Cultura 28/07/2018

Olivier Schulbaum: “La cultura ha d’aprendre més de l’economia social i solidària”

Emprenedor social

Metamòrfiques
8 min
Oliver Schulbaum: “La cultura ha d’aprendre més de l’economia social i solidària”

El binomi art i comunicació va introduir Olivier Schulbaum en el camp de la producció. Treballant a Berlín, va conèixer els moviments comunitaris i el dret d’accés a la cultura. Cofundador de Platoniq juntament amb Susana Noguero i Ignacio Garcia. Per a la conversa seiem a la fresca al carrer del Forn de L’olivera.

Com arribau a Platoniq Lab?

Vaig estudiar art i comunicació. A Berlín, quan feia feina per a una televisió francoalemanya fent documentals sobre tecnologia, cultura i gèneres musicals, vaig observar que allà es gastava molt de pressupost pagant per drets d’arxius de televisions privades i públiques; llavors, el pressupost ens limitava per donar accés a la informació. Al mateix temps a Berlín hi havia molt de moviment en temes de cultura oberta lligada a temes d’ocupació d’espais. Platoniq neix un poc d’aquesta combinació de dues visions: una amb un accés més tancat i limitat cap a una visió de cultura més oberta i lliure. A Berlín també ens va ajudar el moviment que va néixer reclamant el dret d’accés a la cultura.

La feina de Platoniq Lab facilita processos de cooperació i innovació social emprant eines digitals i metodologies per introduir canvis culturals en organitzacions com ONG, institucions, cooperatives…

Platoniq sempre ha produït projectes propis sota la demanda de comunitats. Nosaltres som el resultat d’un model organitzat germànic del Berlín dels 90 amb la flexibilitat més mediterrània. Això ens dona una agilitat que ens permet intervenir a qualsevol espai que tingui una organització institucional o no. Ara treballam molt amb cooperatives d’economia social, però també amb ajuntaments. Sempre desplegam una doble pota, que és el disseny de metodologies aplicades a organitzacions i les seves demandes, però acompanyada pel desenvolupament d’eines, que són totes de codi obert, donant una garantia respecte de les eines que es puguin mesurar perquè, en el següent procés, no hi hàgim d’intervenir. És una mica ambiciós [riu]. però la idea és que puguem desaparèixer i no crear dependències.

Des de Platoniq Lab el 2011 vàreu llançar Goteo, una plataforma de ‘crowdfunding’ per finançar projectes de codi obert. és a dir, projectes que es comparteixen per descentralitzar el coneixement i la propietat. Quin model d’economia social defineix Goteo?

El que fa Goteo és: “T’ajudarem a finançar-te, però m’has de dir quina és la part oberta del teu projecte”; o sigui, primer feim la pregunta de quin és el teu compromís social i t’ajudam a fer que part del que fas tingui un sentit i una llicència oberta a quelcom específic. Ningú no hi entra si no té un compromís social que es concreti. Crec que el nostre esforç s’ha basat a tenir un model que permet ser entès per totes les bandes de la societat, fins i tot els més orientats a finançar. La idea és no deixar tota la responsabilitat als ciutadans per finançar projectes d’impacte social perquè ja pagam impostos. Llavors, el que tenim és un model que es diu ‘matchfunding’, en el qual hi ha entitats públiques que multipliquen les aportacions ciutadanes i ajuden a fer que els projectes tinguin una formació abans de llançar-se a una campanya de ‘crowdfounding’. Aquest model és el que ens defineix i del qual estam més contents.

Un dels tallers que impulsau és dedicat al patrimoni digital dels museus i en el qual voleu fer feina amb col·leccions d’art i disseny del patrimoni cultural europeu. Quina és la finalitat?

Treballam amb la fundació Europeana. Som el laboratori a Espanya que representa aquesta xarxa. Parlam d’una xarxa no només de museus públics, sinó també de col·leccions privades que han reunit tresors visuals històrics i necessiten tenir més sentit que estar penjats en un museu. Ens encarregam que aquests continguts arribin a comunitats específiques de creadors, però també d’emprenedors socials o antropòlegs, i els donin un altre sentit. El Rijksmuseum d’Amsterdam té una línia molt concreta que es diu Rijks studio, que ofereix obres en una resolució alta perquè els dissenyadors les puguin reutilitzar mitjançant llicències obertes. Els tallers que impartim van en aquesta línia. És l’ús o el reús del patrimoni digital obert i de domini públic. Crear debats per escoltar noves històries en temes de migració o colonialisme, per exemple. Revisam les nostres metodologies perquè siguin molt més inclusives.

El banc comú de coneixements és una de les accions que desenvolupa Platoniq Lab. De fet, vàreu impulsar un projecte a una escola juntament amb el col·lectiu Zemos98 en el qual els alumnes desenvolupaven altres possibilitats d’aprenentatge.

El banc comú és una customització digital de metodologies d’aprenentatge mutu, són eines que permeten gestionar intercanvis de coneixements que es puguin traduir en espais públics organitzats prèviament, en els quals tu com a estudiant aprenedor puguis triar el tipus de coneixement i garantir que no sigui d’un en un, sinó d’un a molts, ja que es dona un intercanvi que es documenta i arriba a moltes més persones. I sí, amb Zemos98 es va implementar a un institut d’un barri de Sevilla, una experiència molt intensa. Es va gravar un documental que, quan el veig, em fa plorar d’emoció. El punt positiu és que es pot reproduir a altres llocs, té un punt de flexibilitat. Es va fer amb una comunitat de dones maltractades que intercanviaven els seus coneixements. Una mateixa metodologia pot ser adaptada en altres contextos. Crec que aquest projecte va arribar massa aviat. Ara hi ha plataformes digitals d’estudiants, molts intercanvis de coneixements. Crec que va arribar prest respecte de l’economia col·laborativa.

Encara que treballau fora de les Illes, una de les seus és a Mallorca. Es presten els col·lectius culturals de les Illes i les institucions a desenvolupar projectes mitjançant la vostra plataforma?

És més tipològic i de com estam educats culturalment. Aquí el debat està molt enfocat als drets de l’artista creador, però personalment crec que el vertader repte és que el teu impacte pugui arribar a comunitats més extenses. És un poc provocatiu això que dic [riu], però tenc tendència a pensar en col·lectius. Esperam que ens donin coses perquè les mereixem i sí, però les mereixem més si ens ajuntam amb altres. Aquí el ritme i la velocitat són diferents que a altres ciutats, ho hem d’aprofitar per ser més estratègics, ajuntar-nos. També podem entrar a parlar de temes de plataformes de decisió col·lectiva. És difícil moure la gent, però es poden emprar eines per no estar obligats sempre a anar a assemblees per falta de temps. Tenc esperança [riu]. Ara estam en un projecte europeu en el qual treballam amb sis llocs de ciutats diferents: edificis emblemàtics públics que necessiten decisions col·lectives per un ús concret, com ara Som presó aquí. Però hem de tenir una entitat que garanteixi que es tindran en compte els criteris de la gent. De tota manera, encara que nosaltres venim del món cultural, estam més lligats a l’economia social. La cultura ha d’aprendre més de l’economia social i solidària.

Si cercam la definició de participació ciutadana, podem trobar múltiples respostes. Quina seria la vostra?

Participació ciutadana és tot menys un botó que et digui ‘Participa-hi’ si no és mitjançant un acompanyament. La tendència és que moltes ciutats tenen aquest botó, però no tenen un pla com per rebre i acompanyar. La plataforma Decidim Barcelona, per exemple, està pensada com una eina per a la comunitat, però si ho mires bé, els processos estan dissenyats per l’Ajuntament. També hi ha coses en la llei de participació estranyes. S’empren plataformes, però no es pot firmar a través d’una plataforma; això és una limitació. La plataforma és oberta a la participació. Els ciutadans poden presentar iniciatives, però amb un pla predefinit de l’Ajuntament ara ja es comencen a obrir a les iniciatives ciutadanes, que és el que defensa Decide Madrid, molt més directes, més vives. Però si no acompanyes aquests processos, és una democràcia que no arriba gaire enfora. Hem d’aprendre de les dues ciutats. Si mires Palma, ara s’ha desplegat una pota més que són els pressupostos participatius, que no entraré a valorar, però es pot fer moltíssim més que això. Si la plataforma no et guia clarament, no pots exigir una participació directa, intensa i que tu, com a institució, no tinguis capacitat per respondre; t’hi has d’involucrar. Qui entra quan les regles estan establertes? Pot opinar?

Enguany heu començat a treballar en el projecte Decide Madrid, una plataforma de participació ciutadana impulsada des de l’Ajuntament. Per què intervé Platoniq en aquest procés?

Hi intervenim perquè la plataforma és de codi obert i és una eina que et permet desplegar programes específics, com poden ser els pressupostos participatius a Palma, però Madrid té moltes més funcionalitats: debats, plans per a la ciutat... Nosaltres únicament intervenim en una part fonamental, que són les iniciatives ciutadanes, que té a veure amb l’origen d’aquest tipus d’eines que és la democràcia deliberativa i directa. És a dir, els ciutadans poden fer propostes que si obtenen un llindar de vots, després es passen a referèndum, i si el vot és positiu, l’Ajuntament les ha d’aplicar. El problema és que hi ha moltíssimes iniciatives, però només dues han arribat a aquest llindar, perquè es necessita molta participació. A nosaltres ens criden per aportar l’experiència que tenim amb Goteo i aplicar aquest finançament. Bàsicament ajudam a desenvolupar una experiència amb altres col·lectius que depenen de MediaLab i el grup de treball ParticipaLab en la línia d’iniciatives ciutadanes perquè sigui més fàcil fer campanyes que arribin per aquest tipus de suport, acompanyar, fer possible que els llindars es puguin assolir.

Pensau que la nostra societat està educada per aquest tipus d’intervencions?

Hi ha una cosa bona d’aquestes eines i és que es poden emprar per a processos que no són oficials o amb una entitat pública al darrer. Som Energia utilitza Decidim per a questions pròpies de la cooperativa, per exemple. Llavors, si no estam contents amb el tipus de participació, tenim la possibilitat d’agafar aquestes eines i participar-hi en la mesura que puguem. Aquesta cultura de participació no és gaire diferent dels processos analògics, bàsicament s’han de definir regles del joc, governances, transparència, perquè, si no, analògicament o digitalment no funcionarà. Per mi la tecnologia millora el procés, com per exemple la monopolització del debat a les assemblees, sempre acaba parlant el mateix. El digital és més neutre perquè evita problemes que sorgeixen més ràpid en la participació analògica. El que fa falta són facilitadors de participació tant digitals com analògics que puguin fer aquesta transició.

Què us sembla que des de les Illes s’impulsi un institut d’indústries culturals?

Hi ha tantes indústries [riu]. Primer, on és la indústria? Després podem veure si necessitam un institut. Crec que és un model sobredimensionat. És com un edifici que veig allà enfora però no tenc gaire esperança amb aquests tipus de processos i no form part d’aquest model. Pens que n’hi ha un altre que està socialment més connectat amb un món més responsable i transparent. Que s’inspiri en l’ICEC no sé si té sentit en l’àmbit insular. Atraurien la meva atenció si es diguessin institut d’indústries culturals responsables, ètiques o transparents [riu].

Des dels anys d’experiència, pensau que hem avançat com a societat treballant des del comú?

N’estam aprenent. Els projectes que arriben a Goteo són cada dia més diferents. De cop i volta comencen a pensar en l’impacte social que tenen i són més responsables. Han adaptat els projectes i s’enfoquen més des del comú. Crec que sí. Els temes que tenen a veure amb el patrimoni cultural digital per exemple. Hi ha gent que veiem amb models que abans eren més tancats i ara s’obrin, o persones que venen més del món empresarial i, a través d’autofinançar-se, decideixen ser cooperativa. Per tant, sí que veig petits canvis i confii que en altres àmbits això passi.

Per acabar... Em podríeu recomanar un col·lectiu i un projecte que hagi proporcionat eines per a un canvi social comunitari?

El col·lectiu d’arquitectes The Office of Displaced Designers, que treballa a Mytilene, Lesbos (Grècia). Tenen un projecte que dona oportunitats en el desenvolupament educatiu i professional del disseny a refugiats i vilatans. Treballen en projectes que intervenen en l’entorn o problemes de protecció aportant millores en l’autonomia d’aquestes persones.

stats