FILOSOFIA

Què diu la filosofia sobre el coronavirus?

En aquest article s'exposen algunes aportacions filosòfiques que afavoreixen la comprensió d’aquesta crisi

La filosofia desplaça la reflexió sobre el coronavirus des de l’àmbit de la salut cap a problemes més abstractes que formen part de les preocupacions humanes, i per tant, filosòfiques, com ara, el sentit de la vida, la seguretat, el mal, la mort, la desigualtat, la veritat, la llibertat, la tecnologia, el capitalisme i la política. En aquest article exposaré algunes aportacions filosòfiques que afavoreixen la comprensió d’aquesta crisi, començant per la visió del filòsof nord-americà Noam Chomsky.

Chomsky fa una lectura ideològica del virus per responsabilitzar els governs neoliberals del col·lapse dels sistemes de salut a causa de la seva debilitat derivada de les retallades associades a la crisi del 2008, desmarcant-se de les teories conspiratòries que defensen la propagació intencionada del virus amb fins geoestratègics. En el marc de la interpretació ideològica del virus se situa també el filòsof Slavoj Zizek. Zizek manifesta que l’autèntic virus que ha infectat la societat és el capitalisme, denuncia la preocupació excessiva pel decreixement i el col·lapse econòmic i la deriva autoritària dels estats, a la vegada que confia que l’emergència sanitària global provocarà una recuperació de la confiança en la comunitat que permeti reinventar el comunisme sobre bases autènticament solidàries, cooperatives i comunitàries. El filòsof sud-coreà Byun-Chul Han és molt més pessimista i pensa que el virus no només no podrà vèncer el capitalisme, sinó que pot dur a nous totalitarismes, concretament diu que existeix el perill que la Xina i altres països asiàtics aprofitin la superioritat i eficàcia demostrada a l’hora de gestionar l’emergència vital, en comparació amb les democràcies europees, per exportar el seu model de supervigilància. Han considera que aquests països han pogut controlar la crisi gràcies a la vigilància digital de la població i els seus moviments, i a la tradicional obediència asiàtica, que té les seves arrels culturals en el confucianisme. Giorgio Agamben comparteix el temor de Han per la salut de la democràcia i per la temptació de perllongar l’estat d’excepció més enllà del virus. També es mostra preocupat per la desinformació sobre la pandèmia i l’ús polític dels sentiments i la por. Alain Badiou s’alinea amb pensadors com Zizek que treballen al servei d’un canvi polític, encara que té clar que l’epidèmia per si mateixa no donarà lloc a polítiques innovadores. Segons Badiou, la pandèmia viral posa en evidència la globalització i la contradicció entre economia i política, consistent en la manca d’un govern mundial capaç de combatre globalment l’expansió d’un virus que l’economia global ha convertit en epidèmia. Badiou posa l’accent en el problema d’escala en què es mou el poder econòmic amb relació al polític, i de passada posa en evidència la inacabada construcció política europea, estancada en la sobirania dels estats-nació. Sense voler contradir el pensament d’aquests autors es podria afegir que en temps de coronavirus la limitació transitòria de llibertats individuals adquireix paradoxalment un sentit solidari de protecció i cura de la vida, i constitueix un nou episodi en la disputa política entre llibertat i seguretat.

Entre els pensadors més crítics amb el neoliberalisme i l’impacte social de les seves polítiques se situen Marina Garcés i Santiago López Petit. Ambdós acusen el sistema de la crisi. Garcés posa l’accent en el fet que la crisi actual intensifica l’experiència de fragilitat i fallida del sistema, i incideix en el classisme que fa possible que els sectors més precaritzats de la població siguin els més exposats al contagi a causa de la necessitat i l’obligació d’anar a treballar. La crítica de López Petit també és sistèmica, afirma que el capitalisme desbocat és la malaltia social que ha creat l’amenaça per la salut, mostrant la paradoxa que el mateix sistema i la seva lògica es presenten també com la solució, imposant a la població un estat d’excepció, apel·lant a l’individualisme i l’autoprotecció com a millors vacunes i parlant enganyosament en nom de la vida, que destrueixen contínuament.

Pensar la pandèmia com una guerra és immoral. Les guerres divideixen, exalten la violència, justifiquen el sacrifici de vides humanes i glorifiquen la mort. Humanitzar el virus du a la guerra civil, a desconfiar de veïns i familiars, a identificar-los amb enemics i bombes biològiques, transmissors del virus i la mort, i sobretot impedeix pensar amb claredat. Daniel Innerarity critica la simplicitat de la retòrica bel·licista. El discurs oficial s’ha militaritzat, arribant a l’extrem de convidar la ciutadania a comportar-se amb l’obediència i la disciplina pròpies de soldats. El que està passant és una catàstrofe, no una guerra. És urgent substituir les consignes patriòtiques per valors de cooperació i sentiments d’amistat, amor i pau.

Una nova oportunitat

Aquesta catàstrofe humana permet avançar algunes lliçons: la teràpia de xoc de paràlisi de l’economia adoptada pels estats està causant efectes secundaris beneficiosos per al medi ambient i catastròfics per a l’economia, està demostrant que la reducció sobtada de l’activitat econòmica i la mobilitat té efectes positius per al medi ambient i el clima, amb una reducció significativa d’emissions de gasos hivernacle, i posa en evidència una vegada més la contradicció entre economia i medi ambient. Mostra també que les autoritats disposen dels mecanismes adequats per actuar contra la futura pandèmia climàtica. La sortida d’aquesta crisi és una nova oportunitat per posar definitivament la cura de la vida en el centre de la política, planificar transicions ecosocials i construir una economia postcreixentista que satisfaci les necessitats humanes sense superar els límits ecològics del planeta.

La ciutadania ha acabat acceptant a contracor les limitacions a la llibertat de moviments, a canvi d’una difusa promesa de seguretat. La vida s’ha convertit en un bé preuat, s’ha redescobert la vulnerabilitat dels cossos i la interdependència social. El sacrifici de viure confinats és un exercici de voluntat, insuficient sense el sacrifici de milers de treballadors que garanteixen els serveis bàsics. El virus posa a prova la convivència i la gestió del temps. Creix la necessitat d’afecte i comprensió i també la desconfiança cap als altres. L’oci adquireix gran importància. El confinament massiu ha dut a l’alliberament de continguts educatius i culturals, i està estimulant la creativitat i un oci improvisat i alternatiu, orientat a fer més vivible la quarantena. Els balcons s’han convertit en espais d’interacció i reivindicació. Es comparteixen digitalment escenes familiars, com entreteniment, i en senyal d’esperança i superació de les dificultats. L’onada de positivitat esdevé una estratègia d’adaptació i superació de l’angoixa existencial, però no pot ocultar la impotència i la ràbia per les morts que es podrien haver evitat amb un sistema de salut pública amb els mitjans i recursos adequats.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF