Pere Salas: “La idea d’estat no només és hegemònica, sinó que tendeix a ser exclusiva”

El professor d’Història a la UIB publica 'L’espanyolització de Mallorca, 1808-1923'

“Vivim en un món dominat, encara, pels estats-nació. I el seu nacionalisme oficial marca l’agenda política internacional i a l’interior de cada país. Espanya no n’és cap excepció en ple segle XXI. Però això no ha estat sempre així”, es llegeix a la contracoberta de L’espanyolització de Mallorca, 1808-1923 (El Gall Editor) . És el darrer treball de Pere Salas, professor d’Història de la Universitat de les Illes Balears. De la investigació realitzada n’ha sortit un llibre que, segons apunta Antoni Marimon al pròleg, “analitza una qüestió fonamental per a la història de Mallorca, el procés pel qual els mallorquins varen assumir que la seva identitat nacional, la seva ciutadania política, era l’espanyola”.

Fins a quin punt aquesta identitat espanyola que assumeixen els mallorquins és un tema essencial en la nostra història contemporània?

És rellevant si tenim en compte que aquí hi havia una població que des de la Conquesta havia mantingut una identitat pròpia. A partir del segle XIX, amb la progressiva espanyolització, aquesta identitat, de manera també progressiva, va passar a ser secundària. La nova identitat espanyola la va subordinar. Això explica comportaments que vindran després, també ara.

Situau l’inici de l’espanyolització de Mallorca al 1808. Respon a una estratègia política aquest procés de mutació identitària?

Hi ha una part d’estratègia, però només una part i no sé si és l’essencial. Jo som molt antiteoria de la conspiració. Hem de pensar que, a tot l’Occident, les grans revolucions, especialment la francesa, foren el moment clau per a la formació dels estats-nació. Seguidament, del 1808 al 1814, la Guerra del Francès -com es va denominar a Mallorca i a Catalunya el conflicte bèl·lic entre Espanya i l’imperi napoleònic- va pressuposar l’existència d’un ‘nosaltres’ (els espanyols) respecte dels invasors (els francesos). Hi ha una nacionalització de la ciutadania i Mallorca segueix aquesta pauta general. Com apunta Antoni Mas a Llengua, terra, pàtria i nació, abans ja hi havia elements que vinculaven Mallorca a la identitat espanyola, però serà a partir del segle XIX quan aquesta espanyolització es va fer de cada vegada més popular.

Voleu dir que no va ser imposada per l’Estat?

Vull dir que no només va ser una imposició, que també hi va ser directament o indirecta, sinó que una part important va esdevenir per voluntat pròpia, per una demanda social creixent. L’estat-nació va vendre la pel·lícula que representava la modernitat i això ho varen comprar des dels poders locals fins als obrers i la pagesia. Aquest és potser l’element més innovador que ens demostra la investigació de la història, i no ho dic com una cosa positiva ni negativa. Potser a mi no m’agrada que fos així, però ho és. Davant totes les teories del fracàs, hem de pensar, com apunta l’historiador valencià Ferran Archilés, que per al nacionalisme espanyol va ser un èxit. Va saber reunir totes les ideologies i totes les classes socials. L’Estat es va legitimar, amb lleis, recursos, crides a la guerra i identitat nacional. Abans era impensable que els mallorquins morissin per la pàtria, des del segle XIX sí.

Però aquí hi havia un regionalisme.

Sí, com a molt hi havia un regionalisme, però que també té la mirada posada a Espanya. Si bé és cert que els regionalistes mallorquins treballen contra la pèrdua d’una cultura i una identitat pròpies, i van als Jocs Florals... Ara bé, també als Jocs Florals hi havia poesies que són odes a Espanya. Pensen Espanya com una suma de regions o de pàtries (no en diuen nacions) que fan una gran nació. Estan en contra de la castellanització, però no només no qüestiona la identitat espanyola, sinó que en fa més. És cert que es fa de manera diferent del que era el model dominant -uniformització política, centralització i castellanització-, el qual no accepta el regionalisme de cap de les maneres. Els regionalistes no volien crear una entitat separada d’Espanya, volien fer una Espanya diferent de la que es feia.

Escriviu que “la nació sembla immune al pas del temps i el nacionalisme també”. Fins a quin punt?

És la identitat més forta, ens agradi o no. Majoritàriament es pensa i s’actua en nom de l’estat-nació. Parlam de mercats o de productes xinesos, britànics... Com s’explica, si no, l’afició a la selecció espanyola de futbol si no hi hagués un sistema identitari molt potent? Tampoc l’ascens de la ultradreta no s’explicaria si la identitat nacional no tingués molta força. O a Mallorca, sense anar més enfora, quins partits polítics guanyen les eleccions?

Per què els espanyolistes neguen el seu nacionalisme si, com deis, és una història d’èxit?

En l’actualitat, és un èxit seu haver aconseguit que el seu nacionalisme passi gairebé desapercebut. Només són nacionalistes els altres. I tot allò que no estigui dins el nacionalisme estatal pot ser considerat nociu. La idea d’estat-nació no només és hegemònica, sinó que tendeix a ser exclusiva.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF