Albert Serra: “En un any, el 80% de pel·lícules les farà una IA, i les farà millor”

Barcelona“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

“Volíem generar noves preguntes i reflexions sobre Tàpies i vam pensar en Albert Serra, però teníem clar que no es tractava de fer un documental”, va explicar en una sala Chomón plena a vessar la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto. “Al principi va haver-hi molts dubtes”, va admetre Serra. “Em preguntaven què faria i jo deia: «El que jo vulgui!». I ells: «Home, si té a veure amb Tàpies, millor»”. El cineasta situa el problema en la relació mateixa entre l’art plàstic i les imatges en moviment, una qüestió que ja explorava el 2016 en la peça Être résistances, realitzada per encàrrec de la Luma Foundation d’Arles. “Com fas una pel·lícula sobre Tàpies si la seva obra, tan matèrica, interna i espiritual, és el contrari del cinema, quasi antitètica?”, es va preguntar Serra, que després de donar-hi voltes va arribar a la conclusió que “només es podia fer des de l’ambigüitat i sota la forma de burla, o potser d’ironia, perquè a partir d’aquí s’obre un espai de llibertat, una ambivalència al final de la qual hi pot haver una certa emoció sincera”.

Sobre la seva relació amb l’obra de Tàpies, Serra va recordar quan anava a veure les exposicions en vida de l’artista. “En feia una cada any a la galeria del fill, i sempre hi havia dues pintures molt bones i la resta... normalet –va dir–. Cada any era igual. I en el cartell de fora sempre tenien una de les pintures més fàcils i superficials de l'exposició, però amb elements molt gràfics i amb paraules. De vegades era emocionant, de vegades il·legible i de vegades estúpid, i em fascinava”. L’interès del director per les paraules de Tàpies l’ha empès a “escanejar absolutament tots els quadres” per reproduir a la pel·lícula les frases, que són els subtítols que apareixen intermitentment a fe sense obres morta és. “Són les seves paraules escrites literalment, fins i tot la falta d’un accent, perquè així recuperem aquest aspecte gràfic seu –va dir Serra–. Tàpies era un gran cartellista, un dels cinc millors de la història de l’art. Però per a mi les frases són només uns motius”.

En un exercici de sinceritat habitual en ell, Serra va admetre, això sí, que tots els treballs que fa per al món de l’art –n'ha fet també per al Macba, la Documenta de Kassel i la Biennal de Venècia– tenen un propòsit que ultrapassa els encàrrecs dels centres i els festivals, i és proveir el cineasta d’un espai d’experimentació per després aplicar les troballes “en dosis menors i d’una manera més sofisticada i profunda” a les seves pel·lícules de ficció, “en què el pes de la interpretació humana té molta més importància”.

Serra, director d’orquestra

En el torn de preguntes, l’antic director de la Filmoteca Esteve Riambau va prendre la paraula per interrogar Serra sobre la música de la peça, “el més estrany a l’univers de Tàpies”. El cineasta va reconèixer que el format de la peça, sense cap diàleg, li permetia esplaiar-se i donar protagonisme a la música de Verdaguer, que en el context d’una pel·lícula de ficció hauria tingut una presència “més tímida i matisada”. I es va comparar amb un director d’orquestra, “per a qui no hi ha música, sinó so, i va creant so amb els instruments fins que apareix la música”. “El muntatge és igual, però la majoria de directors tenen un guió, alguna cosa a dir o una gran obsessió, són molt presumptuosos –va assegurar–. Jo ho veig tot al mateix nivell: la trama, l’actor, el que diu, la imatge, el so... I a través d’això intento crear una mena de sensació hipnòtica que et fa creure en l’impossible”.

El director es va anar encenent a mesura que enfilava el seu argument. “La gent és ximple –va afirmar sobre la majoria de directors–. Tenen una idea i es dediquen a posar-la en imatges per explicar-la. Però si tens un disc dur amb 500 hores d’imatges i 500 de so de material heterogeni, el que has de fer és interpretar-lo amb la teva intuïció i entendre les reverberacions. A parer meu no hi ha cap altra forma d’enfrontar-s’hi que aquesta”. I va afegir: “Jo no tinc cap idea ni res a dir, només imatges i sons. Explicar una idea que has tingut no porta enlloc, només a fer coses esquemàtiques que ja s'han vist 50.000 vegades, i no deixa espai per a la innocència. I jo soc innocent. He deixat de veure pel·lícules, perquè si les mires el que faràs després serà una còpia, i això ho pot fer millor una IA”.

En aquest sentit, Serra va reivindicar “la imaginació” i “una innocència màxima”, i va alertar sobre la falta d’originalitat del cinema actual. “En un any, el 80% de pel·lícules les farà una IA, i millor. Si les pel·lícules ja són una còpia, una IA sempre copiarà millor perquè té més dades”. Paradoxalment, el director va admetre que veient fe sense obres morta és a la Filmoteca s’ha sorprès pensant en Vampir/Cuadecuc de Pere Portabella, sobretot pel que fa a les textures i a “l’ús d’angles incorrectes” per filmar les accions dels actors, que en aquell film són en realitat els d’El conde Drácula, de Jess Franco, protagonitzada per Christopher Lee, de la qual Portabella va rodar una mena de making of experimental el 1971. “Vampir em va influenciar molt, sobretot perquè aquells actors són una merda; tot allò era una porqueria, però ho filmes des de l’angle equivocat i és boníssim –va assegurar–. Un actor dolent el filmes amb la càmera de manera normal i està mort, però el filmes de costat, sense que ho sàpiga, i allò és una altra dimensió, és vida”.