Obituari

Mor el pintor Xavier Grau als 69 anys

Ha estat un dels grans representants catalans de l'abstracció i integrant del grup Trama als anys 70

Les teles de Xavier Grau són "plenes d'ecos d'altres pintures, i a vegades hi regna el caos però, de sobte, s'hi fa la llum i tot s'ordena". Són paraules de Juan Manuel Bonet, crític d'art i exdirector del Museu Reina Sofia, una de les institucions on es pot veure part de l'obra del pintor català. El traç vigorós, les geometries imprevisibles i els colors expressius dels quadres de Grau acaben de perdre l'artista que els pintava. 

Nascut a Barcelona el 1951, Xavier Grau –que ha mort als 69 anys a conseqüència d'un càncer– es va donar a conèixer el 1976 a través del grup Trama, del qual va formar part juntament amb Gonzalo Tena, José Manuel Broto, Carlos León, Javier Rubio i Federico Jiménez Losantos. La rellevància del grup el va marcar durant bona part de la trajectòria professional que desenvoluparia posteriorment, ja en solitari. Per als integrants de Trama, que publicaven una influent revista on exposaven el seu punt de vista teòric sobre l'art, el que importa de la pintura no és el seu "significat" sinó el que és "capaç de provocar en qui pinta i qui l'observa".

"En aquells moments érem molt teòrics –explicava Grau en una entrevista el 1997–. Ens interessaven la psicoanàlisi i l'estructuralisme francès i, sobretot, buscàvem el que en dèiem l'especificitat del llenguatge pictòric, que identificàvem com una supremacia del color i la subordinació del dibuix. Són coses que ara ens queden molt lluny".

Les possibilitats infinites de la tela

Entre la primera exposició individual a la galeria Buades de Madrid, el 1979, i la que va organitzar la Fundació Vila Casas a Can Framis el 2013, La morfosi sense fi, hi ha quatre dècades d'evolució, experimentació i troballes artístiques que el van consolidar com un dels grans representants de l'abstracció a Catalunya. "En aquesta exposició, que reunia obra des de finals del 80 fins al present, ja des del títol Grau feia referència a la transformació constant de la pintura –explica Glòria Bosch, crítica d'art i comissària de la mostra–. Per a Grau la pintura era un lloc on treballar des de les possibilitats infinites de la tela, sense la vocació de transmetre una única idea".

El pintor Carles Gabarró, que va ser alumne de Grau a la Facultat de Belles Arts, compartia taller actualment amb el seu antic professor a l'Hospitalet. "La seva pintura ha sigut una mostra d'honestedat i rigor –ha explicat aquest dissabte–. Recordo la retrospectiva que li van fer al Santa Mònica cap al 1996. La seva pintura podrà agradar més o menys, però l'ètica que traspua el seu treball és indiscutible. Recordo que un dia que parlàvem de l'economia domèstica em va dir: «Si a la bona època hagués deixat els quadres a mitges, ningú se n'hauria adonat i jo ara tindria un pis en propietat com els meus amics»".

Del monocromatisme geomètric a l'abstracció lírica

"No pujo mai el meu estat d'ànim a l'estudi, més aviat el que m'interessa és l'estat d'ànim de l'espectador", deia amb motiu d'aquesta última gran retrospectiva, que reunia obres fetes durant les últimes dues dècades. Les primeres teles del pintor es presentaven impregnades d'un monocromatisme geomètric que reaccionava contra l'art conceptual i minimalista. A principis de la dècada dels vuitanta, aquesta etapa inicial es va tancar: Grau es va aproximar a partir de llavors a un neoexpressionisme abstracte, influït en part per l'Escola de Nova York, de Willem de Kooning a Arshile Gorky i Philip Guston. Els elements figuratius que abundaven en les seves teles, desposseïts de connotacions narratives, van derivar al llarg dels anys cap a una abstracció més lírica, on sovintejaven els colors enèrgics, la llum efervescent i el moviment urgent del traç.

Representat per la galeria Miguel Marcos, l'obra de Xavier Grau és present, entre altres col·leccions a la del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, la Fundació Joan March, l'Institut Valencià d'Art Modern, la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació La Caixa i el Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca. "Així i tot, institucionalment ha estat un pintor bastant silenciat, sigui per una ignorància a vegades intencionada o simplement per torpesa -explica el galerista-. Grau ha estat un dels noms més importants de la pintura a partir de la represa de la democràcia. Ens vam conèixer a finals dels 70, i des de llavors hem tingut una relació personal i professional estreta. Del tracte personal en destaco una ironia molt singular. Quan la galeria va obrir sucursal a Barcelona després de començar a Saragossa i continuar a Madrid, Joan Brossa i Xavier Grau n'eren els dos pilars. Grau ha estat un gran pintor d'emocions, atmosferes i tensió".

"En comptes de la composició, és el ritme el que ho barreja tot i cus el quadre", deia Grau. "Potser per això parlava tant de la relació de la seva pintura amb la música –afegeix Glòria Bosch–. La pintura dels primers anys era més neta i nua. Després t'hi trobes més línies, formes i encreuaments. Les obres dels últims anys tenien moltíssimes capes, eren d'una complexitat remarcable, i alhora els tons que feia servir eren més suaus i més serens".

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF