Publicitat
Publicitat

OBITUARI

El cineasta, expresident de l'Acadèmia del Cine Espanyol, escriptor i acadèmic de la RAE tenia 83 anys

Mor José Luis Borau, pare de 'Furtivos'

Era l'últim cineasta renaixentista: director, productor, actor, guionista, escriptor... José Luis Borau era l'autor de la mítica Furtivos, però també de Leo o Tata mía. Ahir va morir als 83 anys a Madrid.

"El cinema és com l'amor, cadascú el fa com pot", afirmava José Luis Borau, nom indispensable per explicar el cinema espanyol de l'últim mig segle, que moria ahir als 83 anys en un hospital madrileny com a conseqüència d'un càncer de gola. Com va poder, esquivant primer la censura, convivint després amb l'ombra d'un gran èxit i finalment sucumbint a la lògica industrial del mercat, Borau va construir un carrera cinematogràfica que no es pot limitar a l'enumeració de les seves pel·lícules. President de l'Acadèmia del Cine Espanyol, productor arriscat, guionista de la inoblidable Mi querida señorita , professor de guió a l'Escuela Oficial de Madrid i estudiós de la influència del cinema en la llengua espanyola, la biografia de José Luis Borau sintetitza el compromís i la passió pel cinema.

Nascut a Saragossa el 1929, es llicencia en dret i fa de crític a l' Heraldo de Aragón . Després d'estudiar a la pionera Escuela Oficial s'estrena a la direcció amb Brandy (1963), un spaghetti western que roda per encàrrec. Buscant la independència crea una productora per controlar els seus films i produir cineastes com Iván Zulueta, Jaime de Armiñán i Manuel Gutiérrez Aragón.

Entre el franquisme i la Transició

El 1975 arriba el títol que eclipsarà la resta de la seva filmografia. Furtivos escapa in extremis a les tisores dels censors, guanya la Conxa d'Or a Sant Sebastià i deixa una empremta en el cinema de l'època només comparable a la d' El desencanto de Jaime Chávarri. Furtivos es va interpretar en el seu moment com a metàfora d'un país a punt de devorar-se a ell mateix i de la desintegració de la família tradicional. El pas del temps posa en segon terme les lectures sociològiques, irrellevants davant la força de la interpretació de Lola Gaos com a mare d'un caçador furtiu (el debutant Ovidi Montllor) que protegeix una noia fugida del reformatori. Drama claustrofòbic i violent, Furtivos funciona com a pel·lícula frontissa entre el cinema del franquisme i el de la Transició.

Tossut, Borau no va permetre que l'èxit de Furtivos condicionés la seva carrera. Va flirtejar amb el realisme màgic a La sabina (1979), va marxar als Estats Units per rodar Río abajo (1984) amb David Carradine i Victoria Abril, i va reunir Carmen Maura amb Imperio Argentina a Tata mía (1986). Torna, després d'una pausa llarga, amb l'excèntrica "comèdia filosòfica" Niño nadie (1997) i recupera el favor del públic i la crítica amb el joc de mentides de Leo (2000), una intriga amb retrat social nihilista de fons protagonitzada per Icíar Bollaín que li va valer a Borau el Goya al millor director.

La incapacitat de continuar produint les seves pel·lícules va apartar el director del cinema durant els últims anys i va condemnar el projecte de rodar un guió escrit a quatre mans amb Azcona, Las hermanas del Don . Borau es va refugiar en la literatura -va debutar als 74 anys amb el volum de relats Camisa de once varas - i en les seves responsabilitats com a president de la junta de la SGAE i membre de la RAE. Dijous, un dia abans de la seva mort, es presentava en societat la seva biografia, La vida no da para más . En aquest cas, el títol no podria haver sigut més literal.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF