Religió

Shulem Deen: "Abandonar la fe i la comunitat hassídica va ser com caure des d'un precipici"

5 min
Shulem Deen

BarcelonaL’escriptor i traductor Shulem Deen (Estats Units, 1974) va ser expulsat de la comunitat hassídica de Rockland (Nova York) perquè es va qüestionar la seva fe. Va haver de renunciar a tot, però el pitjor ha sigut perdre el contacte amb els seus cinc fills. No té cap esperança de poder conèixer els seus quatre nets. Va deixar enrere un lloc opressiu, on tot està molt controlat, fins i tot les relacions sexuals. Adaptar-se al món de fora no ha sigut fàcil perquè ni tan sols sabia com iniciar una conversa. Ara té parella i es guanya la vida sobretot traduint textos en ídix (la llengua que parlaven els jueus alemanys i de l'Europa central i oriental). Deen explica la seva lluita però també totes les pèrdues a Los que se van no regresan. La lucha de un hombre con la fe, la familia y la comunidad en la secta judía jasídica (Capitán Swing).

Va ser expulsat de la seva comunitat per heretgia. Com és perdre la fe en un lloc on la religió ho controla tot?

— El meu és un llibre sobretot de pèrdues. La pèrdua de la fe, de la comunitat, de la família, dels meus fills, que ha sigut el pitjor de tot. La meva fe era molt important per a mi. Començar a qüestionar-me tot allò que creia que eren veritats irrefutables va significar una crisi existencial molt profunda. La fe dona una gran seguretat. En temps de dificultat pots llegir els salms, connectar amb Déu. De sobte, tot va perdre el sentit. 

Fer-se preguntes és molt humà. Era l’únic que se’n feia a la seva comunitat?

— No, molta gent es fa preguntes. Però els que s’atreveixen a fer-se-les en algun moment paren, perquè saben que si continuen ho poden perdre tot. Jo no podia parar i va ser com caure des d’un precipici. En el món secular, però, he descobert un altre tipus de fe: fe en la humanitat, en els altres. 

Enyora alguna cosa del món que ha deixat enrere?

— Molta gent em pregunta per què algú voldria viure en un lloc així: és opressiu i controlador. Però milers de persones van a viure en comunitats com la meva. Hi ha un gran sentit de la comunitat, això ho enyoro. Al món secular hi ha molta soledat. A la comunitat d’on vinc també et pots sentir sol, però no t’abandonen. Si tens dificultats econòmiques, necessites atenció mèdica, el que sigui, t’ajuden. En canvi, no trobo a faltar coses que potser per a altres són reconfortants, com que hi hagi una explicació per a tot o saber què has de fer en cada moment.

Des de fora pot sorprendre l’obediència, el control que s’exerceix sobre els integrants d'aquestes comunitats i el fet que no es qüestioni l’autoritat.

— La gent decideix acceptar aquesta autoritat. En les comunitats jueves ultraortodoxes es considera que la gent comuna no té poder, no pot fer res, i es designa algú perquè prengui les decisions. Es considera que els líders acostumen a ser efectius i a tenir bones intencions. Aquests líders s’escullen de manera consensuada, no amb vots, sinó en una espècie de consens popular. 

No tothom hi deu encaixar... Hi ha personalitats més rebels a qui els deu costar acceptar aquesta autoritat.

— Sí, però, com li deia, hi ha molta gent que ha crescut en el món secular que entra en aquestes comunitats perquè no li importa deixar enrere el seu individualisme. Però d’altres, els que hi neixen, tenen més dificultats perquè no ho han escollit.

I els seus fills?

— No hi tinc contacte. Tan sols intercanvio alguns escrits amb una de les meves filles, que quan es va casar va marxar a una altra comunitat hassídica amb un control més relaxat.

Vostè va tenir una única trobada amb la dona que la comunitat va decidir que seria la seva esposa. El matrimoni de la seva filla també ha estat concertat?

— Sí, però ella va tenir tres trobades abans de casar-se i totes van durar una hora, que és més temps del que vaig tenir jo. Jo no vaig tenir gaires ofertes de matrimoni perquè es considerava que la meva família era problemàtica [els seus pares no havien nascut en aquella comunitat]. Els meus fills tenen més oportunitats perquè estan més arrelats, la seva mare ho està i tenen desenes d'oncles, tietes i cosins. 

Li agradaria poder ensenyar als seus fills com és el món on viu ara?

— És l’última de les meves prioritats. Tinc quatre nets a qui no he vist mai i que probablement mai coneixeré. Voldria poder trucar-los i felicitar-los pel seu aniversari o desitjar-los bon any nou. M’agradaria poder-m’hi comunicar. 

A la comunitat on va néixer pràcticament no hi ha intimitat entre les parelles. Ni tan sols s’adrecen a la dona pel seu nom. 

— He de dir que hi ha parelles felices que s’estimen i d’altres que no, i també hi ha violència domèstica. La intimitat suposo que depèn de cada cas. Però sí que és cert que en aquest tipus de matrimonis concertats hi ha moltes probabilitats que no s’arribi a conèixer gaire bé la parella. I també és força habitual que hi hagi distància entre les parelles. En el món secular a vegades també hi ha una falsa intimitat. Però crec que a la comunitat cometen un greu error en el tema de gènere. La dona [les dones es rapen els cabells, els amaguen per no temptar, i els homes no les poden mirar directament] no hauria de ser mai menys que un home. Hi ha dones amb molt de talent i no té cap sentit que no puguin liderar una comunitat. I la separació entre homes i dones és radical, els pares es passegen amb els fills i les mares amb les filles. 

Vostè no havia tingut cap contacte amb cap dona els cinc anys abans de conèixer la seva esposa.

— Sí. Està relacionat amb el concepte de la puresa, i una part fonamental és la separació dels sexes. I es considera que hi ha d’haver abstinència sexual i que les relacions sexuals s’han de tenir dins uns paràmetres molt definits. 

Ser dona en una comunitat així ha de ser difícil, pràcticament es tornen invisibles.

— Quan creixen tenen una vida més relaxada que els nois perquè no han de passar hores i hores estudiant les lleis religioses, cosa que és un turment. Però quan es casen és duríssim, tenen fills, un rere l’altre, i s’ocupen soles de la família. Crec que hi ha un gran ressentiment silenciat. 

Com va ser adaptar-se al món exterior?

— Com haver arribat d’un altre planeta. Creia que havia après alguna cosa mirant alguna pel·lícula, però no [somriu]. Amb el temps em vaig relaxar perquè em vaig adonar que ni havia de saber ni seguir totes les normes i podia tenir la meva pròpia manera d’encarar el món. Ni tan sols sabia com comunicar-me amb la gent, tenir una conversa bàsica. Al principi em sorprenia que en un edifici els veïns ni tan sols se saludessin. Em semblava inconcebible. I després, demanar per sortir a una noia... no sabia com fer-ho. I el fet d’arriscar-me a ser rebutjat, exposar la meva vulnerabilitat d'aquesta manera, se’m va fer molt difícil.

Per què creu que comunitats com la seva no volen tenir res a veure amb la resta del món?

— Hi ha un desig d'aïllament però també de ser compresos. Se senten molt frustrats perquè creuen que no els entenen i que els jutgen.

'Unorthodox' o 'Shtisel'?

Unorthodox, la sèrie que explica com una noia de 19 anys abandona una comunitat hassídica de Nova York, va ser una de les més vistes a Netflix durant la pandèmia. Shtisel és una altra sèrie d'èxit que relata el dia dia d'una familia que viu al barri ultraortodox de Jerusalem. La vida d'aquestes comunitats s'ha convertit en un filó, amb documentals com One of us (2017) i pel·lícules com Fill de Void (2012) i Disobedience (2017). "Unorthodox està molt ben feta però les idees que hi ha al darrere no són tan bones, ni en el món hassídic tothom és dolent ni en el món de fora tothom és tan bo: la noia que marxa de la seva comunitat és ràpidament acceptada i tothom la rep amb els braços oberts perquè és com un d'ells, i això no passa mai, perquè no és gens fàcil encaixar, molts et veuen com algú estrany", diu Deem, que és més fan de Shtisel. "Simplement és la vida d'una família, els seus problemes i les seves dificultats, i crec que és admirable i també una sèrie que pot mostrar com és aquest món. El públic hi pot accedir i treure's de sobre alguns prejudicis", afegeix. 

stats