Repensar Europa des del cinema

L’Atlàntida Film Fest es reivindica com un espai per reflexionar, mitjançant pel·lícules i documentals, sobre el continent

“Necessitam una Europa diferent”, afirmava Ken Loach durant la trobada amb periodistes a què va assistir durant l’Atlàntida Film Fest. El festival ha escollit enguany un dels cineastes més compromesos i amb una mirada cinematogràfica política des dels seus inicis. I no és estrany. L’Atlàntida es reivindica com un espai de difusió de cinema que sovint no té lloc a la majoria de sales de cinema a causa de la dinàmica de la indústria, alhora que planteja una mirada crítica a l’Europa que habitam. Ho fa a través de pel·lícules i documentals que reflexionen sobre assumptes com el sistema econòmic, identitats de gènere, feminisme i migració.

Precarització i fronteres

Ken Loach, director de Tierra y libertad, reclama una Europa que no sumeixi la seva ciutadania en situacions com les que ell fa viure als seus personatges; amb vides precàries, sotmesos a una esclavitud tàcita. Les seves pel·lícules, a més, reflecteixen l’evolució del sistema capitalista, que assegura que “ha anat a pitjor”. Des de Cathy Come Home (1966), que narra la història d’una parella jove amb un fill, condemnats a una vida de pobresa i desocupació, fins a Sorry we missed you, que acaba d’estrenar a Canes i mostra la vida d’un matrimoni amb un fill amb feines precàries. “Europa està basada en els interessos de les grans corporacions i no ha afavorit la solidaritat entre les classes treballadores; de fet, ha portat a divisions i racisme”, argumentava. Així i tot, el panorama no el porta a la desesperança: creu en la força dels moviments socials que s’estenen per Europa, com el de les armilles grogues, que reflecteixen els directors Gilles Perret i François Ruffina a J’veux du soleil!, que es va estrenar a Espanya en el festival.

Es tracta d’una road movie que recorre França amb els armilles grogues i planteja una mirada animada i compassiva de les protestes protagonitzades per homes i dones que s’espolsen la resignació i reclamen els seus drets. El moviment es va estendre, encara que en menor intensitat, a altres indrets d’Europa com Espanya, Bèlgica i Itàlia perquè, com afirmava Loach, les conseqüències d’una vida precària “es repeteixen a tot Europa”.

També francesa però veïna d’Eivissa ha passat pel festival la fotoperiodista de guerra Christine Spengler per presentar el documental sobre la seva vida, Moonface. Una mujer en la guerra, dirigit per Xavier Herrero. Spengler és una de les poques dones que ha fotografiat la majoria de guerres del segle passat. La majoria, fora d’Europa, però precisament el darrer reportatge el va fer al seu país, l’any 2016. En concret, a la Jungla de Calais, el camp improvisat de migrants més gran d’Europa, que va arribar a aglutinar devers 10.000 persones en condicions infrahumanes. “No es considera guerra, però sí que és una altra guerra”, afirmava la reportera, amb una obra que destaca per absència de morts i sang, i només una o dues fotografies -analògiques- de cada escena.

La gestió de les fronteres i l’acollida de les persones migrants i refugiades és un dels grans assumptes a què Europa ha de fer front i per la qual és molt qüestionada. En aquest sentit, l’Atlàntida Film Fest proposa documentals com Idrissa, crònica d’una mort qualsevol, dirigida pels catalans Xapo Ortega i Xavier Artiga, els creadors de Ciutat morta. L’obra és una reivindicació de justícia davant “l’enèsima víctima del racisme institucional europeu”, afirmen els autors. El documental s’engega per investigar la mort d’Idrissa Diallo, detingut en un Centre d’Internament d’Estrangers a Barcelona (CIE). Fan la feina que la justícia espanyola no va fer, ja que va desestimar el cas i va bloquejar l’accés al seu expedient policial.

Per repensar les fronteres cal, en el fons, fer un gir en la política exterior i The Feminister obre una porta a la reflexió en aquest sentit. El documental de Viktor Nordenskiöld, que s’estrena a Espanya de la mà del festival, acompanya la ministra d’Afers Exteriors sueca, Margot Wallström, durant quatre anys de la seva gestió. Wallström ha estat pionera a plantejar el feminisme com a base ideològica en les relacions internacionals i política exterior, posicionant la igualtat de gènere com a centre.

Feminisme i indústria cinematogràfica

Els responsables del certamen tenen clar que el feminisme és un dels moviments clau d’aquests temps i que la indústria cinematogràfica encara és un àmbit altament masculinitzat. “Estam fartes que ens demanin només a nosaltres, les dones, sobre ‘com és ser dona en un món tan masculinitzat’. Per què no ho demanen també als directors?”, reclamava Marina Lameiro, directora de Young & Beautiful, durant l’encontre amb dones cineastes novelles que l’Atlàntida va organitzar aquest dimecres. Hi varen participar, també, Maria Antón Cabot, directora de ; Marta Lallana i Ivet Castelo, directores d’ Ojos negros ; i Gemma Blasco, directora d’ El zoo. Les cineastes varen denunciar el paternalisme i masclisme que han hagut de patir -i pateixen- per tirar endavant els seus projectes, pel fet de ser dones i joves. A més, varen qüestionar l’ús que es fa sovint de la ‘mirada femenina’ en el cinema. “El que m’agradaria és que hi hagués més dones fent thrillers, pel·lícules d’acció o amb violència”, reclamava Lameiro.

Joventut, identitat i xarxes socials

Diversos films que proposa el festival giren entorn de la identitat i el gènere, les expressions de la joventut i les noves tecnologies. Aborden aquestes qüestions obres com, per exemple, L’Animale, Acid i Serás un hombre. L’ Animale, de Katharina Mueckstein, és una mirada sense filtres al final de l’adolescència. Mitjançant la relació d’un grup de joves, tracta les contradiccions que tenen vers el desig, la passió, la masculinitat i la feminitat, en un moment vital clau per a la construcció de la personalitat.

Acid, d’Aleksandr Gorchilin, posa el focus en la joventut. El títol fa justícia a un film que construeix un relat implacable i cru de la joventut russa, atrapada pel nihilisme, en un món de sexe, drogues i techno, mentre intenten trobar un sentit a la vida. I Mating és el resultat d’un experiment social i virtual de Lina Mannheimer. Dos adolescents responen a l’anunci a internet publicat per Mannheimer i accedeixen a gravar-se mentre es coneixen a través d’una cita en línia. La pel·lícula, que mescla documental i ficció, reflexiona sobre com condicionen les xarxes socials els mil·lennials i com la manera de viure ha canviat les relacions sentimentals.

El festival acaba el diumenge 7 de juliol a Palma, però continua fins a l’1 d’agost a Filmin amb més de cent propostes per pensar una altra Europa.

El cartell de la novena edició ha estat a càrrec de l’artista canari Nauzet Mayor. L’escultura, de rostres que no acaben d’encaixar, vol representar la realitat europea actual. Mayor pren el relleu a Ana Cabello, Albert Pinya i Miquel Barceló, autors dels d’edicions anteriors.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF