Taylor Swift vol seguir sent la reina blanca del pop

Font inesgotable de picabaralles, la cantant de Pennsilvània publica avui el seu setè àlbum, ‘Lover’, un dels discos més esperats de l’any

Avui es publica el nou disc de Taylor Swift, l’única superestrella que ha sigut capaç de mirar de prop el gairebé indiscutible regnat de Beyoncé com a gran diva pop de l’última dècada. Núvia d’Amèrica (blanca) primer i habitual imant d’escàndols després, la cantant presenta Lover (Universal, 2019), el seu setè àlbum. Swift ha repetit amb Jack Antonoff, guitarrista de Fun i tècnic habitual de noms com Lorde i Lana del Rey, com a productor principal d’un disc de divuit cançons que no té cap col·laboració especialment destacable, tret de la del quintet country Dixie Chicks i la de St. Vincent com a coautora d’una cançó. Tot i que han passat dos anys des que la cantant va publicar Reputation, el seu anterior disc, la nord-americana va anar ensenyant diversos tastets del nou treball fins a la setmana passada, que va estrenar la cançó que dona nom a l’àlbum. Taylor Swift va anunciar la data de sortida i el títol del disc i va mostrar-ne la portada el juny passat en el seu compte d’Instagram.

Tot i que les cançons han donat algunes pistes sobre per on anirà l’àlbum, que van de la balada pop ( Lover ), als beats trencacolls ( You need to calm down ) i la tornada encomanadissa ( Me, a mitges amb Brendon Urie), s’espera que el binomi Antonoff-Swift hagi facturat un treball de pop canònic, en la mateixa línia del que la cantant ha anat fent des de la publicació de 1989 (2014), quan va acomiadar-se del country d’estadi per entrar per la porta gran al pop de masses.

Noia prodigi

Filla d’una casa de classe mitjana de Pennsilvània, Swift va encarnar de ben petita l’ideal ianqui d’una noia blanca, jove, atractiva i talentosa que acaba convertida en ídol adolescent després que els seus pares facin grans sacrificis. En el seu cas, la família al complet va desplaçar-se fins a Nashville (Tennessee) perquè Taylor aconseguís un contracte discogràfic. El va tenir el 2006, moment en què va debutar amb un disc de títol homònim i només 17 anys.

Començava una carrera triomfadora, sobretot en l’àmbit nord-americà, que va tenir una continuació que amplificaria encara més la seva incipient trajectòria: Fearless (2009). Aquest segon treball no només és important per l’immens èxit de vendes i repercussió, sinó també perquè la cantant i compositora va començar a dotar de relat els seus discos, una constant que s’ha mantingut fins avui. Fearless és un treball de pop adolescent que navega entre les històries d’institut, l’amor juvenil (en aquell moment sortia amb un dels germans de la boyband Jonas Brothers) i les confessions ensucrades, i que va aconseguir ser el quart disc més venut de l’any. No només va ser l’etapa de la consagració, sinó també la del salt fora dels Estats Units, sobretot després de l’escàndol dels premis MTV: Kanye West va interrompre el discurs d’agraïment de Swift després de guanyar el premi al millor videoclip femení. El raper va prendre-li el micròfon per denunciar que qui havia de rebre el guardó era Beyoncé, que aquell any estava nominada per Single ladies. D’un dia per l’altre Swift era no només la víctima de l’assumpte (va rebre suport públic de Katy Perry, Kelly Clarkson i la mateixa Beyoncé), sinó que també esdevenia la representació de l’Amèrica blanca del country comercial que tant demonitzava West.

Col·leccionista d'enemics

A partir d’aquell incident, Swift va anar acumulant èxits i controvèrsies a parts iguals. Va tenir baralles amb les germanes Kardashian (no podia ser d’una altra manera després de la polèmica amb West), Calvin Harris (exparella seva), Nicki Minaj, Demi Lovato, Diplo i la seva antiga amiga Katy Perry, amb la qual sembla haver-se reconciliat aquest estiu després d’anys sense parlar-se.

Siguin desavinences començades per ella o no, Taylor Swift sembla haver-se tornat tan poderosa com despòtica durant els últims cinc anys: ha deixat de ser la núvia del país per ser la famosa problemàtica per excel·lència del panorama pop. La mala fama cultivada no ha sigut impediment per anar batent rècords a les llistes d’èxits i sumant un número u rere l’altre.

Dues cançons van representar un punt i a part en la seva obra artística: We are never ever getting back together, de Red (2012), i, sobretot, Shake it off,de 1989 (2014), amb què Swift renega del seu passat country i la imatge de noia popular de l’institut per mostrar-se com una dona empoderada i una estrella rutilant amb força per discutir el lideratge amb qui sigui: per números, influència i repercussió, Taylor Swift és actualment la cantant més popular del planeta.

Encara sense dates confirmades per a la gira de presentació de Lover, Swift, que mai ha actuat a Barcelona, segueix sent notícia gairebé cada dia. Aquesta setmana ha ensenyat les peces de roba inspirades en el nou disc que ha dissenyat amb Stella McCartney i ha explicat que vol tornar a gravar les seves cançons publicades entre el 2006 i el 2017 en cinc treballs -en deixa fora Reputation - . Si tornés a enregistrar-les, aconseguiria el control dels masters, fet que no passa ara. Aquest material és propietat de Big Machine, el seu antic segell discogràfic, que, casualitats de la vida, ha comprat el seu enemic i antic mànager de Kanye West, Scooter Braun.

Així sonen els quatre senzills de ‘Lover’

¡ME!

Primer senzill i tornada a la Swift més comercial i soft. Amb una lletra que voreja la vergonya ensucrada que és, se salva per una tornada guanyadora. Està cantada a duo amb Brendon Urie.

‘You need to calm down’

Sens dubte, un dels senzills que aspiren a ser de les peces més populars de Lover. Cal destacar les bateries electròniques d’aires africans i una línia de baix que t’acompanya tota la cançó.

‘The archer’

Després que els dos primers avançaments del disc no fossin gaire exitosos, s’esperava que ho aconseguís aquest mig temps. Tampoc ha sigut cap gran revelació.

‘Lover’

Balada d’aquelles de tota la vida, amb un ritme semblant al Be my baby, de Phil Spector, una guitarra acústica rascada i l’entrada del piano a temps per a la tornada.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF