MÚSICA
Cultura 01/05/2020

Toni de l’Hostal: l’Ossifar del País Valencià

L’autoanomenat ‘cansautor’ ha publicat el primer àlbum, ‘Repom’, durant la quarantena

Jesús Herreros
4 min
Toni de l’Hostal: l’Ossifar del               País Valencià

PalmaDavid Fernández ha parlat de la ‘generació Guillem Agulló’, en referència a tots aquells que varen viure les conseqüències de la Batalla de València. Era el temps d’un anticatalanisme populista promulgat per partits com Unió Valenciana, que, taronja en mà, varen estendre la idea que el valencià era distint del català. A Mallorca, les coses han estat sempre prou distintes. Si bé és cert que també hi ha secessionisme lingüístic, hi ha més grisos que al País Valencià. Un exemple recent: el decret del trilingüisme va costar a José Ramón Bauzá la manifestació més gran que recorda Mallorca, i el Govern. Aquí el secessionisme lingüístic té un preu.

Des del punt de vista cultural això va facilitar un fenomen com el d’Ossifar, un conjunt musical ben estimat que va donar testimoni de la realitat diglòssica de Mallorca i que hauria estat difícil de trobar als hostils anys noranta al País Valencià. Molts adduiran que aquest ús del ‘castellorquí’ i de les variants més dialectals només perpetua l’autoodi del català com a reducte folklòric, però també es pot dir que reflecteix un millor estat de salut social, en què es pot fer broma i reivindicar el patrimoni alhora, i l’èxit d’Ossifar n’és la prova.

Subversió al cançoner popular

Al País Valencià, l’Ossifar “dels pobles de mohatros ” seria Toni de l’Hostal. Descriptivista total i lladre cultural de guant de llaurador, l’autodenominat cansautor procedent de l’Alcúdia valenciana porta més de deu anys subvertint el cançoner popular per afegir-li el filtre de la seva cosmovisió particular. Sota el nom de Les Mãedéus, ha aconseguit vandalitzar la lletra de l’himne regional valencià; fer que Ring of Fire de Johnny Cash esdevingués Les putes Falles ; fer una cançó-recepta per fer una paella a ritme de Bob Dylan; cantar Al vent de Raimon en alemany a ritme de Rammstein, i ens ha encomanat llegir el Tirant lo Blanc a través d’Emerson, Lake and Palmer. S’ha atrevit fins i tot a crear el seu propi codi ortogràfic, que intenta reflectir la pronúncia de la parla oral en una clara burla al secessionisme lingüístic valencià que els defensors de les Normes del Puig volien implantar. “Hi va haver una època en que els blavers (partidaris del secessionisme lingüístic) es carregaren tots els accents perquè deien que no valien per a res. Jo vaig fer el contrari: posar-ne com més millor, fins i tot amb alguns del portuguès o el gal·lès”, deia en una entrevista recent.

Durant la quarantena del coronavirus, Toni de l’Hostal ha publicat el seu primer àlbum, Repom, pel nom que reben les taronges de fulla tardana, que adopten les suggerents formes que es poden veure a la portada i contraportada. És tota una declaració d’intencions per a un artista que pretén posar en valor tot allò que ha quedat fora del cabàs perquè no entra als cànons de la valencianitat cosmopolita actuals i, alhora, una reapropiació de l’espai folklòric que havia conquerit la dreta.

Ressuscitant aquest to folklòric de la tradició valenciana més coenta i escatològica dels sainets de Bernat i Baldoví, Toni de l’Hostal participava en les manifestacions de la Primavera Valenciana del 2012 cantant Mamelles i culs, la cançó que obre el disc i que podria entendre’s com una crítica a la desmobilització que patia València en aquella època. Però no és cap Niño de Elche en català.

L’estima pels subjectes que tracta supera l’afany de transgredir. Aquest tret es fa palès a M’agrades quan dius ausaes, una luxuriosa oda als subdialectes dels pobles perduts de la Ribera i que sovint s’han ridiculitzat a la ciutat. En una altra cançó posa en valor un dels trets dialectals més castigats de tot el territori catalanoparlant: l’apitxat, una variació fonètica molt habitual a les comarques del sud de València que substitueix l’estàndard de les consonants africades sonores per sordes. Es tracta de ‘Juan’ Juan’’, descrita com “la cançó més apitxada del món”, es mostra la realitat lingüística d’aquells que varen viure la infància amb normalitat aquesta ‘deformitat fonètica’.

Reivindicació del paisatge valencià

Al disc també hi ha una clara reivindicació del paisatge valencià: tant a Taronges, una invitació a l’amor entre bancals, com la versió lliure del cantautor Paco Muñoz d’ Aitana estima Ifak, on es narra la història d’amor i casament de dues muntanyes valencianes. És justament en aquest aspecte on demostra que és capaç de fer cançó protesta quasi preirònica: Tornem a la Morera sona ja a cançó popular, un subtil cant de lluita que oscil·la entre el prec i l’amenaça vetlada contra el conreu d’origen exterior com el caqui i el seu impacte visual al paisatge de la Ribera.

Cal reparar en la magistral producció de les cançons que hi aporta Héctor Tirado, qui és capaç de donar al disc l’àmplia paleta cromàtica de gèneres amb una versatilitat atlètica: des de la cançó tradicional passant per una mena de rock progressiu i la bossanova, fins a marxes mores.

La cistella de Toni de l’Hostal encabeix colombaires, pilotaris, bigots fusterians, i esmoladors, entre d’altres; és capaç d’ampliar el cançoner popular valencià amb la mà sàvia del pagès que coneix el seu camp.

stats