Palau de Congressos.- Joji Hattori va ser de bell nou l’encarregat de dirigir la Simfònica en el tradicional Concert de Cap d’Any, aquest cop acompanyat per la soprano Valentina Nafornita. Nova ubicació per a l’esdeveniment, l’auditori del flamant Palau de Congressos, on està clar que, com a mínim, no hi ha espai suficient per col·locar-hi una orquestra simfònica de dimensions mitjanes, que no deixa de ser un “petit” inconvenient. Hattori, com en ell ja és habitual, va decidir un programa molt a la mallorquina, o sigui, variat. A la família Strauss -Josef, Johan, pare i fill, i Eduard- hi ha afegit tot un seguit de composicions que van des del Morgen de Richard Strauss, que no té res a veure amb la nissaga vienesa, fins a una cançó de My Fair Lady que cantava Marni Nixon mentre Audrey Hepburn movia la boca. De fet, va ser una fi de festa molt cinematogràfica. Si I could have dance all night va ser l’encarregada de tancar el programa, tot just després de La màquina d’escriure, amb Armando Lorente a l’aparell, que apareixia a Embolic als grans magatzems, esbojarrada comèdia protagonitzada per Jerry Lewis, a continuació arribaren els bis, entre els quals no hi podia faltar el Danubi blau, que inexorablement recorda Kubrick a 2001, Una odissea de l’espai. Per la seva banda, la glamurosa Valentina Nafornita, talment Audrey Hepburn, amb el seu bis va tornar a retre homenatge a Marni Nixon interpretant I feel pretty, del musical West Side Story, que també i tan bé interpretava a la pel·lícula mentre qui movia la boca era Natalie Wood. Està clar que la tonalitat del concert era, com ha de ser, de festa major. Un divertiment que no té per què no ser sinònim de qualitat.
La prova de la darrera afirmació és la resta del programa, que naturalment no va deixar de banda el seu origen vienès, ja que va finalitzar amb la mamballetera Marxa Radetzky, de Johan Strauss, que tampoc no hi podia faltar. De Josef varen interpretar Frauenherz ; de Johan Strauss fill, a més del Danubi blau, Mein Herr Marquis, d’ El ratpenat, el no menys famós Vals de l’emperador i la cacofònica Sota llamps i trons ; mentre que d’Edward Strauss oferiren Mit extrapost. Però la nissaga era tan sols la meitat de la festa, que es va iniciar amb l’obertura de Les alegres comares de Windsor, d’Otto Nicolai. Joji Hattori, per la seva banda, es va armar amb el violí, amb el qual ens va interpretar l’exquisida Meditació, de Jules Massenet, una demostració de talent per part del també director i que sempre ens deixa amb ganes de més. La soprano moldava, que va fer una fi de festa llampant i simpàtica, ja ens havia mostrat del que és capaç amb la Cançó de la lluna, de l’òpera Rusalka d’Antonin Dvorak i també una versió una mica desapassionada del Morgen de Richard Strauss, acompanyada pel violí d’Smerald Spahiu. Tot i així, un instrument amb unes prestacions immenses en tot el recorregut de la seva tessitura, que qui en sap molt de veus la va definir com a infinitament homogènia. Un valor afegit a la festa major que sempre és un concert de Cap d’Any i del qual ningú no sortí decebut, entre d’altres perquè havia complert les expectatives, si no les havia superades.
