“No té sentit jutjar un artista en funció dels gèneres que treballa”

Entrevista a Josep Vives Campomar, pintor poc conegut a les Illes que té una exposició a la Sala del Roser, a Ciutadella

Josep Vives Campomar (Maó, 1940) és un dels pintors més interessants de les Balears. Poc conegut, ha treballat en solitud i als marges. Fins al 5 de gener del 2019, se’n pot veure la mostra 'La quietud de les coses' a la Sala del Roser, a Ciutadella, comissariada per Carles Jiménez.

És una exposició amb obra feta els darrers 13 anys. Què hi trobaran els espectadors?
S’enduran un poc de sorpresa, perquè el que faig no és com l’art d’ara. Faig natures mortes. Algunes persones sentiran que està passat de moda, però potser altres s’adonaran que no té sentit jutjar un artista en funció dels gèneres que treballa.

Per què aquesta dèria amb les natures mortes?
De jove, em varen impressionar les natures mortes espanyoles: Zurbarán, Luis Meléndez... És un tipus de pintura intimista, feta a partir d’objectes humils, però que transmet molt: una escudella pot tenir religiositat. M’interessen la lentitud i l’observació atenta de les coses.

Què us atreu dels objectes humils?
M’emocionen. Les persones miren aquests objectes com si fossin intranscendents. Quan un pintor pinta un bòtil, mostra que té ànima, fa que cobri vida i que sigui més real que abans de ser pintat.

Feis feina amb tranquil·litat o amb ànsia i angoixa?
Hi ha l’angoixa eterna de no poder dir el que tens al cap. Les mans em van molt per darrere del que veig, del que pens i del que vull fer. Som un pintor frustrat. No som un superdotat tècnicament, he hagut de fer un esforç molt més gran que el que han hagut de fer altres. Hi ha artistes molt dotats, però que cauen en la facilitat i acaben no fent res.

Creis que el sobreesforç ha enriquit la vostra pintura?
Segur. El sofriment i l’angoixa donen una intensitat als meus quadres. Són quadres que pesen molt: hi pos una capa de pintura, i una altra, i una altra... Aquesta acumulació de capes es deu als dubtes i a l’angoixa amb què faig feina. Faig una pintura molt soferta.

Quina diferència hi ha entre el Vives d’ara i el de fa quaranta anys?
Jo pint sempre el mateix quadre, però de manera diferent. Ara hi ha més llum a la meva pintura, diuen. Però no sé a què es deu. Som molt obsessiu. La meva vida ha estat una obsessió constant per la pintura.

El vostre pare, el també pintor Joan Vives Llull, no va inculcar-vos l’interès per la pintura.
No m’hi va empènyer mai, no. No vàrem tenir una relació gaire estreta. Ara, jo tenc una admiració enorme per la seva pintura. Ser fill d’un pintoràs m’ha fet patir molt, perquè m’hi he comparat sovint i sempre he sentit que estava per davall d’ell.

A punt de fer vuitanta anys, encara ho sentiu així?
Sí. D’altra banda, jo tenc un món propi, molt diferent del món del meu pare. Això és un avantatge perquè, en molts casos, els fills de pintors són epígons del pare. Modestament, crec que no és el meu cas.

Com pintau una natura morta?
M’enamor d’un objecte, al qual n’afegesc d’altres. A poc a poc, tots s’harmonitzen. Per preparar la composició dels objectes reals, puc estar dies. La manera de compondre’ls ja forma part de l’obra. Una vegada tenc la composició, fix el dibuix al carbó i començ a pintar.

És previsible, el procés?
Tot són sorpreses. Hi ha quadres que entre que els comences i els acabes són diversos quadres, bastant diferents entre ells.

Us preocupa que el tema es pugui esgotar?
No. Cézanne va pintar natures mortes fins que es va morir.

Quin tipus de vida duis més enllà de pintar?
Som molt solitari. Duc una vida molt rutinària. Puc estar dies sense baixar al centre. De vegades vaig a la piscina municipal, i a l’estiu ned a la mar, just davant de casa. Visc tot sol amb els meus moixos. És una vida gairebé de monjo civil.

Quina relació heu tingut amb el mercat de l’art?
Molt poca. Som un pèssim comerciant i autopromotor de la meva obra. La meva obra ha circulat molt poc. Només he estat a la Sala Parés i he fet cinc exposicions: al Palau Solleric, dues al Casal Balaguer, al Museu de Pollença i, ara, aquesta, a la Sala del Roser. Guillem Frontera és la persona que més m’ha ajudat.

A més de natures mortes, l’exposició també inclou paisatges.
Faig un paisatge igual que faig una natura morta. Sent un enamorament, per exemple, d’un tros de port, i l’he de pintar. Però no puc manipular el paisatge igual que les natures mortes.

I amb el gravat, quina relació hi manteniu?
M’agrada molt. També són composicions simples. A causa dels materials, és un procés més complicat que la pintura, perquè si una cosa no t’agrada has de rascar, has de brunyir... És una feinada. I tan difícil!

També feis dibuixos de figures femenines.
El cos, a diferència dels objectes, té una calidesa, és viu i directe i més sentit –sobretot si és un cos de dona–. Encara que, com he dit, el deure d’un pintor que fa natures mortes és que els objectes cobrin vida. Si una pintura no té vida, ja pot ser perfeccionista, que no funcionarà. Hi ha qui es pensa que el realisme és copiar una foto. I no. Es pot ser realista amb dues pinzellades. Velázquez et feia una mà amb dues pinzellades, i és una mà que pot fer de tot.

Com descriuríeu la relació que heu tingut, plàsticament, amb l’illa de Menorca?
Josep Pla va escriure que Menorca era impintable. Si hagués conegut el meu pare, no ho hauria dit. El vaig conèixer, en Pla. Em va demanar una cosa que em va sorprendre: “Com és que les noies de Maó tenen aquesta pell amb qualitat de préssec?”. Vaig estar vint anys pensant-hi i fixant-m’hi i no veia cap dona maonesa tal com m’havia dit en Pla. Fins que un dia en vaig trobar una, m’hi vaig acostar i li vaig dir: “Tu, com les dones maoneses, tens la pell de préssec”. Em va respondre: “Yo soy de Cuenca, majo”.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF