L'egiptomania, un gran invent europeu

BarcelonaLa febre barcelonina per l’antic Egipte es va estendre per tot arreu, des d’edificis fins a objectes del dia a dia. Va arribar fins a límits insospitats, com el retrat del pioner de l’egiptologia catalana Eduard Toda vestit de mòmia i el tuneig del cotxe Hispano Suiza com a sarcòfag, que l’arquitecte Josep Vilaseca va fer per a un client que ha passat a la posteritat com el “senyor Carreras”. Totes dues imatges estan incloses en el reguitzell de casos d'Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona, la nova exposició del Museu Etnològic i de Cultures del Món a la seu del carrer Montcada: “L’egiptomania no deixa de ser una distorsió de la cultura egípcia, però que és molt popular”, diu el director del servei de memòria, història i patrimoni de l’ICUB, Carles Vicente. La mostra aborda “el llarg procés” d’apropiació del qual va sorgir “un llenguatge que fa referència a un món dissociat de la seva realitat històrica i que adquireix significats nous que no hi tenen res a veure”, com diu el cap de programes del museu i comissari de la mostra, Oriol Pascual. “És un invent europeu”, subratlla.

Josep Vilaseca va ser l’autor d'edificis amb trets egipcis, com el Panteó Batlló, la Casa Agustí Pujol de Lloret de Mar –actualment desapareguda– i la Casa Pia Batlló. També de la peça més curiosa de l'exposició: un lateral de l’Arca de l’Aliança de l’Antic Testament que servia per guarnir un altar de la basílica dels sants Just i Pastor durant la Setmana Santa. Va ser recoberta l’any 2016 després d’estar tapiada des dels anys 20. És una peça tan excepcional que quan va tornar a la llum es van posar damunt la taula diverses hipòtesis sobre què era: es va pensar que s'hauria pogut fer servir en les representacions del Corpus o que era una peça de l’escenografia de l’òpera Aida al Liceu. Precisament aquesta òpera és una altra dels protagonistes de la mostra, i està representada per esbossos de l’escenografia de Francesc Soler i Rovirosa i d’un vestit que va portar el tenor Francesc Viñas per interpretar el paper de Ramades el 1903. “Aida es va estrenar al Caire el 1871 per celebrar la construcció del canal de Suez, va ser la primera òpera que es va estrenar a l’Àfrica i va tenir un impacte molt gran a Catalunya”, diu Pascual.

Diplomàtics que fan d'exploradors

Eduard Toda va portar d’Egipte diversos calcs dels relleus murals de les tombes de dos alts funcionaris de la V dinastia, que encara tenen restes de pintura. S’havien descobert a Saqqara el 1860 i ara són propietat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Probablement Toda no els hauria pogut obtenir si no hagués tingut relació amb l’egiptòleg i director del Servei d’Antiguitats Egipci francès entre els anys 1881 i 1914. “Era un moment en què els exploradors, els egiptòlegs i els diplomàtics s’intercanviaven els papers molt fàcilment”, diu Pascual.

L’origen del fenomen de l'egiptomania es remunta al segle XVIII, amb l’expedició pionera de Napoleó, que va desembarcar a Egipte acompanyat de milers de científics i centenars de gravadors. Van immortalitzar sense perdre cap detall tot el que van trobar, abans d’emportar-se moltes d’aquelles peces, i després van publicar Descripció d’Egipte. “Va ser la primera vegada que es van catalogar les restes”, diu Pascual. Aquella expedició va abonar la idea que l’antic Egipte era “l’origen del món occidental” i un passat “gloriós” que a més estava impregnat d’una càrrega identitària. Això va fer que sorgissin els moviments neomedievals i neoegipcis, però a Espanya aquesta influència va ser “residual” perquè era una potència “en decadència” que mirava cap al nord d’Àfrica, mentre que als Estats Units sí que va tenir impacte en tota mena d’edificis. En aquell moment l’interès per l’antic Egipte encara estava concentrat en cenacles d’intel·lectuals i artistes i no s’havia convertit en massiu, com passaria més endavant a través de l’òpera, les fires internacionals i els museus. 

El boom de la descoberta de la tomba de Tutankamon

Una de les fites que va potenciar la difusió de tot aquell món va ser la descoberta de la tomba de Tutankamon l’any 1922, representada a la mostra per la rèplica d’una de les escultures que s’hi van trobar, i l’art déco serà un l’estil predilecte per fer-la arribar arreu, com es pot observar en els detalls de la façana de l’antiga seu dels magatzems Can Jorba, a Manresa, encara que l’exposició només se centra en la ciutat de Barcelona. L’Exposició Universal de 1929 va ser un altre moment que va promoure aquest fenomen. I la popularització va arribar a caure en l’horterada, com es pot veure en un moble bar dels anys 50 en forma de sarcòfag, tot i ara que serveix per exposar diversos souvenirs que reflecteixen el desig d’exotisme de la burgesia catalana que s’havia enriquit durant la Primera Guerra Mundial. A més de l'exotisme, aleshores es va veure en l’antic Egipte un món amarat de sensualitat que permetia evadir-se de les cotilles del món occidental. 

Mentre que al cinema bíblic els faraons havien subjugat el poble elegit, més endavant en les pel·lícules de temàtica egípcia es van obrir altres gèneres: les mòmies, com la Boris Karloff, es van convertir en un paradigma del cinema de terror, i la figura de Cleòpatra, en una icona eròtica. Però amb una dosi de correcció moral: la reina és presentada com una dona que fa servir els seus atributs per obrir-se camí però acaba malament. L’atractiu de l’antic Egipte és inabastable. El viatge a Egipte era “iniciàtic”, com recorda Pascual, entre els llibres de viatges d’Eduard Toda, Oleguer Junyent, Coma i Soley i Grau Ros. La tria hauria pogut estirar el fil fins a Terenci del Nilo (Viaje sentimental a Egipto), i la novel·la del mateix Terenci Moix No digas que fue un sueño, on ressona la imatge cinematogràfica de l’antic Egipte amb què finalitza un recorregut que deixa el visitant amb ganes de més.