MÚSICA

Tito Ramoneda: “El Festival de Jazz el fem principalment per a la gent de casa nostra”

Director del Festival de Jazz de Barcelona i cofundador de The Project

Chucho Valdés va inaugurar divendres la 50a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, organitzat per The Project des del 1989. Tito Ramoneda (Barcelona, 1962), cofundador de la promotora i director del festival, es planteja el futur sense perdre de vista el passat. “Hem arribat als 50, una xifra màgica, rodona, i encara més en un esdeveniment cultural com un festival de música. Ara obrim un nou capítol sent fidels a la història del festival. Hem inaugurat al Palau de la Música amb un pianista, Chucho Valdés, de la mateixa manera que el primer Festival de Jazz de Barcelona es va inaugurar al Palau de la Música amb un pianista, Dave Brubeck”, diu.

The Project es va fer càrrec del festival el 1989. En aquest temps, quins han sigut els moments més delicats?

El moment més delicat va ser el primer any. Realment, era agosarat que una empresa tan jove, creada tot just un any abans, assumís la responsabilitat de tirar endavant un festival sense cap mena de subvenció pública. Un altre moment delicat va ser quan vam notar que calia elaborar un discurs artístic més potent, i ho vam redreçar incorporant el Joan Anton Cararach com a director artístic, que va ser tot un encert. També hi ha hagut moments delicats amb algunes crítiques ferotges. Va haver-hi un cert nucli del jazz més ortodox d’aquest país que veia com una agressió que una empresa tan jove, que a més feia pop i rock, de sobte agafés el festival de jazz.

I els moments més feliços?

Arribar a les 50 edicions amb èxit d’espectadors i artístic, amb diferents activitats que van més enllà dels concerts, haver pogut consolidar un projecte pedagògic com les classes magistrals al Conservatori del Liceu, haver pogut apostar per fer activitats gratuïtes al carrer, que tinguem sensibilitat per la gent de casa... També és una de les coses que s’ha criticat moltes vegades, que el festival no té cura de la gent de casa, i em sembla que és obvi que no és així: si repassem els programes dels últims anys, veurem que la presència del jazz de casa nostra és real.

També hi va haver crítiques quan programàveu propostes més pop o més indies , la qual cosa ja no es fa tant en els últims anys.

Sí, concerts de Lambchop, de John Grant... Fins i tot alguna aposta electrònica amb el Bugge Wesseltoft. És cert que en els últims anys el projecte jazzístic és molt més sòlid. No obstant això, també hi incorporem gèneres com el flamenc que tenen una presència destacada en el projecte De Cajón. Però sí que és cert que del món més estrictament del pop o de l’ indie, aquests últims anys n’hi ha hagut menys presència. Tanmateix, pot ser que l’any que ve tornem a tenir un Bob Dylan. Som totalment oberts de mires.

¿Heu integrat el De Cajón dins del Festival de Jazz per solucionar les dificultats que teníeu per trobar patrocinadors per al flamenc?

Exactament. El Festival de Jazz ha salvat el De Cajón, un festival que vam haver d’interrompre perquè no hi havia els recursos per poder-lo dur a terme com calia com a marca. El paraigua del Festival de Jazz facilita al De Cajón moltes coses a nivell de màrqueting i de comunicació. I no oblidem una cosa òbvia: la connexió entre el jazz i el flamenc.

¿L’àmbit del jazz és menys agressiu que el del pop pel que fa a les contractacions artístiques?

Els agents de jazz també s’aprofiten d’aquesta conjuntura de lluites entre festivals, de tanta competència, tot i que en el jazz no és tan present la voluntat de tenir l’exclusiva d’un artista, que és el que en fa apujar el preu. En qualsevol cas, al novembre, i en el món del jazz, hi ha molts artistes que fan gires amb normalitat per Europa i nosaltres no anem a buscar exclusives. Estic encantat que Chucho Valdés inauguri el festival i que també actuï a Múrcia, la Corunya o Madrid. Això en el món dels festivals de pop no passa perquè hi ha una competència ferotge. Una altra cosa és a l’estiu, quan festival d’estiu significa que les agències demanen més pasta, tot i que no és una situació equiparable a la dels festivals de pop.

¿El Festival de Jazz de Barcelona està pensat més per a la gent de Barcelona que per als turistes?

Sí. El festival el fem principalment per a la gent de casa nostra. Així va néixer i així el fem ara, i és molt important que la ciutat visqui el festival. Treballem per a la gent de casa.

¿Hi ha hagut bona entesa amb l’equip municipal d’Ada Colau?

A mi em sembla que sí. Crec que entenen que el Festival de Jazz de Barcelona és un festival estratègic des d’un punt de vista social i cultural i que és patrimoni de tots. Per tant, saben que han de cuidar el festival i creure-se’l perquè és una realitat. Ara el festival és patrimoni privat-públic amb una empresa que tira del carro i unes institucions locals, autonòmiques i estatals que acompanyen el projecte i li donen uns recursos perquè es pugui fer tal com el fem ara [un 16% del pressupost és públic; amb aportacions com la de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any ha sigut de 75.000 euros, més 10.000 per al De Cajón]. Si un dia les institucions deixessin de donar suport al festival, s’hauria de veure quin és el model de festival que s’hauria de plantejar.

¿Hi ha alguna activitat del festival que hagi sorgit d’una proposta de l’Ajuntament de Barcelona?

La de portar el festival als districtes va sorgir d’ells. I esperem potenciar-la els anys vinents.

El batec ioruba de Chucho Valdés marca el ritme al Palau de la Música

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF