PalmaLloseta.- Com una targeta de presentació. Així i això és la Medea que vàrem poder veure al Teatre de Lloseta. Una obra que significa el retorn de Sara Sánchez després d’anys pel teatre madrileny i alguna incursió, com la d’Electra, que va interpretar per a la Clitemnestra que Agustí Villaronga, inspirada en el text de Colbin, va estrenar al Principal. Potser tot sorgeix una mica d’aquesta llavor. Esbrinar la tragèdia crea addicció i a partir d’aquí Sara Sánchez aconseguí una residència amb el Principal de Palma i el C.IN.E. de Sineu, que ha vist la llum a Lloseta, el teatre on segurament, per qüestions de l’espai i la seva multifuncionalitat, podia lluir els seus encanteris en tota la seva dimensió. Anant a pams, el procés és una mica més alambinat del que podria semblar el títol. No ve del text d’Eurípides, almenys directament, perquè el sedàs de Chantal Maillard és el que apuntala l’estructura dramàtica de l’espectacle. La Medea de Maillard no és una nova versió de la tragèdia que va marcar la seva existència o la seva història d’amor amb Jasó, el dels argonautes. Maillard el que planteja en el seu poemari ho diu al preàmbul: “Aquesta no és la història que vostè ha vingut a escoltar. Aquesta la coneix o creu que la coneix…”. La proposta de la poeta és la reflexió d’una protagonista ja envellida, que, entre altres coses, diu: “Vaig matar els meus fills, sí. O aquesta és la hitòria que us explicaren… Tan sols vaig accelerar el final d’un procés…”, per posar un exemple dels infinits suggeriments que fan els protagonistes, o quan interactuen amb el públic, amb preguntes sobre on col·loca cadascun el detonant de la violència. Sara Sánchez i David Soto Giganto són Medea, i més personatges, amb una interpretació que es podria qualificar d’intensa, d’aquestes que requereixen un esforç físic i emocional suplementari. No és tot. La posada en escena també juga un paper fonamental per desenvolupar tot aquest seguit de referències sobre la vida, la mort, la coartada o la culpa –“Quina culpa?, preguntau. De què som culpables?”, diu Maillard. Essencials són les imatges hologràfiques de Marc Sánchez, les quals donen a l’espectacle una dimensió especial, irreal, impecable. Però també hi ha enregistraments videogràfics en directe, que es veuen a una gran pantalla que presideix l’escenari. Tot per separat té una factura de nivell superior, tot junt potser és una mica massa, i es fa difícil digerir tanta informació, tanta metàfora visual, i el discurs queda una mica obscurit dins l’apoteosi d’un espectacle majúscul i gens convencional en cap dels vessants.
Trui.- Si no ho havia fet, prengui nota d’aquest nom, Behzod Abduraimov. Ell va ser l’encarregat d’interpretar el Concert núm. 2 per a piano i orquestra Op. 18 en Do menor, acompanyat per l’Orquestra Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo. La peça duu incorporada la coneguda història del fracàs de la Simfonia núm. 1, que el dia de la seva estrena, per culpa de la ingestió etílica del director, el tal Glazunov, es va convertir en una hecatombe. La conseqüència va ser la corresponent crisi creativa, resolta amb hipnosi pel doctor Dahl. Amb tan bons resultats com la conversa que va mantenir amb Tolstoi, qui li va dir: “A veure si et penses que tot ha estat fàcil a la meva vida!”. Rere la depressió arribà el concert que ens ocupa i que va dedicar a Dahl, i que tan sols es pot qualificar com d’una bellesa extraordinària. Abduraimov, des de l’acampanada introducció en solitari, va mostrar passió, tensió i autoritat, fins i tot en la primera intervenció de l’orquestra, quan Rachmaninov proposa una dolorosa lluita entre el solista i el conjunt, en la qual queda diluïda, que no ofegada, la successió de difícils arpegis que mai no queden reflectits amb la justa recompensa. Per si hi havia algun dubte arribà la coda del Moderato inicial, que Mielgo i el solista varen resoldre amb una dosi extra d’èmfasi i energia, que la va agermanar amb la culminació final, si és que no la va sobrepassar en grandiloqüència. El segon i el tercer moviment superaren totes les expectatives possibles, amb un molt jove Abduraimov mostrant el perquè de la seva consideració pertot arreu del món i des de fa anys. Precisió, delicadesa i contundència dins el mateix paquet per a una composició de la qual brollen les virtuts. El públic dret i el bis de rigor. Ni més ni menys que La campanella, de Franz Liszt, i des de Paganini, i el seu Concert per a violí, núm. 2, o el que seria el mateix que un triple salt mortal amb tres tirabuixons, o més. Apoteosi al Trui. Una exhibició de tot, una vetllada impagable, o potser és la quadratura del cercle aconseguir abraçar amb tanta precisió dues octaves amb una sola mà.
No havia acabat el concert, però el cert és que ni la indigenista Amazonas, de Raúl Villa-Lobos, ni les entretingudes Dances del ballet Estancia”, d’Alberto Ginasterra, tenien prou substància com per fer-nos oblidar el que havíem escoltat pocs minuts abans.
