Teatre Principal.- És clar que, aquest trimestre, l’estrella convidada del teatre Principal ha estat el circ, sempre deixat una mica de banda dins les programacions del teatre, diguem-ne, convencional. Però no és el cas de Rhum, que, per exemple, ja havia aterrat al Lliure després d’haver-se estrenat dins el marc del Festival Grec del 2014, i girat al llarg de tres anys, fins a arribar a Mallorca, a la Sala Gran en una sola funció. El fet que fos una sola funció no és notícia, però l’horari i el dia sí. Diumenge, sis de la tarda. I el Principal es va omplir de nins, sense que ningú els assabentàs que no era un espectacle infantil, ni de bon tros, amb la qual cosa els pares s’ho varen passar d’allò més bé i els infants s’ho miraren amb cara de no entendre res, absolutament res. Davant meu un nin li demanava a un altre, “i tu perquè no rius?”, i la resposta va ser una eloqüent aixecada d’espatlles i celles alhora. És de suposar que aquest paper hauria de ser per dir la meva sobre l’espectacle, sobre aquest homenatge a Jacinto Sproncani Rhum, que amb el temps ha duplicat la seva raó de ser amb la mort de Joan Montanyés Monti, un dels pares de la criatura. El problema és que vull pensar que quan els pallassos varen veure quin tipus de públic hi havia, varen reciclar, una mica, el contingut i varen adaptar-lo tant com va ser possible a les circumstàncies. Per això va quedar una mica rar, desigual i, bàsicament, poc idoni. De fet, allà on varen estar millor, va ser quan varen fer humor per a tots els públics. Hi havia algun ‘número’que em feia relliscar les neurones, veient els infants, sobretot quan varen fer pujar una espectadora a l’escenari, que decididament no varen saber controlar, ni poc ni gens, i em va semblar de mal gust, essent molt generós amb l’adjectiu i prescindint de l’adverbi. Supòs que varen fer un esforç majúscul, que hauria pogut ser més gran, però també s’ha d’entendre que ells no són els pallassos de la tele , i algú hauria d’haver avisat. A ells també. Per tant, no sé si l’espectacle es pot qualificar de circ pel fet d’anar vestits de pallassos, encara que tampoc no sabria com qualificar-lo. En tot cas, cal dir que tenia pretensions en el discurs, i que, vist el que vàrem veure, tampoc no hi quadrava massa. La pregunta és: algú es va equivocar?
Teatre del Mar. - Mars Joan, de la companyia Tantarantana, dirigida per Roc Esquius i protagonitzada per ell mateix, acompanyat d’Ivana Miño, Isidre Montserrat i Miriam Tortosa, és dues coses, intel·ligent i divertida, des del seu plantejament, el del Joan que vol anar a Mart, sense cap possibilitat de tornar a la Terra; “i no és cap ‘bitxo”, que li permet bussejar dins els conflictes de parella amb humor i perspicàcia. Des d’un punt de partida convencional, com és el de les dues parelles assegudes en un sofà, bisturí en mà, Roc Esquius va teixint una tela cada cop més sòlida, cada cop més divertida, amb aquest punt d’absurd, basat en fets reals, que ho fa encara una mica més grotesc i li dona una consistència addicional. Ben interpretada, amb algun decalatge, i amb un ritme precís, acompanyat d’un ‘in crescendo ’ argumental, que es converteix en la gran base de l’espectacle, senzill però efectiu.
