Alona Vinç: “L’art et fa sentir des de la felicitat més pura fins a la tristesa més profunda”

PalmaAlona Vinç és artista visual. Juga, a través de l’art, amb la realitat augmentada i es nodreix de l’entorn físic més proper, del món real. Transforma en útil l’experiència virtual i ens mena, a través d’un clic, a un missatge sonor, una imatge o una poesia. Parlem amb ella dels seus projectes, de l’art i de l’educació.

Quan us va començar a interessar l’art?

No record quan em va començar a interessar l’art, ni tampoc el moment. No crec que hi hagi un moment precís perquè crec que sempre he crescut amb aquesta fascinació i que la vida m’ho ha posat al davant. Diria que és una cosa innata en mi.

Amb tots els avenços tecnològics que hi ha hagut fins ara, on encaixau el vostre treball?

És difícil d’encaixar o ‘catalogar’ perquè sempre tens referències d’una banda o d’una altra. No consider que estigui dins un gènere concret: em nodresc de les coses que em semblen interessants. Pens que, així com els mateixos avenços tecnològics estan en continu moviment, tu també, i et mous en funció del lloc on resideixes, dels moments personals que vius. Per exemple, amb la realitat augmentada pots fer veure quelcom que realment els altres no veuen. És a dir, el codi QR, el veus, però no saps què hi ha darrere, i amb aquesta eina pots aconseguir que la gent s’involucri en la teva obra. És com un joc en què entren les dues parts: un mecanisme molt directe que permet a l’artista interactuar molt fàcilment amb el públic i que aquest s’impliqui en el procés. Això, per a mi, és molt important: la interconnectivitat entre el públic i l’artista.

És el mateix ser observador d’una obra d’art que poder interactuar-hi?

Quan som observadors, captam una part superficial de les coses. Ara bé, si t’hi has d’involucrar per poder-la entendre (perquè, si no, no l’entens ni en formes part), canvia l’objectiu de l’art que proposes. Aquest tipus d’art vol que hi juguis. Et pot agradar més o menys, però crec que el procés és més pedagògic. Estam massa acostumats a veure imatges. I ara una més i una més i una més… (riu) i potser per això no hi posam tanta atenció. Però, si una obra et diu “ei! Vine aquí i toca’m”, crec que sí que capta més la teva atenció.

Què us fa sentir l’art?

Uf, moltes coses. Des de la felicitat més pura fins a la tristesa més profunda. Tots aquests estats d’ànim passen per dins tu quan estàs amb un projecte, però, sobretot, quan et ve la idea. Aquest seria el moment que més m’agrada. Comença en un estat de felicitat pura que, fins i tot, em fa plorar. Després, una vegada començat el projecte, vénen altres sensacions: la tristesa, la ràbia, l’angoixa… Una infinitat! Pots sentir moltes coses que mai hauries imaginat que podies sentir.

Creis que té importància que l’educació estigui en constant diàleg amb les arts?

Crec que té moltíssima importància. Per començar, les arts haurien d’estar totalment lligades a matèries... no tant com dibuixar, per exemple, sinó a una matèria més introspectiva que tocàs la psicologia a través de l’art. Pens que sovint ens desconnectam de nosaltres mateixos i l’art és un camí per a la connexió. Però potser això no interessa perquè pots perdre el control. No és tant el teu control, sinó el control que pugui perdre la societat sobre el ciutadà. Hauríem d’explorar les capacitats creatives de cada un independentment que t’agradi l’art. És molt complex i un tema que hauríem d’investigar a fons. Pens que els nins són els més receptius al món de les idees. El seu cervell és com una esponja, són capaços de crear la seva realitat, una realitat imaginada, plena de colors, d’animals, de monstres... I és una llàstima que desaparegui. I desapareix perquè no ‘eduquen’ aquesta capacitat, que és la creativitat. La deixen de banda com si fos alguna cosa pròpia dels infants i no hauria de ser així. És una de les eines més imprescindibles que tenim.

Explicau-nos la vostra experiència amb el món educatiu i el projecte ‘La història dels dos reis’, realitzat amb nins i nines d’entre 3 i 7 anys.

Sí! Va ser una manera de motivar-los. Ho vaig plantejar com un projecte i m’hi vaig involucrar molt amb ells. Els infants inventaven les seves pròpies històries i els vaig demanar si volien fer reals els seus personatges i les seves històries. Va ser un vídeo que vaig fer fa anys amb els nins i nines de l’escoleta d’estiu dels Llombards. Hi vaig fer de monitora uns anys i el tracte que tenia amb els infants era molt bo. Jo mateixa era com una nina quan estava amb ells! Va haver-hi un any especial en el qual crec que vàrem aconseguir fer moltes coses junts, com aquest vídeo. Vaig voler ensenyar-los com era possible fer realitat les seves pròpies històries, que aquestes és moguessin. Els vaig explicar què era l’‘stop motion’ i com es feia. Ho van aprendre tot d’una! I de seguida van crear la història i els personatges, amb unes ganes boges de veure els seus personatges en moviment i de sentir-los! També es van gravar amb les seves veus com si fossin un dels personatges. Va ser una experiència molt guapa. Vaig tenir més temps d’estar en contacte directe amb els nins. No és el mateix fer un taller de dos dies. Allò interessant és veure com evolucionen aquests nins i nines cada dia. Així pots apreciar-ho, pots implicar-t’hi més, i és guapo veure que et reconeixen com una més entre ells. Crec que és molt millor fer una residència llarga, el temps que els dediques és prou important.

Alona Vinç guanya Arts Visuals amb una ruta sonora

L’any passat vàreu ser la guanyadora del certamen Art Jove 2016 amb ‘Les veus del Terreno’, un projecte desenvolupat amb els veïns del Terreno. Com va ser el procés?

El primer de tot va ser que van elegir 5 finalistes d’Art Jove 2016, i aquests 5 havíem de fer un projecte dins la barriada del Terreno. Aquesta era una premissa important. Després, vam tenir una reunió amb els veïns del Terreno per poder-nos conèixer i veure de què podríem fer el projecte. El primer contacte va anar molt bé per veure les necessitats del veïnat i les seves preocupacions. Una vegada conclosa la reunió ja tenia clar que, realment, els protagonistes de tot eren els mateixos residents del Terreno. Tenien moltes coses a dir i volia centrar-me en els desitjos de canvi que tenien per al barri, de llocs en concret que els agradaria que canviassin. La degradació d’algunes parts del barri, per exemple. També deien que no els agradava que els recordassin el que havia estat el barri i que, quan es pensa en aquest barri, sovint era Gomila i festa. Havia de pensar en maneres de revitalitzar-lo de nou. Quan ets artista plàstic i et demanen això, has de cercar formes de transformació. Després d’estudiar el projecte i la seva viabilitat, vaig posar-me en contacte amb el president del barri, Xavier Arbaham, i vaig poder accedir al grup de WhatsAap dels veïns del Terreno. A partir d’aquí van començar a enviar-me els seus desitjos de canvi en forma d’àudio, que jo després convertia en un codi QR, a fi que, quan s’escaneja el codi, es pugin escoltar com a àudio MP3. Els QR estaven disposats i alguns encara queden a l’espai en concret que ells esmentaven al desig. Després vaig fer un mapa virtual de totes les ubicacions perquè fossin fàcils de trobar i un flyer en què presentava el projecte. A més, hi havia el mapa dels llocs, per tal que tothom ho pogués trobar. Va ser molt dinàmic i ràpid. Vam fer una ruta per totes les obres finalistes i l’artista tenia l’oportunitat de defensar-la en públic. El jurat es va reunir i a la nit van donar el resultat.

Una vegada acabat el vostre projecte, sabeu si hi ha hagut un seguiment posterior per part de l’Ajuntament de Palma? Els desitjos dels veïns es tenen en compte?

Precisament la intenció d’aquest projecte era que, després, els responsables polítics escoltassin i prenguessin nota del que volien els veïns, aprofitant que havien donat exemples concrets de les parts degradades i possibles solucions per poder transformar-les, sempre tenint en compte totes les opinions, és clar. Però no et puc contestar si hi ha un seguiment o no, no ho sé.

Creis que hi ha prou suport per part de les institucions a aquests tipus de certàmens?

Bé, crec que està un poc compensat. Parl per la meva experiència. Tot i que crec que no arriba a sortir gaire de l’illa, estaria bé que tingués més renom o més prestigi guanyar un concurs com aquest, perquè professionalment continuu igual. És veritat que una mateixa ha de fer més feina i sobretot ser constant, però ara mateix no puc viure d’això, fins i tot em fa pànic.

Per acabar… una poesia visual?

Aquesta d’en Mikel Jáuregui, en la qual la ‘rutina’ i la ‘ruïna’ formen part de la mateixa paraula i també del mateix significat.