Rafel Joan: “M’estim més un brot de fonoll que un cotxe”

PalmaPinta allò que veu i que viu. Rafel Joan (Palma, 1957) fa gairebé quatre dècades que posa el seu món damunt teles, papers i fustes de gran i diminut format, perquè, segons assegura, en cada trosset de pintura, hi cap la vida sencera. Paisatges del Pla amb el puig de Sant Salvador al fons -el paisatge que contempla des de ca seva, a Vilafranca- i fons marins es confonen; millor dit, sovint es fonen els uns amb els altres, en una visió unitària de la natura i l’existència. Així és com ho veu i ho viu aquest pintor singular que, fins al 6 de març, exhibeix una selecció de les seves obres a la galeria Aba Art Lab de Palma i que, a partir del 21 de març, ho farà a la sala Parès de Barcelona.

Fa molts anys que la vostra pintura es pot sentir com a celebració de la vida. La concebeu així?

En certa manera, hi pens com el tercer dia de la creació, amb la imatge del Jardí de les delícies del Bosch, quan el tríptic està tancat. L’aigua i la terra, tot u. Des del 2010, jo som tant dins com fora de l’aigua. De fet, en caminar sota l’aigua, vaig veure tots els quadres que havia fet. Són aquestes bellumes, que és la llum segregada en rotlos, en cadascun dels quals hi caben els detalls de la vida, pensaments, la família... I totes aquestes parts del món fan un món unitari. Com en la música, ja poden ser quatre, cinc o cent músics, que quan s’ajunten fan una sola peça. La vida també és així, i és important veure-la com un conjunt unitari.

I de la celebració, què ens en deis? Hi ha alegria, llum, a la vostra obra. És com un miratge, una il·lusió.

Ho veig com una il·luminació. No vull dir que és com un miracle, perquè, perquè... Potser per una reticència davant la connotació religiosa, que no hi crec, però si som capaços de treure-li, sí que ho és, un miracle. Segur que hi ha termes que em surten per l’educació religiosa que teníem, i que fora de la religió m’agraden molt. Pens en conceptes com el de la comunió, fins i tot combregar és un verb que m’agrada, perquè és estar amb els altres, amb tu, amb el que t’envolta. És l’actitud per no sentir-te entotsolat, encara que estiguis tot sol, amb un sol quadre, un any o més. Vaig fent molt tira-tira, tenc una convivència llarga amb l’obra i amb mi mateix. Som molt contemplatiu.

La relació llarga amb cada obra afavoreix que la pintura vagi fent el seu camí, com la vida?

En aquesta relació llarga amb l’obra, hi entra un altre concepte que també m’agrada, que és el de la transformació. La teva acció va canviant les coses, sobretot si t’ho qüestiones tot, la taca, la pinzellada, la llum, el color i el blanc, vas actuant aquí o allà. I quan actues, aquí i allà, i ho fas per necessitat, aquesta constel·lació que és un quadre va canviant el seu ordre. Com a la vida.

Dins l’explosió natural que en certa forma mostren les vostres pintures, l’ordre hi té un lloc important?

Som molt ordenat, ho puc trobar tot a les fosques. I sí, per mi, pintar és compondre. Sempre trobes el lloc ideal per a cada pinzellada, per a cada taqueta. I quan el trobes, hi veus més.De fet, tot el que feim és per veure-hi més. I també perquè els altres hi vegin. Però primer hi has de veure tu.

Allò que veis i que pintau és el paisatge que teniu al davant i a dins?

Pintar és una manera de viatjar sense moure’t del lloc. També és una manera de moure’t sense viatjar. En tot cas, si abans he parlat de miracle, el miracle és trobar un lloc que sigui un paradís. Quan vaig tornar de Barcelona, cercava el meu paradís a foravila. Tenc records de camp i de mar molt marcats des de la infantesa. Primer en una cova a Felanitx; després, a Vilafranca, hi he trobat el meu paradís.

Quan jo esmentava l’alegria, és perquè els vostres paisatges no estan urbanitzats ni ferits per autopistes.

L’alegria surt de la pena. Fas això per resistir, per aguantar. I no, no hi ha ni construccions, ni carreteres. M’estim més un brot de fonoll que un cotxe. És més, en cada fulla d’un ullastre hi trob la llum, sovint contempl cada fulla com un pensament. També en els fenòmens més petits hi trob la vida: la floridura és preciosa. Els líquens són paradisos, diminuts però immensos.

És una mirada poètica, la vostra. Pictòricament, a més, heu estat molt fidel al paisatge, fins i tot quan el paisatgisme ha viscut hores molt baixes.

La poesia, a banda de la pintura, és el que més m’ha ajudat i m’ajuda a veure-hi. Tenc molt en compte la bellesa o l’harmonia. I mai no pens que els llenguatges o els gèneres estan esgotats. No està tot fet. Tot allò que et surt de dins, es pot convertir en un moment etern. Andreu Vidal ho deia: “L’eternitat és ara”. Amb ell xerràvem de l’ànima. La tenc molt present.

Es pot dir que teniu un posicionament ecologista?

Diria que som naturalista sobre totes les coses i, com a tal, defensor de la natura i de la vida. El meu activisme és la meva pintura i la manera que tenc de viure.