A vegades m’enduc llibres a les meves classes, no perquè siguin una lectura imprescindible per aprovar l’assignatura, sinó perquè tenc la necessitat indefugible de recomanar-los, com qui recomana amb delit visitar una ciutat on ha estat molt feliç. Idò, l’altre dia, enmig d’aquest ritual, un alumne em va dir que a ell no li agradava llegir. I les seves paraules arribaren com una fletxa al fons de la meva adolescència mal curada, quan els llibres eren refugi i embranzida.
Record un escrit de Gianni Rodari que explica que hi ha moltes maneres de fer odiar els llibres als infants i, podríem afegir-hi, als adolescents. Cada vegada que presentam el món dels llibres com una alternativa a les seves diversions (les xarxes socials, els videojocs, les sèries addictives, el bon cinema i les pel·lícules de passar una mica l’estona), feim la gent jove un poc més enfora de la lectura. Perquè negar una ocupació plaent és la pitjor manera de fer-ne estimar una altra.
Cada vegada que els deim que els joves d’abans llegien més, els allunyam de la lectura. És difícil no romantitzar el passat. La memòria, diu Rodari, és una aduladora i ens estafa sempre que pot. “Abans es llegia més”. Abans? Quan? Quan la majoria no sabia llegir? Quan els que llegien eren una minoria de la minoria? L’augment d’editorials independents i de llibreries de barri desmenteix la nostàlgia. Però potser no podem demanar als joves d’avui que estimin un passat que no és el seu, ni que gaudeixin dels llibres que nosaltres estimam.
Cada vegada que culpam els joves que no els agradi llegir, estam amagant la pròpia culpa. Hi ha massa cases on no entra mai un llibre, hi ha massa gent amb títol universitari que no té biblioteca pròpia. Hi ha un immens desert de gent que, un cop acabada la seva etapa de formació, no torna a llegir mai un llibre. I després ens sorprèn que els fills adolescents, els alumnes adolescents, no tinguin l’hàbit de llegir. Aquest mea culpa també s’ha d’entonar de manera col·lectiva, des de les escoles i els instituts, des de l’Estat. Quin lloc ocupen els llibres en el nostre imaginari? Quin pes ocupen les activitats relacionades amb el món del llibre, en el temps lliure dels adolescents? Quines alternatives els oferim? Quins espais els reservam?
Potser ens caldria transformar les biblioteques dels centres educatius en llocs dignes de trobada, en col·laboració estreta amb les llibreries de barri. Llocs on els lectors encuriosits puguin trobar una multitud de llibres actualitzada, fruit d’una selecció atenta i d’una sensibilitat que defugi el criteri comercial i permeti la profunditat necessària de les lectures que trasbalsen. L’amor per la lectura no és una tècnica, és una intimitat, lligada a la vida. És per això que no s’aprèn a martellades. El llibre que entra a l’institut per ocupar un lloc en l’esquema del rendiment escolar poques vegades es converteix en una experiència carregada de bellesa, capaç d’eixamplar la vida.
Fa estona, Maurice Blanchot va dir: “Ja no existeix biblioteca, a partir d’ara cadascú llegirà al seu aire”, i potser amb aquestes paraules reconeixia que el nostre “arxiu” de llibres és inabastable i que ja no és possible traçar un únic recorregut de lectures imprescindibles. Ja no és possible un guió de lectures obligatòries o essencials, hi ha tants de camins literaris com lectors possibles. Només es tracta de facilitar les trobades i les coincidències.
Enguany, s’han fet virals 400 pàgines que parlen del món clàssic i la invenció dels llibres. Més de 150.000 exemplars venuts. És preciós que un llibre com L’infinit en un jonc hagi trobat aquesta immensitat de lectors. Irene Vallejo ens diu que som els únics animals que fabulen, que fan fora l’obscuritat contant contes. Som molts, els qui hem après a estimar la lectura abans de saber llegir. Són les “paraules alades”, com en diu Irene Vallejo, les que ens porten fins a les pàgines dels llibres. Hi ha quelcom meravellós en el fet d’haver conservat ficcions teixides fa mil·lennis. Què és un conte? Una constel·lació de paraules, un corrent d’aire... Sembla impossible salvar quelcom tan fràgil. Però la humanitat va desafiar la sobirania absoluta del temps, que és destrucció i és oblit, quan va inventar l’escriptura i els llibres. I va obrir un espai immens de trobada amb els altres, perquè és quan compartim els mateixos relats que deixam de ser estranys.
Llegir és la manera més dolça d’estimar la vida. És cert que reclama lentitud i, a vegades, esforç, en un món poc propici a aquests requeriments. Però et retorna vida. És per això que, des de la meva adolescència mal curada, voldria arrossegar cada un dels meus alumnes fins a les costes de la lectura. No els contaré que vaig aprendre a estimar llegint na Marçal, ni els vendré la importància de Milan Kundera. No els diré que vaig descobrir París passejant pels carrerons de Rayuela. O que a la plaça del Diamant la meva memòria sempre hi encalçarà na Catalina. No els insistiré que llegeixin la primera pàgina de Moby Dick o les darreres d’El cor de les tenebres.
Només els diré que, contra tot pronòstic, som animals que llegeixen. I que potser val la pena trobar els camins que ens facin estimar la lectura. Perquè llegir, a vegades, posa la vida més enllà de la misèria.u
