografia que va crear Josep Mestres Cabanes fa setanta-cinc anys i que tan sols es pot qualificar d’excelsa, una obra d’art que ben bé podria estar en a un museu perquè perduri en el temps com es mereix, tot i que no es tracta d’una tasca gens senzilla. El director artístic Thomas Guthrie no tenia gaires opcions de deixar la seva empremta en el muntatge, entre d’altres perquè els quadres de Mestres Cabanes ja tenen la seva dosi d’il·luminació per així crear perspectives gairebé impossibles. Però així i tot ho va aconseguir, al final de la representació, quan aixecant els decorats deixà absolutament buit l’escenari, convertit en un desert que potser resumeix visualment l’autèntic paisatge de la virulenta i tràgica història de l’esclava, el guerrer, la princesa i els seus progenitors.
Debutava al Liceu, en el paper de Radamès, el tenor sud-coreà Yonghoon Lee, disposat a agradar i impressionar. Radamès ha de combinar potència i delicadesa, pianissimos i fortes sense treva. Lee va adornar les seves intervencions amb no poques floritures tan exagerades com innecessàries, exhibint potència sense mesura, que d’alguna manera feia trontollar la representació. Angela Meade, també debutant, no va tenir sort i quan havia de lluir les seves millors gales, amb la cabdal i complicada O patria mia, va quedar absolutament encallada en el do sobreagut. Ho va resoldre amb professionalitat i va enllaçar amb el pianíssimo, que li va servir per continuar com si res, assegurant sense riscos fins al final de l’ària. Un petit accident que va deixar glaçada la concurrència i que de ben segur li va estalviar un parell de merescuts aplaudiments al final de la funció. Molt sòlida Clémentine Margaine com a Amneris. Magnífic Kwangchul Youn com a Ramfis, el paper que va estrenar Uetam al Liceu, i discrets Mariano Buccino i Franco Vassallo com a rei i Amonasro respectivament. Pel que fa al ballet, la capoeira, fora de lloc, com a poc. El cor, en la seva línia habitual, magnífic, no va decebre, de la mateixa manera que Gustavo Gimeno, al capdavant de l’orquestra, que va aportar la dosi de versatilitat i elegància de l’original. Tot plegat, correcte i molt millorable, però sobretot hi va mancar “l’aspecte que no podem oblidar”.
Teatre del Mar.- Felicidad és un muntatge calidoscòpic de Tenemos Gato que signen Homero Rodríguez Soriano i Cristina Rojas, encarregada també de la direcció i del vestuari. No sé si el metafòric títol es correspon amb el que vol representar aquest grup que amb molt pocs elements escenogràfics condueix l’espectador per no pocs indrets de la condició humana, des de la quotidianitat, i amb autenticitat. Un viatge quasi casual entre dos germans i les seves parelles, les cunyades, serà la causa de tot un seguit de circumstàncies que van desencadenant situacions cada cop més complicades. El nucli familiar convertit de bell nou en mirall sociològic en el qual no és difícil, un moment o un altre, veure’s reflectit. No hi ha discurs, ni maniqueisme de cap tipus. El retrat és precís, molt precís, amb unes interpretacions que traspassen la quarta paret, amb absoluta naturalitat, a la recerca del camí cap a la felicitat, sempre tan personal, tan personal com intransferible.
