Les artistes reclamen igualtat a Arco

La fira dedica els projectes d'artista exclusivament a dones, que acostumen a ser molt minoritàries

6 min
Obres de Mari Chordà a l'estand de la galeria Mayoral a Arco

MadridDels 100 artistes més cotitzats, només un 20% són dones, recorda Diana Larrea, l’autora d’un vídeo imprescindible, especialment en aquesta edició d’Arco, en què els 25 projectes d’artistes són exclusivament de dones. El vídeo es pot veure a l'estand de la galeria Espacio Mínimo, es titula Una artista per a cada dia i és fruit de reunir 365 stories d’Instagram sobre dones artistes des de l’Edat Mitjana que ella mateixa havia publicat en aquesta xarxa social. La música de l'obra també és d’una compositora, la mística Hildegarda von Bingen. “Instagram és una eina que la gent fa servir per a usos personals i les empreses per publicitar els seus productes. Jo hi faig activisme feminista i al mateix temps ho converteixo en la meva peça artística”, diu Larrea. També critica que les artistes són minoria a la fira, a l’entorn d’un 25%, i que l’any passat el percentatge d'artistes espanyoles va ser d’un 7%. “Les dones artistes són minoria a la fira, però això ho explica que a les galeries hi ha menys dones. Una de les raons per les quals no es dona més suport a la seva obra és perquè cotitzen menys”, conclou.

En canvi, Soledad Sevilla és més optimista: “El panorama està canviant. Al món de l'art les dones artistes som majoria, com es pot veure a les facultats, però es donava la repercussió als homes. Ara no hi ha diferències i les dones tenim la presència que hem de tenir”.

El fragment de Clara Peeters del vídeo de Diana Larrea 'Una artista per a cada dia'.
Una de les il·lustracions del llibre de Daniela Ortiz 'Papa, with P for Patriarchy'.

Entre els projectes d’artistes destaquen els de dues catalanes, Mari Chordà (Amposta, 1942), amb una desena de peces dels anys 60 i 70 a la Galeria Mayoral (de 10.000 i 60.000 euros), i Magda Bolumar, a la Galeria Marc Domènech (de 2.000 fins a 25.000). A Chordà li va costar molt engegar la seva carrera, però, en lloc d’esgotar-se jugant-s’ho tot a promocionar la seva obra, es va involucrar en lluites com recuperar l’Espai Francesca Bonnemaison, on va fer una exposició que la va tornar a posar en el mapa, i la creació col·lectiva del desaparegut espai LaSal Bar Biblioteca Feminista. “Ser artista també és obrir pas a altres artistes”, diu Chordà. Aquest no és l’únic espai cultural de creació i de formació al qual està vinculada. També ho està amb Lo Llar, a Amposta, “un pulmó” per a la localitat. Després de quedar “oblidada”, com diu el galerista Jordi Mayoral, Mari Chordà va tornar en gran quan va formar part d’una exposició sobre pop art a la Tate Modern de Londres l’any 2005 i després li van comprar obra el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Reina Sofia. “Va ser una sorpresa tardana però molt agradable, a aquestes altures es pot dir que miraculosa”, diu Mari Chordà. A aquesta artista no li fa por que el reconeixement de les dones artistes es pugui convertir en una moda. “Prefereixo que sigui una moda a l’anonimat. La gent que té criteri ja veu què és una moda i què no”, subratlla.

“El que és important és entendre que la igualtat és un problema social i que no s’ha de prendre com una moda sinó com una actitud”, subratlla. Una altra de les artistes de la fira, la italiana Monica Bonvicini, denuncia el patriarcat i els artistes patum amb penis flàccids de vidres, alguns dels quals apareixen penjant d'una escultura que recorda el llegendari ready made de Marcel Duchamp del boteller (a la galeria Peter Kilchmann). En una altra peça es poden veure al costat d'un rètol amb la paraula culpa (a la galeria Krizinger).

Obres de Mari Chordà a l'estand de la Galeria Mayoral a Arco.
Obres de Magda Bolumar a l'estand de la Galeria Marc Domènech a Arco.

El cas de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936), que és la vídua de l’escultor Moisès Villèlia, és el de moltes dones: va desaparèixer de l’escena quan va ser mare i quan el matrimoni es va traslladar a viure a Molló. “No ha deixat de treballar mai”, insisteix Marc Domènech. Abans de la mostra d’Arco, Domènech va fer una exposició de les seves obres damunt paper dels anys 60 i 70 que es va emportar un premi GAC. Després de tornar a la llum pública, li han comprat obra el Museu Nacional d'Art de Catalunya i la Fundació Vila Casas. 

Les dones han de suportar una problemàtica encara més greu que la manca de reconeixement: la violència de gènere. A la galeria Fernando Pradilla l’artista brasilera Beth Moysés exposa una instal·lació titulada Mil lligams, amb una màquina de cosir i unes teles on hi ha brodades les inicials de les dones espanyoles que van ser maltractades per les seves parelles durant la pandèmia. 

'Mil lligams', de Beth Moysés.

Dones artistes des de les avantguardes

Al llarg del recorregut pels dos pavellons de la fira Arco es poden trobar dones artistes des de les avantguardes fins a l’actualitat. A la galeria Guillermo d’Osma exposen un esbós d’una dona rossa de Maruja Mallo i un retrat femení de Maria Blanchard. Tot i que a la galeria asseguren que els preus de les artistes no són inferiors als dels artistes, sinó que el problema és que n’hi ha menys, criden l’atenció els preus de tots dos treballs: l’obra de Mallo, una artista històrica amb una producció escassa, costa 48.000 euros, i la de Blanchard, que va ser reconeguda al seu temps com un dels noms destacats del cubisme, 80.000 euros. També van quedar en segons pla i oblidades moltes dones de la Bauhaus, però es se les pot veure en aquesta edició d’Arco en els retrats que els ha fet Gonzalo Elvira, exposats a l’estand de la galeria barcelonina Rocío Santa Cruz, on també hi ha una peça de Mar Arza evocadora de les escultures de guix de Jorge Oteiza, fotografies de Colita dels anys 60 i 70 que no s’havien revelat i unes altres fotografies de Palmira Puig. 

Esbós de dona rossa de Maruja Mallo i 'Dona amb els braços creuats', de Maria Blanchard, a l'estand de la galeria Guillermo de Osma.
Els reis a l'estand de la galeria Pedro Cera a Arco durant el recorregut inaugural de la fira.

També entre els més joves hi ha una figura molt singular. L’artista txeca Anna Hulačová, que es va formar com a fustera seguint els passos del seu pare, exposa a Arco dues escultures fetes amb formigó i un relleu de resina protagonitzades per una dona sense rostre amb una planxa i una altra també anònima amb una màquina de cosir, un reflex del repartiment tradicional de papers entre homes i dones que Hulačová passa pel seu sedàs entre domèstic i distòpic. L'artista txeca està representada per la galeria Pedro Cera, un dels estands per on van passar ahir els reis espanyols durant el tradicional recorregut inaugural d'Arco.

Un dels dibuixos del llibre 'Papa, with P for Patriarchy', de Daniela Ortiz.
Obres de Rebecca Ackroyd a l'estand de Peres Projects a Arco.

Dues sales barcelonines més exposen treballs de dones artistes més polititzats i crítics: María María Acha-Kutscher exposa a ADN retrats d’activistes i dones indignades, una de les línies de la seva producció. A Àngels Barcelona tenen els dibuixos d’una publicació antipatriarcal que Daniela Ortiz ha distribuït gratuïtament, Papa, with P for Patriarchy!, que ha s'ha emportat el premi Illy, un dels guardons que es donen durant la fira. Un dels poders que l’artista atribueix al protagonista d’aquest conte en aparença infantil és fer-se “invisible” quan s’ha de fer el sopar, s’ha de planxar i s’ha de pagar el lloguer, i un altre el de convertir la mare “en una criatura amb molts braços” per fer mil i una tasques.

També és política l’obra de la britànica Rebecca Ackroyd, a la galeria Peres Projects, encara que ella mateixa diu que els referents que fa servir no són literals. És filla de cirurgians i amb les seves escultures vol reflexionar sobre com el pas del temps afecta els cossos i també sobre el fet que les dones anglosaxones i d’altres països perden el cognom quan es casen. Les pintures que hi exposa amb detalls d’unes mitges es caracteritzen per la càrrega sexual.

stats